(Lleida, 1900 – Barcelona, 1981)
Veterinari i enginyer agrícola.
Fou professor de zootècnia a l’Escola d’Agricultura de Barcelona i cap del servei de ramaderia de la diputació de Barcelona.
Ha estat un dels zootècnics catalans més destacats del segon terç del segle XX, atès que donà un gran impuls a la millora de la ramaderia catalana.
(Barcelona, 24 febrer 1788 – 4 gener 1864)
Organista, director d’orquestra i compositor. Conegut per Mateuet. Deixeble de Francesc Queralt (composició) i de Carles Baguer (orgue), al qual succeí com a organista de la catedral de Barcelona a partir del 1815; fou mestre de capella de la catedral l’any 1830.
Fou director del teatre de la Santa Creu durant més de trenta anys, a partir del 1827. Fou mestre dels músics Baltasar Simó Saldoni, Nicolau Manent, Rovira i Francesc Porcell.
De la seva producció són especialment remarcables un responsori i un Benedictus. Compongué obres escèniques, vocals i per a instruments de tecla.
Fou un gran improvisador a l’orgue, especialment sobre temes de cant pla.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1850 – Barcelona, 28 desembre 1931)
Pintor. Es formà a l’acadèmia de Pere Borrell de Barcelona i entre el 1870 i el 1874 estudià a l’Academia Española de Roma.
Dedicà la major part de la seva activitat a pintar quadres de gènere i retrats. El 1885 presentà, al Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, l’oli Amateur, que sembla una anticipació de la que havia d’ésser la millor de les seves obres, Exposició pública d’un quadre (Museu d’Art Modern de Barcelona), que guanyà la medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888.
Un guardó similar obtingué la seva Vigília de Reis a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1898.
Vers el 1906 deixà la pintura i es dedicà a la publicació de quaderns amb nombroses litografies de caràcter pedagògic.
(Girona, 1933 – Barcelona, 8 gener 2022)
Escriptor i psicòleg. És autor dels assaigs Ensayos psicoeconómicos, Promoción directiva (1964), Subscrivim el Tractat de Roma (1967), La Dirección Comercial a su alcance, Caminos psicológicos que conducen al progreso i Panorama de la psicología actual (1969).
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Girona, 13 març 1835 – Barcelona, 7 març 1916)
Guitarrista i compositor. Amplià la seva formació musical a Barcelona amb Josep Brocà.
El 1885 anà a París, on triomfà com a concertista.
És autor d’obres per a guitarra.
(Barcelona, 4 octubre 1899 – 15 juny 1970)
Dibuixant, decorador i escenògraf.
Amic del caricaturista i pintor Lluís Bagaria, conreà un dibuix de traços sobris i elegants, d’un estil semblant al d’aquell. Col·laborà a les revistes “D’Ací i d’Allà” (des del 1918) i “La Veu de Catalunya” (des del 1924) i a diaris i revistes de Madrid.
Fou un dels primers decoradors que és dedicaren al cinema.
A la postguerra decorà molts dels espectacles de la companyia de revistes dels Vienesos, en col·laboració amb Francesc Fontanals.
(Barcelona, 22 juny 1822 – 5 maig 1890)
Jurista. Primer marquès de Cornellà (1889).
Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1874), del I Congrés de Jurisconsults Catalans (1881) i de l’Acadèmia de Jurisprudència, i quatre vegades degà del Col·legi d’Advocats (a partir del 1873).
També fou president de la diputació de Barcelona (1875-78) i senador (1881).
Defensà la unificació del dret civil d’Espanya, tot mantenint, però, algunes de les peculiaritats del dret català.
És autor d’Influencia del estado social sobre la legislación (1883).
(Vic, Osona, 5 octubre 1844 – Barcelona, juliol 1909)
Pintor. Fou professor de l’Escola de Belles Arts.
Excel·lí en la pintura de tipus i costums, dins un estil academicista. Té obres als museus de Barcelona i Girona.
(Barcelona, 1837 – 11 octubre 1905)
Dramaturg i periodista. Fou director de les revistes “Barcelona Alegre” i “La Tomasa”.
Publicà amb èxit irregular obres truculentes, plenament vuitcentistes, entre les quals Les relíquies d’una mare (1866), El pagès de l’Empordà (1875), La casa pairal (1875) i L’escolanet de la Pobla (1902), i obres d’exaltació nacional, com Un manresà l’any vuit (1879) i Otger (1885).
És autor també de diverses comèdies, algunes de les quals adaptades del francès, com La perla de Badalona (1868), Tenorios (1900), etc.
Dades dels Països Catalans 