(Reus, Baix Camp, 1784 – Manila, Filipines, 1845)
Escriptor i diplomàtic. Tingué el consolat dels Estats Units a Barcelona.
És autor d’un diccionari de màximes d’autors clàssics i moderns.
Borràs i de Bofarull, Josep
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Àsia (morts a)
Andrònic II Paleòleg
(Nicea, Grècia, 25 març 1259 – Constantinoble, Turquia, 13 febrer 1332)
Emperador de Bizanci (1282-1328). El seu pare Miquel VIII l’associà a l’imperi el 1273. Per fer front a les escomeses dels turcs a l’Àsia Menor, prengué al seu servei la companyia catalana de Roger de Flor.
La victoriosa campanya asiàtica dels almogàvers no tingué resultats estables a causa de l’assassinat del seu cap; els turcs prosseguiren llur expansió. D’altra part, la companyia provocà pertorbacions mentre restà en territori de l’imperi.
Concedí privilegis als mercaders catalans a Bizanci, que amplià després de la dura repressió (la Venjança Catalana) que seguí a la mort de Roger de Flor.
Alerini, Charles
(Bastia, França, 22 març 1842 – Vinh, Vietnam, 24 juliol 1901)
Anarquista. Participà a la Comuna de Marsella (1871).
Fallida aquesta, es refugià a Barcelona, on, amb Paul Brousse i Camille Camet, creà el Comité de Propagande Révolutionnaire Socialiste de la France Méridionale (1873) i publicà el periòdic “La Solidarité Révolutionnaire”.
Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista i representà la Federació Regional Espanyola de l’AIT al congrés de l’Haia (1872) i al de Ginebra organitzat pels anarquistes (1873).
Flor, Roger de
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
Estruch, Albert
(Barcelona, vers 1830 – Manila ?, Filipines, 1884)
Gravador i medallista. Era fill de Domènec Estruch i Jordan i possiblement germà de Joan.
Deixeble de Bartomeu Tomàs Coromina, treballà a la Casa de la Moneda i a la Real Fàbrica del Timbre de Madrid, fins que passà a la Casa de la Moneda de Manila.
Esteller i Melià, Adolf
(Alcanar, Montsià, 10 gener 1899 – Bombai, India, 18 març 1984)
Jesuïta. Després de doctorar-se en filosofia a Roma (1921) i d’aprendre el sànscrit a Bombai, estudià indologia, iranologia i filologia comparada indoeuropea a la universitat de Berlín, estudis que coronà amb la tesi Die älteste Rezension des Mahänätakam (1935); ensenyà sànscrit al Saint Xavier’s College de Bombai del 1937 al 1964.
Són fonamentals les recerques dutes a terme per tal de reconstruir críticament el text de Rgveda, basant-se en les regles mètriques, l’arcaisme lèxic i els passatges paral·lels.
Entre molts altres treballs, cal esmentar El palimpsesto del Rgveda sánscrito (1965) i Wordmobility in the Rgveda (1917).
Ermengol II d’Urgell
(Catalunya, 1009 – Jerusalem, Palestina, 1038)
“el Pelegrí” Comte d’Urgell (1010-38). Fill de Tedberga i d’Ermengol I, al qual va succeir quan devia ser encara un infant. Aquest devia ser el motiu pel qual el seu oncle Ramon Borrell I de Barcelona va actuar de tutor fins al 1018.
Amb el seu ajut va reconquerir el mig Segre, mentre el bisbe Ermengol reconqueria i repoblava la zona de Guissona (1015), i Arnau Mir de Tost ocupava el castell i la vall d’Àger (1034).
Va percebre paries dels reietons de Lleida i Saragossa, part de les quals va cedir a l’església d’Urgell.
Com altres nobles del seu temps, pelegrinà a Terra Santa, on morí i va ser sebollit. Fou succeït pel seu fill Ermengol III d’Urgell.
Eixarc i Bertran, Lluís
(Barcelona, 1597 – Omura, Japó, 29 juliol 1627)
Missioner i beat. Ingressà a l’orde dominicà als 14 anys.
Anà a Filipines (1618), on fou ordenat sacerdot (1620); aprengué les llengües tagala i xinesa i desenvolupà una tasca missionera activa.
El 1623 passà a les missions del Japó. Denunciat, fou empresonat (1626) i cremat viu.
Beatificat pel papa Pius IX el 1867, hom en celebra la festa el 18 de juliol.
Colí, Francesc Miquel
(Ripoll, Ripollès, 1592 – San Pedro Makati, Filipines, 1660)
Erudit. Estudià a Barcelona i a Mallorca. Ingressà a la Companyia de Jesús, i el 1625 passà a Filipines, on fou rector del col·legi de San Ignacio de Manila.
Participà en les expedicions d’Isla Hermosa i de Joló. Fou provincial de l’orde (1639-43 i 1650-51).
Retirat des del 1651 a San Pedro Makati, hi escriví Labor evangélica… de los obreros de la Compañía de Jesús (1663, 1900-02), Índia Sacra (1666) i una història de l’orde a les Filipines.
Cervelló, Gabriel de
(Catalunya, segle XVI – Constantinoble, Turquia, segle XVI)
Noble i militar. Participà a la batalla de Lepant (1572). Serví a Malta.
Nomenat capità del castell de Tunis el 1573, hi hagué d’afrontar moments crítics. Ocupava aquest càrrec el 1574, quan rebé ordres d’abandonar la defensa de la ciutat i replegar-se al fort de la Goleta, davant l’imminència d’un gran atac turc. Es negà a obeir, declarant que ell no habia fugit mai de l’enemic.
Iniciat l’atac a la plaça, el resistí amb un coratge temerari, tot i que posseïa efectius molt escassos. Prolongà la defensa fins que només li restaren trenta homes, amb els quals caigué presoner. Sembla que fou dut a Constantinoble, on moriria en captiveri.
Dades dels Països Catalans 