Desembocadura del rec Comtal a la mar. Traslladada cap a llevant amb la construcció de la Ciutadella el segle XVIII.
Ha donat nom a una estació ferroviària de mercaderies. Amb la construcció (1985) dels nous espigons de Llevant, nasqué la platja del Bogatell.
(Barcelona / l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès)
Antic curs d’aigua del pla de Barcelona, format al vessant de marina de Sant Pere Màrtir.
Rep les aigües del torrent d’Escuder i del torrent de Sants, i actualment les de la desviada riera de Magòria. Desembocava a la mar a ponent de Montjuïc.
El seu curs baix és el límit entre els dos termes i de l’antic hort i vinyet de Barcelona.
(o Barri Xino) Nom d’un sector de la ciutat, comprès entre la Rambla i el Paral·lel, des de l’Arc del Teatre fins al carrer de Sant Pau, que correspon a la part de marina del Districte Cinquè.
Socialment i urbanísticament molt degradat, ha mantingut fins fa poc el caràcter propi (clubs, prostíbuls, cabarets, etc.) que alguns literats estrangers van magnificar.
La reforma urbanística i la recuperació d’edificis antics per a serveis han canviat a poc a poc la seva fesomia.
Nom del nucli medieval de la ciutat, bastit dins les muralles romanes al voltant de la catedral i de les antigues residències canonicals.
S’hi troba un gran nombre d’edificis d’importància història i artística, tals com, a més de la catedral, el Palau Reial, amb la capella de Santa Àgata, l’Ajuntament, el palau de la Generalitat, el palau del lloctinent, l’Arxiu Municipal, el palau del Bisbe, el Centre Excursionista de Catalunya (que conserva tres de les columnes de l’antic temple romà), i les esglésies de Sant Sever i de Sant Felip Neri (barroques) i de Sant Just (gòtica).
Modernament el barri ha pres un destacat valor cultural a causa del nombre d’institucions que hi tenen la seu.
Barri, entre el port, la platja i l’estació de França. Fou creat a conseqüència de l’enderrocament de part del barri de la Ribera, amb motiu del setge per les tropes de Felip V de Borbó (1715), i bastir-hi la Ciutadella.
Projectat l’any 1719 per P. Von Verboom sobre els terrenys anomenats de Mar Bella, i en començà la construcció el 1753, sota la direcció de Francesc Paredes.
Es caracteritza per la urbanització de tipus engraellat i per les cases baixes. Antic barri de pescadors i gent de mar té una considerable activitat comercial.
La remodelació urbanística de 1992 enderrocà els característics restaurants d’especialitats marineres, a més d’ampliar el passeig marítim i soterrar el ferrocarril.
(Barcelona, 1992)
Barri residencial, construït al Poblenou en ocasió de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Destinada, en un principi, a allotjar els participants dels Jocs, es troba als terrenys que abans ocupaven els locals industrials situats entre la via del tren i la mar.
El projecte urbanístic general anà a càrrec de diversos arquitectes, i les diverses unitats residencials foren assignades a arquitectes que havien obtingut algun premi FAD.
Del conjunt arquitectònic destaquen els cinc edificis porta, destinats a oficines o equipaments tecnològics, els parcs del Litoral, del Poblenou i de Carles I, el port Olímpic, per a competicions esportives, els dos gratacels que caracteritzen el conjunt del barri i la font monumental de la cruílla del passeig de Carles I amb l’avinguda del Litoral.
Dels edificis d’equipaments cal esmentar el centre meteorològic, el centre de convencions, el pavelló poliesportiu, la caserna de bombers, el centre ecumènic i el centre d’assistència primària.
(Barcelona, 1992)
Conjunt d’obres per a instal·lacions esportives i d’allotjament construïdes en quatre zones de la ciutat amb vista las jocs de la XXV Olimpiada.
Les quatre àrees inclouen l’Anella Olímpica de Montjuïc, que comprèn l’estadi, el Palau Sant Jordi i les piscines Picornell; la Vila Olímpica del Poblenou, convertida posteriorment en zona residencial, amb el port olímpic i les residències dels atletes; la zona de la Diagonal, entorn de les instal·lacions ja existents del Futbol Club Barcelona i del Club de Polo; i finalment la Vall d’Hebron, que fou sotmesa a una important remodelació urbanística entorn del Velòdrom d’Horta.
