Arxiu d'etiquetes: Barcelona (geo)

Guinardó, el

2 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de la ciutat, entre els de Gràcia, Horta i Sant Martí de Provençals, situat al vessant est de la muntanya Pelada.

Es formà a la fi del segle XIX al voltant d’un antic mas que li donà el nom. Constituït, en un principi, per cases unifamiliars i de pisos, ha sofert importants canvis, tant per obres d’urbanització com d’infraestructura: obres de prolongació del metro a Fabra i Puig i de la ronda del Mig.

La via principal és la rambla de Volart, i una part del sector més muntanyós està ocupada pel parc del Guinardó. Forma part del districte VII de la ciutat, anomenat d’Horta-Guinardó.

França, la -Barcelona-

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

(o la França Xica) Nom popular de la barriada obrera, construïda la segona meitat del segle XIX al vessant septentrional de Montjuïc, entre el Poble Sec i la plaça d’Espanya i fora del traçat del pla Cerdà.

A partir del 1877 formà part del districte municipal anomenat l’Eixample de Santa Madrona; hom hi edificà una església (Santa Madrona), convertida en tinença parroquial el 1888; incendiada a la Setmana Tràgica, fou reconstruïda el 1916.

Fort Pius, el

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de la ciutat, dins l’antic terme municipal de Sant Martí de Provençals, a l’indret de l’antic fort Pio, bastit el 1719 amb vista a una possible invasió francesa, vora la Ciutadella, damunt el Portal Nou (on hi havia hagut la seu de Sant Francesc i un convent de mínims), pel capità general Pio di Savoia, i enderrocat el 1868.

Fou construït seguint el pla Cerdà, i el carrer de Marina n’era la via principal; el 1894, tres anys abans de l’agregació de Sant Martí a Barcelona, ja hi fou segregada la part del barri a ponent d’aquell carrer.

Font-rúbia, monestir de

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Priorat benedictí (Santa Maria del Coll de Font-rúbia), vora el coll de Font-rúbia, en un contrafort de la serra de Collserola, entre el turó del Carmel i el de la Creueta del Coll.

Fundat vers l’any 1098, fou priorat filial de Sant Cugat fins al 1592, any en què se secularitzà, i, novament, des de la primeria del segle XVII fins a l’any 1835, que fou incendiat, tingué més caire de santuari que de monestir.

Fou molt restaurat el segle XIX, i també el 1929, quan hi anaren a residir religiosos del Sagrat Cor.

L’església actual encara conserva elements romànics del segle XI i barrocs del segle XVII.

Font d’En Fargues, la

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de l’antic municipi d’Horta. Sorgí al primer terç del segle XX en forma de ciutat jardí, i s’estengué pel vessant nord de la muntanya Pelada. Fou iniciativa de Pere Fargas i Sagristà.

Actualment dóna nom, encara, a una plaça i a un passeig.

Font de la Guatlla, la

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de l’antic municipi de Sants.

Conserva la fàbrica Casarramona, edifici modernista de Puig i Cadafalch, i la Casa del Drapaire, edifici d’habitatges situat a la Gran Via de les Corts Catalanes.

Estadella -Barcelona-

1 Resposta

(Barcelona, Barcelonès)

Barriada de Sant Andreu de Palomar, situada vora el Besòs. L’antic torrent d’Estadella, afluent per la dreta del Besòs, separava el nucli vell de Sant Andreu del raval meridional.

El 1135 Ramon Berenguer III de Barcelona donà els molins d’Estadella a la canònica de Barcelona.

Al començament del segle XX era zona agrícola i d’extracció de sorra, i era habitada per casetes amb hort, d’obrers barcelonins. El Patronat de l’Habitació hi construí el grup de cases barates Milans del Bosch, que acollí immigrants desallotjats de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional del 1929, entre els dos nuclis sorgí aviat el barri comercial de la Carolina.

Durant la Segona República hom hi fundà una cooperativa de consum i diverses entitats culturals. L’onada immigratòria dels anys 1940 i 1950 contribuí a desarticular la vida del barri.

Hom construí en aquesta zona el nou nucli del Bon Pastor.

Duana Nova

3 Respostes

(Barcelona, 1790 – 1792)

Edifici. Projectat i construït al pla de Palau per Miguel de Roncali, potser amb la participació de Josep Ivern, a qui algun contemporani atribuí la paternitat absoluta de l’obra.

Té planta rectangular, pati emporxat classicitzant, quatre façanes de pedra i estuc decorades amb pilastres i columnes d’estuc negre adossades al mur; la cornissa, de marbre blanc, amb uns grans gerros decoratius, corona el conjunt, que té un cert aire encara rococó.

L’interior conserva diverses sales decorades amb pintures al·lusives al comerç barceloní i temes mitològics i relatius a don Quixot; les de la sala d’actes, obra de Pere Pau Muntanya, són una glorificació de Carles III de Borbó.

El 1902 esdevingué seu del govern civil de la província.

Drassanes de Barcelona, les

11 Respostes

(Barcelona, segle XIII)

Conjunt d’edificis de les antigues drassanes. Començades probablement per Jaume I el Conqueridor, el sector central, compost de vuit grans naus paral·leles cobertes amb arcs diafragmàtics, fou enllestit el 1381.

Entre el 1612 i el 1618 s’ampliaren amb noves naus, però després de la Guerra de Successió (1714), a causa de la decadència marítima de la ciutat, foren destinades a caserna.

Constitueixen una de les millors mostres del gòtic civil català i són la drassana medieval més gran i ben conservada del món.

Actualment hi és instal·lat el Museu Marítim de Barcelona.

Districte Cinquè

2 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Una de les 12 zones administratives de la ciutat. Comprèn el Barri Xinès i es distingeix per les altes densitats d’ocupació del sòl (951 h/ha el 1965) i dels habitatges (4,3 h per habitatge sense rellogats).

Situat a l’antic Raval, és limitat per la Rambla, el carrer de Tallers, la Ronda, el Paral·lel i el passeig de Colom; forma una bigarrada xarxa viària, amb carrers estrets; les cases (la majoria, dels segles XVIII i XIX) tenen un equipament deficient (només el 58% tenen aigua, gas i electricitat). La població activa és, en un 72%, treballadora, i només un 12% dels habitants procedeixen dels Països Catalans (el 1930, era un 69,5%). La densificació es produí des del principi del segle i arribà al màxim el 1930 (1.023,6 h/ha).

Fou una de les zones polèmiques en els projectes urbanístics dels anys 1930. El pla Macià denuncià la situació del Districte Cinquè i la seva alta mortalitat, tot oposant-se al pla de Josep Vilaseca, de caire oficial, únicament viari, que no canviava les condicions dels habitatges; tanmateix, aquest pla fou aprovat per l’ajuntament el 1943.