(o Font Picant) Balneari, dins l’antic terme de Mansolí, a la dreta del torrent de Fontpicant, que neix al pla de les Arenes i és capçalera de la riera d’Osor.
La font Picant, d’aigua bicarbonatada, sòdica i lítica, fou donada a conèixer ja el segle XVIII, i és molt valorada per la litiasi.
Hom n’explota comercialment l’aigua; l’antic hotel és tancat.
Santuari (la Mare de Déu de la Fontcalda) i balneari, a l’engorjament del riu de la Canaleta, al peu de la serra de Pàndols.
A tocar de l’església hi ha una font d’aigües minero-medicinals que brolla a 25ºC i que duu clorur i carbonat càlcic, sulfat de magnesi i clorur sòdic.
Al segle XIV o al XV uns frares trinitaris procedents probablement de Tortosa hi iniciaren una comunitat monàstica; l’església actual fou construïda el 1756.
Ha esdevingut un centre d’estiueig.
(Lles de Cerdanya, Baixa Cerdanya)
Antic balneari d’aigua sulfurosa, dins el terme de Músser, a la dreta del riu d’Arànser, prop del balneari de Senillers.
L’aigua surt a 24ºC.
(la Vall de Boí, Alta Ribagorça)
Estació balneària i turística (1.470 m alt), situada en ple Pirineu, a la capçalera de la vall de Boí; a la dreta de la Noguera de Tor (dita també riu de Caldes) i dominada pel massís de Besiberri.
Les termes són d’origen romà. A l’edat mitjana s’hi bastí el santuari de la Mare de Déu de Caldes, refet en època renaixentista, i al segle XVIII un centre de beneficència.
Les aigües de Caldes de Boí, minero-medicinals, sorgeixen de 37 fonts, amb diversa composició.
Aigua avall hi ha la central hidroelèctrica de Caldes, subterrània.
Municipi de la Conca de Barberà (Catalunya): 10,94 km2, 573 m alt, 87 hab (2017)
(o Vallfogona de Lorda o de Corbell o de Comalans) Situat a la vall del Corb, als altiplans dels Comalats, a l’extrem nord de la comarca, al límit amb la Segarra.
Economia agrícola, predominen els conreus de secà (cereals i ametllers). Ramaderia ovina i porcina. Àrea comercial de Tàrrega.
El poble és a l’esquerra del riu Corb; església parroquial de Santa Maria i Sant Llorenç (gòtica amb portal romànic, amb la capella de Santa Bàrbara, d’on fou rector el poeta Francesc Vicenç Garcia i Torres, el famós Rector de Vallfogona.
És important el centre balneari de Vallfogona, gran edifici bastit al començament del segle XX, que explota les fonts de les aigües minerals de Vallfogona (fonts Pudosa i Salada). Del 1312 al 1811 els hospitalers hi establiren la comanda de Vallfogona.
El municipi comprèn, a més, l’església de Sant Pere dels Bigats i la torre i la quadra de Carbonells.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi de la Selva (Catalunya): 83,28 km2, 803 m alt, 5.578 hab (2017)
Situat al sector oest de la comarca, al límit amb Osona i accidentat per la calma superior del massís de les Guilleries, a les vores de la riera d’Osor, afluent del Ter. Boscos d’alzines, faigs i castanyers.
Agricultura de secà, en regressió. Ramaderia porcina. Indústria derivada de la fusta, alimentària (explotació d’aigües minerals) i de la construcció. Té importància com a centre balneari i d’estiueig; hi ha establiments hotelers. Àrea comercial de Girona.
La vila és a la capçalera de la riera de Sant Hilari o d’Osor. L’església parroquial de Sant Hilari, d’origen romànic, fou totalment reformada als segles XVII-XIX.
El municipi comprèn, a més, diverses cases singulars (mas Saleta, mas Soler, etc), els castells de Solterra i de Mas Carbó, el poble de Santa Margarida de Vallors, l’antic poble de Mansolí, els veïnats del Serrat de Matamala, el pla de les Arenes i el santuari del Pedró.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi de la Vall d’Aran (Catalunya): 23,45 km2, 634 m alt, 958 hab (2016)
Situat en una cubeta, a la part baixa de la vall, a la conca de la Garona. Abundància d’abets i pastures.
