(Barcelona, 1904 – 28 octubre 1976)
Editor i escriptor. Va pertànyer a Estat Català i fou secretari de la Unió Catalanista.
Fundà les Edicions Mediterrània (1935), l’Editorial Dalmau i Jover (1945) i finalment Rafael Dalmau.
Ha publicat Memòries d’un aprenent d’antiquari (1946). Cal remarcar la col·lecció, creada per ell, “Episodis de la Història”.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 28 març 1804 – Barcelona, 13 novembre 1878)
Polític carlí. Doctor en dret, fou vocal de la Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya; en fou secretari interí el 1839, en la sessió en que fou destituït i empresonat el comte d’Espanya, raó per la qual Ramon Cabrera l’empresonà, però la guerra acabà abans que fos jutjat.
Fou diputat a les corts el 1869.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
(València, segle XV – Barcelona ?, després 1460)
Pintor. Introductor als Països Catalans de l’estil flamenc i de la pintura a l’oli.
Treballà al servei d’Alfons IV de Catalunya i per encàrrec seu visità Castella (1428) i Flandes (1431-36), on conegué la pintura flamenca, i especialment Van Eyck. De tornada al país, fou el principal introductor del gòtic flamenc, estil que domina en la pintura espanyola de la segona meitat del segle XV.
Pintà per encàrrec del Consell de Cent de Barcelona, el Retaule dels Consellers (1445), a la capella de la Casa de la Ciutat. Apareixen en aquesta obra les característiques del gòtic flamenc (pintura a l’oli, veracitat dels retrats, profunditat de l’espai, fons del paisatge) i la influència directa de Jan van Eyck.
També és autor del retaule central de Sant Baldiri (església parroquial de Sant Boi de Llobregat).
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Jurisconsult. Assessor de la batllia general (1590) i de l’audiència, i conseller segon de Barcelona (1608). Jeroni Pujades li dedicà la seva Crònica universal (1609).
Fundà (1626) el convent de carmelitans descalços de Santa Maria de Gràcia (els Josepets), on fou enterrat en un panteó.
Publicà una Relación de las fiestas que se celebraron en Barcelona y en otras partes de Cataluña por la beatificación de santa Teresa de Jesús (1615).
(Barcelona ?, segle XVI – segle XVII)
Advocat del consell municipal de Barcelona, almenys del 1600 al 1620.
És autor de nombrosos dictàmens de tipus econòmic sobre punts diversos demanats pel municipi o pels gremis, importants per a l’estudi de les causes de la crisi industrial i comercial de Barcelona durant la primera part del segle XVII.
Defensà les mesures proteccionistes del consell municipal del 1620 en contra dels comerciants estrangers.
(Barcelona, 3 octubre 1897 – 1983)
Bibliòfil. Segon marquès de Mura.
Doctor en dret i llicenciat en història, ha reunit una important biblioteca d’obres d’història.
Fou el fundador i el primer president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.
(Barcelona, 8 setembre 1670 – 10 juny 1718)
Diplomàtic i historiador. Fill d’un acabalat comerciant.
Doctorat en arts i filosofia (1688), formà una gran biblioteca i promogué la creació de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).
A les Corts Catalanes del 1701-02 fou nomenat primer cronista de Catalunya; l’any 1705 actuà d’ambaixador a Madrid, per obtenir la llibertat d’uns presos, però també ell fou empresonat. Alliberat pocs mesos després, es passà al partit dels Àustries i participà en diverses gestions durant la guerra de Successió.
El 1713 fou ambaixador català a Londres i tractà d’aconseguir l’ajut d’Anglaterra. Però les dilacions de la Regència anglesa, després de la mort de la reina Anna, feren fracassar la missió. Un cop capitulà Barcelona (1714), passà a París, se sotmeté a Felip V de Borbó i retornà a Barcelona.
Entre les seves obres cal remarcar Disertación histórica sobre la patria de Paulo Orosia (1702), Historia general de Cataluña i Notas a la biblioteca de Nicolás Antonio.
(Barcelona, 1865 – 1926)
Periodista i escriptor. Col·laborà a la premsa barcelonina en català i en castellà; codirector i després director (1900-02) de “Lo Teatro Regional”, hi publicà algunes obres.
Fou també director de “Barcelona Ilustrada” i de “La Tribuna” i publicà Pàtria i Unió (1881), El socialismo en Barcelona (1890), Notas de un loco (1890), etc.
(Barcelona, 1700 – 1740)
Erudit. Segon marquès de Vilallonga, fill i hereu de Pau Ignasi de Dalmases i Ros.
Fou membre, des de la seva fundació el 1729, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que es reunia habitualment a casa seva.
Escriví poesies i treballs hagiogràfics.
Dades dels Països Catalans 