(Barcelona, octubre 1985 – 1992)
Complex d’instal·lacions esportives, situat a la part alta de la muntanya de Montjuïc, construït amb vista als Jocs Olímpics de Barcelona.
És format per l’estadi olímpic, el palau Sant Jordi, les piscines Bernat Picornell i el pavelló de l’INEFC.
Avinguda que travessa l’Eixample de la ciutat, des de la plaça de Catalunya al carrer Gran de Gràcia; és un eix del centre comercial i de negocis de Barcelona.
Inaugurat el 1827 pel capità general marquès de Campo Sagrado (les obres havien estat iniciades el 1820), fou construït damunt una riera, al camí de Barcelona a Gràcia, que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola.
Especialment a partir de l’enderrocament de les muralles (1854), es convertí en un dels llocs d’esplai més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres, com El jardí de les Delícies (1840), els Camps Elisis (1853), el Teatre Tívoli (1855, reconstruït de nou el 1874), El Jardí d’Euterpe (1857-60), el Prado Catalán (1863-72), el Teatre de la Sarsuela (1864-72), el Teatre Varietats (1865), el Teatre Espanyol (1870-89), el Teatre Novetats (1884-1938), el jardí La Font de Jesús, etc.
Previst en el pla Cerdà com una avinguda de 60 m d’amplada i de tres vies de circulació, fou edificat a partir del 1861 i es convertí en zona residencial. En són edificis notables els neogòtics d’Oriol Mestres i Bonaventura Bassegoda entre la plaça de Catalunya i la Granvia, l’illa de cases anomenada la “Manzana” de la discòrdia, el palau Arnús, d’Elies Rogent (1870), la Casa Milà o la Pedrera, de Gaudí (1905), el palau Robert, i la casa Fuster, de Domènech i Montaner (1912).
El 1906 l’enllumenat de gas fou substituït per l’elèctric a base dels fanals amb banc de mosaic modernistes de Pere Falqués. Després de la Primera Guerra Mundial es començà a transformar en via comercial.
A partir del 1960 l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia -formada sobretot per comerciants- sol·licità el canvi de disseny, que hom dugué a terme a partir del 1969 a base de la construcció d’aparcaments subterranis, l’ampliació de les voreres laterals i la reducció dels passeigs centrals a la funció de sortides d’aparcament.
Entre els edificis de la postguerra sobresurten el Banc Vitalici, de Bonet i Garí, la Banca Catalana (1968), d’Enric Tous i Josep M. Fargas i el Banc Transatlàntic, de Balcells i Gorina.
Antiga vila i actual barri de la ciutat, situat al nord de l’Eixample, entre les Corts de Sarrià, Sant Gervasi, Horta i Sant Martí de Provençals. Es formà vora la cruïlla del camí de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (avui passeig de Gràcia i carrer Gran de Gràcia) amb el camí de Montcada i Reixac al Llobregat, que correspon a la travessera de Gràcia, i el nom li ve donat del convent de Santa Maria de Gràcia, o dels Josepets, de frares carmelites.
Al començament del segle XIX comptava amb unes 200 cases i passava del miler d’habitants; hi havia cases de pisos de lloguer en carrers estrets entre el carrer Gran i el que després fou anomenat Torrent de l’Olla, diverses masies i algunes torres d’estiueig.
Després d’una efímera independència durant el Trienni Liberal, en què fou constituït municipi, tornà a dependre de Barcelona. El 1830 li fou concedit el títol de vila i a mitjan segle obtingué l’autonomia i es formà el municipi de Gràcia.
El seu creixement urbà fou notable i centres destacats foren la plaça del Diamant, de Sant Joan, del Rellotge amb la casa de la vila, del Sol i de la Llibertat, que comptà amb el primer mercat. S’hi establiren fàbriques tèxtils i de rajoles. Entre el 1860 i el 1870 es feren importants obres d’urbanització: s’inaugurà l’estació del ferrocarril a Sarrià el 1863, i el 1872 s’uní a Barcelona per un tramvia.
El 1897, quan comptava amb més de 60.000 h, fou agregat a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 