El seu emplaçament afavoreix l’establiment dels conreus, encara que poc importants, donada la limitació de les terres conreades: blat de moro, patates i conreus d’horta (pomes, peres); el regadiu està subordinat a la ramaderia bovina, principal riquesa juntament amb el turisme i l’explotació forestal. Central hidroelèctrica (Es Cledes). Àrea comercial de Viella.
La vila es troba a banda i banda de la Garona, al nucli antic a la dreta. A la vila destaca l’església parroquial de Sant Joan Baptista del final del segle XVIII i principi del XIX, bastida sobre l’antic temple del segle XVII. D’antiga funció balneària, compta amb una deu d’aigües sulfuroses (32 ºC), els anomenat Banys de Lés, edifici del segle XIX. Restes romanes.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 18,80 km2, 252 m alt, 15.912 hab (2016)
Estès per la vall del Congost, al començament de la plana vallesana, al peu dels contraforts dels cingles de Bertí i de la serra del Montseny. Al nord del terme el relleu és accidentat, amb pinedes, alzinars i pasturatges.
Les bases de l’economia local són l’agricultura, amb predomini del secà (oliveres i vinya); al regadiu, gràcies als regatges derivats del Congost, s’hi cultiva patates, llegums i arbres fruiters; la ramaderia (bovina i porcina), l’avicultura i la indústria, bastant diversificada: tèxtil, alimentària, de mobles, etc. A partir de mitjan segle XIX, el municipi va esdevenir també un tradicional centre d’estiueig, gràcies a les seves fonts d’aigües minero-medicinals (aigües de la Garriga, explotades comercialment) i a la construcció del balneari Blancafort, fet que també va provocat el creixement demogràfic encara no aturat. Àrea comercial de Granollers.
Al poble, a l’esquerra del Congost, es destaca el notable conjunt de torres d’estiueig modernistes i noucentistes.
Dins el terme hi ha el gran casal fortificat de Rosanes, l’església romànica de Sant Esteve, coneguda com la Doma, l’antic hospital i capella romànica de Santa Maria del Camí i les caseries de Querol i Gallicant.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Digital
Balneari i convent (Sant Hilari de Cardó o desert de Cardó) de carmelites descalços. Establiment d’aigües bicarbonatades càlciques, al peu de la serra de Cardó. Aquestes aigües foren utilitzades des del començament del segle XVII per una comunitat de frares carmelitans.
L’antic lloc de Cardó era, juntament amb el de Sallent, domini dels Montcada dins el terme de Tortosa. El desert fou fundat el 1605 pel carmelità tortosí Pere Pau Revull, i la comunitat s’hi establí el 1617; consta d’un convent voltat d’un gran recinte i 13 ermites (entre les quals la de la Columna, bastida sobre una alta roca que en té la forma) sota la seva dependència. L’edifici central és obra dels segles XVII i XVIII.
Fou suprimit amb l’exclaustració del 1835. El 1866 fou convertit en balneari de Cardó. Des del 1903 comunica per carretera amb Ginestar; restà obert fins el 1967. El 1938 esdevingué hospital de l’exèrcit republicà.
Municipi del Maresme (Catalunya): 0,88 km2, 33 m alt, 2.766 hab (2016)
(o Caldetes) Situat al litoral, a la desembocadura de la riera de Caldetes.
Tradicional centre d’estiueig de gran importància de la burgesia barcelonina, el municipi viu sobretot del turisme d’estiu, que ha donat lloc a diversos hotels, apartaments i urbanitzacions. Àrea comercial de Mataró.
A la vila, que té l’origen en els seves fonts termals (aigües de Caldetes), es destaca el nucli antic o Vila Vella, a la part alta, on hi ha l’església parroquial del Remei, del segle XIX, i dues torres de defensa del segle XVI; i el nucli de la vila nova, vora la mar, amb l’església del Carme, també del segle XIX, i nombrosos edificis modernistes i noucentistes que donen caràcter al passeig de Mar i al passeig dels Anglesos. A partir del 1219 fou el centre de la quadra d’Estrac.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Dades dels Països Catalans 