(Catalunya, segle XVIII – Barcelona, segle XIX)
Polític. Resident a Barcelona.
Gràcies a les seves pressions a les autoritats franceses, durant l’ocupació napoleònica, declararen l’oficialitat de la llengua catalana.
(Vilassar de Mar, Maresme, 20 agost 1872 – Barcelona, 24 juny 1928)
Arquitecte (1897) i dibuixant. Fou arquitecte municipal de Vilassar de Mar, Canet de Mar i Mataró, és autor de diverses casetes modernistes al Maresme i de cases a Barcelona, com can Coll (1912), can Aguadé (1914), can Damians (magatzems El Siglo, 1916), can Ferrer-Vidal (1916). La seva obra arquitectònica més important és influïda pel secessionisme vienès.
Un altre vessant més ambiciós correspon als seus treballs per a l’hoteler Marquet, com ara el projecte de l’hotel Palace de Madrid (1910) i l’hotel Ritz de Barcelona, i a diversos projectes a Portugal i a Bèlgica.
Tingué una participació important en la urbanització de Montjuïc amb vista a l’Exposició Internacional. Col·laborà sovint amb el seu cunyat Lluís Homs.
Com a caricaturista col·laborà a la revista “Cu-cut!” amb el pseudònim de Feréstech.
(Valls, Alt Camp, 3 març 1878 – Barcelona, 1962)
Músic. Deixeble de Matthieu Crickboom, Enric Morera i Frederic Lliurat a Barcelona, amplià estudis a Brussel·les.
Compongué música de cambra i l’obra lírica en tres actes Gent del camp (1931).
(Badalona, Barcelonès, 1775 – Barcelona, juny 1849)
Compositor i frare mercenari.
De formació autodidàctica, fou mestre de capella de l’església de la Mercè de Barcelona el 1814, on fundà un cor infantil que havia de formar músics excel·lents.
Entre les seves obres destaquen els drames musicals bíblics El sacrifici d’Isaac i El fill pròdig.
(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Fou capità del regiment d’infanteria de Desemparats, format per valencians i tan destacat al setge de Barcelona de 1713-14.
Per invalidesa d’un altre capità molt distingit, Joan Moreno, és féu càrrec de la companyia de granaders de la seva unitat.
El 3 d’agost de 1714 participà a l’atac contra la trinxera enemiga davant el Portal Nou, i el dia 14 lluità a la fase final de la batalla del baluard de Santa Clara.
Combaté durament l’11 de setembre pel barri de la Ribera. Finalment resultà mort defensant la caserna que hi havia en aquell sector.
(Barcelona, segle XV – 1536/43)
Ciutadà de Barcelona. Fill de Felip de Ferrera i de Llobera i germà de Francesc, de Jeroni i de Joan de Ferrera i de Llobera.
Doctor en ambdós drets i regent de la cancelleria de Mallorca. Es casà primerament amb Elisabet d’Olzina i desprès (1516) amb Violant Boscà i Almogàver, germana del poeta Joan Boscà. Foren fills seus:
Francesc de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – després 1535) Cavaller de Sant Joan.
Felip de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – abans 1576) Ciutadà honrat i veguer de Barcelona (1553). Heretà les senyories de Vallferosa i Salomó. Fou pare de Josep de Ferrera i Amat (Barcelona, 1557 – 1593) Ciutadà honrat de Barcelona. Es casà el 1557 amb Maria de Cordelles i d’Oms i foren pares de Felip de Ferrera i de Cordelles.
Joan Valentí de Ferrera i Boscà (Barcelona, segle XVI – 1577) Conseller en cap de Barcelona (1562). Morí sense fills.
(Barcelona, segle XV – 1443/44)
Ciutadà. Fill de Pere de Ferrera i parent de l’abat de Santes Creus Guillem de Ferrera.
Fou un dels fundadors de l’Escola Lul·liana del carrer del Carme de Barcelona i també fou conseller de la ciutat de Barcelona (1407 i 1423).
Posseí una magnífica biblioteca i comprà llibres per a Pere III el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l’Humà.
Es casà vers el 1399 amb Serena Sacosta, néta de Pere Sacosta, batlle general de Catalunya. El seu fill fou Felip de Ferrera i Sacosta.
(Artés, Bages, 10 octubre 1885 – Barcelona, 7 octubre 1943)
Metge. Llicenciat el 1907 a Barcelona, s’hi doctorà el 1908.
Fou professor auxiliar d’histologia i de patologia mèdica el 1914 a Saragossa i, des del 1915, a Barcelona, a la càtedra de patologia mèdica de Martí Vallejo, de la qual s’encarregà a la mort d’aquest (1918). Des del 1926 tingué la càtedra en propietat i exercí el seu mestratge sobre diverses generacions de metges.
Donà una gran importància a l’exploració clínica, confirmada sempre, però, per l’anàlisi anatòmico-patològica. Treballà sobretot en malalties de l’aparell respiratori i del fetge.
Col·laborà en diverses revistes. Fou ponent del VII Congrés de Metges de Llengua Catalana, el 1932, a Palma de Mallorca.
(Barcelona, 18 maig 1904 – 30 novembre 1992)
Naturalista i mestra. Filla de Rosa Sensat i Vila.
Fou professora de ciències naturals a la Universitat de Barcelona i a diversos instituts d’ensenyament mitjà.
Va escriure Natura I (1969) i Natura II (1970), entre altres obres.
(Castelldefels, Baix Llobregat, 7 setembre 1899 – Barcelona, 2 maig 1990)
Polític. Estudià comerç a Barcelona i fou membre del CADCI. Fundador de les Joventuts d’Acció Catalana. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou membre actiu de la Societat d’Estudis Militars i del directori d’Estat Català, raó per la qual fou empresonat a Alacant (1926-30).
Posteriorment s’uní al Bloc Obrer i Camperol i, després del 19 de juliol de 1936 es lligà al diari “Catalunya”, del PSUC, i el 1937 fou elegit secretari general de la UGT de Catalunya en substitució d’Antoni Sesé.
El 1939 s’exilià a França, d’on fou expulsat, i s’establí a Mèxic, on fundà la Compañía General Editora i l’Instituto Panamericano de Documentación. Col·laborador assidu de la premsa catalana de l’exili, va publicar les obres Enric Prat de la Riba i l’Assemblea de Parlamentaris (1961), Pompeu Fabra, exemple i guia (1968).
Havent retornat a Barcelona el 1965, publicà una polèmica història de La Generalitat de Catalunya a l’exili (1977) i L’evolució del pensament polític català 1923-1939 (1982). És autor, també, d’unes extenses Memòries. 1920-1970, inèdites.
Dades dels Països Catalans 