(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1881 – Barcelona, 1953)
Fotògraf i cineasta. Creador de l’Arxiu Cuyàs, d’art, etnologia, i geografia dels Països Catalans, que, destruït en part el 1938, fou continuat posteriorment pels seus fills, Enric i Narcís, coneguts també com a fotògrafs de postals de la geografia catalana.
Director cinematogràfic de l’Iris Films, col·laborà en Amor heroico, La esclusa i Violant, les tres del 1910.
(Palma de Mallorca, 6 febrer 1816 – Barcelona, 7 març 1839)
Compositor. Fill de barcelonins, estudià a Barcelona amb Ramon Vilanova.
Escriví tres òperes: Ugo, conte di Parigi (1837), Il sonnambulo (1838), que deixà sense acabar, i La fattuchiera (1838), amb la qual obtingué un gran èxit al Teatre Principal de Barcelona (1838).
És també autor d’una simfonia (1835), dedicada a l’actriu Matilde Díez, un himne, alguns duets, com el Duetto fra un Sabino e un Romano (1837), àries, cors, etc.
Fou el primer compositor del país d’estil plenament romàntic -fou anomenat el Bellini català-, fet que li valgué l’entusiasme de la generació jove d’aleshores.
Una tuberculosi, que el conduí a la mort, però, estroncà la seva carrera.
(Barcelona, 1911 – 8 desembre 1979)
Escriptor. Ha obtingut diversos premis.
És autor dels reculls poètics Cançons d’amor i de dolor (1953), La collita resplendent (1964) i Engrunes (1964).
(Llívia, Baixa Cerdanya, 1815 – Barcelona, 27 febrer 1892)
(o Cuchet) Periodista i polígraf. És una de les figures de la Renaixença, a la qual col·laborà amb les seves poesies, recollides a les primeres antologies en català del segle XIX, i amb alguns assaigs històrics: El compromiso de Caspe (1851), Cataluña vindicada (1858) i Història del sitio de Girona en 1809 (1868).
Amb Víctor Balaguer fundà “El Conceller”, i fou un proteccionista aferrissat.
Escriví els estudis econòmics Ensayo económico político a propósito de la reforma de los aranceles (1851), La soberanía nacional en España (1868) i La guerra al sentido común (1869), entre d’altres.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 juny 1842 – 26 setembre 1899)
Compositor i escriptor. Col·laborà amb Josep Anselm Clavé en l’organització de diferents cors populars i fundà l’Euterpe Caldense.
Compongué obres de música religiosa (Passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist), corals (Los segadors, Los llenyaters) i sarsueles (La mar vella, El maldito).
Publicà articles de crítica musical a “El Diluvio” i al “Diario de Barcelona”, els volums de poesia Flors boscanes (1878) i Primavera (1880), i una Guía cicerona del viajero o bañista en Caldas de Montbuy (1873).
Fou el pare del poeta Ramon Cuspinera i Vendrell (Barcelona, 1888 – 1917).
(Garriguella, Alt Empordà, 25 març 1880 – Barcelona, 18 gener 1962)
Farmacèutic. Es llicencià en farmàcia a la Universitat de Barcelona i es doctorà el 1904. Amplià estudis a Alemanya.
Fou professor a l’Escola Industrial de Barcelona i director dels Laboratoris del Nord d’Espanya (el Masnou) i de l’Institut Cusí, fundats (1925) pel seu germà Joaquim.
Publicà, entre d’altres obres, Indústria de l’àcid làctic (1919), Antisépticos modernos (1926) i Monitor de la farmacia (1927).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 desembre 1857 – Barcelona, 27 març 1919)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i també a París, amb Bonnat.
Va ésser premiat a les exposicions de Barcelona dels anys 1888, 1896 i 1911.
Són notables els seus quadres Dauradors i A la vora del foc.
Entre els retrats sobresurten els de Mañé i Flaquer, Josep Coroleu, Romaní i Puigdengolas i el rei Alfons XIII.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 7 febrer 1876 – Barcelona, 13 gener 1942)
Compositor. Es formà musicalment a Montserrat i amplià més tard els seus estudis de piano amb Joan B. Pellicer i els de composició amb Amadeu Vives i Enric Morera. Fou mestre de capella a Sitges, i alternà aquesta tasca amb la de concertista.
Autor de Poema psíquico (1928), d’una suite per a orquestra (1929), de nombroses obres de música de cambra (set quartets i un sextet), una missa a dos cors i d’altres obres simfòniques.
Fou presentat al públic per l’Orquestra Pau Casals amb la interpretació de dos dels seus tres preludis simfònics (1930).
(Montpeller, França, 19 juliol 1851 – Barcelona, 2 novembre 1908)
Pintor. El 1882 abandonà la carrera militar i es dedicà exclusivament a la pintura.
Il·lustrà el llibre de F. Barado La vida militar en España. Entre les seves composicions de tema militar excel·leixen Maniobres de divisió (medalla d’Or a l’Exposició de Berlín del 1891) i L’assalt de Puebla.
També són notables el quadre La fugida a Egipte i els retrats d’Antoni López i López, el rei Alfons XIII, el general Prim, Frederic Ricart, etc.
Els últims anys excel·lí en la pintura d’esports hípics.
(Olot, Garrotxa, 4 març 1930 – Barcelona, 14 juny 2017)
Pintor. Estudià a Olot i féu la primera exposició a Barcelona, el 1950.
Partint d’un neorealisme popular evolucionà vers un neocubisme (Camperols, 1949, Nu, 1955), que el conduí a l’abstracció (1958).
A partir del 1963, després d’una breu etapa neomodernista (Fornarina, 1964), conreà la pintura figurativa (Penya de la Punyalada, 1972).
Dades dels Països Catalans 