Arxiu d'etiquetes: arquitectes

Tusquets i Guillén, Òscar

3 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1941 – )

Arquitecte i dissenyador. Iniciat en l’àmbit de la pintura, activitat que no abandonà, entre 1961 i 1964 treballà a l’estudi de F. Correa i A. Milà. El 1964 fou un dels fundadors de Studio PER, així com, més tard, de BD, Ediciones de Diseño.

Ha participat en nombroses exposicions internacionals, com la Documenta de Kassel, i entre altres guardons ha obtingut cinc premis FAD d’arquitectura i sis de disseny, així com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1987) i el premi Nacional de Disseny (1988).

És autor de projectes com la taula Alada, les cadires Varius i Gaulino o el banc Catalano, en què es mou sempre entre l’elegància funcional i la modernitat, amb un especial interès pels materials i la sensibilitat envers la forma.

D’entre la seva obra arquitectònica sobresurt la casa Regàs a Llofriu (1970-72), la restauració del Palau de la Música, a Barcelona (1988), i l’Auditori Alfredo Kraus, a Las Palmas de Gran Canaria (1997).

Torres i Clavé, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 1906 – els Omellons, Garrigues, 12 gener 1939)

Arquitecte. Germà de Raimon. Juntament amb J.Ll. Sert fou un dels principals promotors del GATCPAC i assistí a la major part de congressos del CIAM.

Amb J.Ll. Sert i J.B. Subirana, féu importants obres, que cal incloure entre les millors del racionalisme arquitectònic català: Unió de Cooperadors de Gavà, Dispensari Central Antituberculós a Barcelona (iniciat el 1934), etc.

Durant no gaire temps fou director de l’Escola d’Arquitectura (des del 1934), de la qual renovà completament la vella estructura acadèmica.

Durant la guerra fou comandant d’enginyers i es dedicà especialment a la revisió de fortificacions. Finalment s’incorporà al front a final del 1938, i morí poc després durant la retirada republicana.

Terradas i Via, Robert

1 Resposta

(Barcelona, 1 novembre 1916 – 20 juny 1976)

Arquitecte. Fill d’Esteve Terradas i Illa. Titulat el 1942, any que inicià la seva activitat docent a l’Escola d’Arquitectura, on el 1954 esdevingué catedràtic de projectes arquitectònics; del 1960 al 1967 en fou director.

També fou vice-president de l’Institut Politècnic Superior de Barcelona (1969), vice-rector de la Politècnica, director de l’Institut de Ciències de l’Educació i conseller nacional d’educació.

És autor, com a arquitecte, de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la torre de control de l’aeroport de Barcelona, de l’institut d’Igualada i de nombroses cases particulars.

Soldevila i Barbosa, Alfons

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 1938 – )

Arquitecte. Des de l’any 1964 en què inicià la seva tasca professional (en col·laboració amb Ramon Artigues fins l’any 1970), la seva obra se centra en el camp de l’habitatge experimental. Destaca la seva activitat docent desenvolupada a l’ETSAB i com a professor convidat a diverses universitats estrangeres.

L’any 1971 construí la seva pròpia casa al Mas Ram de Badalona, anomenada MR1, seguint el model del mégaron mediterrani, i iniciant una sèrie que continuaren les cases MR3 a Arbúcies i Matadepera i MR6 a Alella.

Des del 1975 treballà amb Josep Ignasi Llorens, amb qui ha realitzat l’escola Salvador Espriu (1987) i la casa Andreu-Rahola (1991), ambdues a Badalona, i la casa Fàbregues (1994), a Sant Just Desvern.

Solans i Huguet, Joan Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 octubre 1941 – Calella de Palafrugell, Baix Empordà, 2 setembre 2019)

Arquitecte i urbanista. Des del 1980 fins al 1997 fou director general d’urbanisme del departament de política territorial i obres públiques de la Generalitat de Catalunya, i a partir del 1997 fins al 2000 fou director general d’ordenació del territori i urbanisme del mateix departament.

Professor associat de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra des del 2005, des d’on ha confegit el Programa d’Actuació Urbanística Municipal de Vic (2004) i el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Puigcerdà (2005).

És coautor del llibre Gaudí 2002. Miscel·lània i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (2004), membre d’honor de l’Agrupació Catalana de Tècnics Urbanistes i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 2003 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2004 li fou atorgada la insígnia de cavaller de la Legió d’Honor francesa.

Solà-Morales i Rubió, Ignasi de

2 Respostes

(Barcelona, 24 agost 1942 – Amsterdam, Holanda, 12 març 2001)

Arquitecte i tractadista d’arquitectura. Fill de Manuel de Solà-Morales i de Rosselló. Doctor en arquitectura, fou catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona des del 1978 i ha estat professor a la universitat de Bolonya, a l’Institute for Architecture and Urban Studies de Nova York i a la Politècnica de Torí.

D’entre les seves obres destaca la reconstrucció del pavelló Mies van der Rohe (1984), feta junt amb F. Ramos i C. Cirici, un habitatge a Aiguablava (premi FAD 1990) i l’edifici de l’Illa Diagonal, a Barcelona (premi FAD 1995), projectat junt amb R. Moneo. Ha realitzat també el projecte de reconstrucció del Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1994, i n’ha dirigit les obres.

És molt important la seva tasca com a tractadista, dins la qual ha publicat, entre d’altres, La arquitectura del expresionismo (1976), Eclecticismo y vanguardia (1989), Arquitectura teatral en España (1984), Contemporany Spanish Architecture (1986) i Diferencias: topografía de la arquitectura contemporànea (1996).

Fou acadèmic de San Fernando (1987) i membre dels patronats de nombroses fundacions. Rebé nombrosos guardons, entre els quals la Medalla Narcís Monturiol (1995), el Premi Ciutat de Barcelona (1999) i el Premi Nacional de Patrimoni de Catalunya (2000).

Fou germà seu Manuel de Solà-Morales i Rubió  (Vitòria, País Basc, 8 gener 1939 – Barcelona, 26 febrer 2012)  Arquitecte.

Sert i López, Josep Lluís

11 Respostes

(Barcelona, 1 juliol 1902 – 15 març 1983)

Arquitecte. Fill de Francesc de Paula Sert i Badia. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i després anà a París per treballar amb Le Corbusier. Fou cofundador del GATCPAC, que més endavant s’havia de fer extensiu a altres indrets de l’estat espanyol sota el nom de GATEPAC.

Interessat, com Le Corbusier, en la integració de les arts, realitzà el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, juntament amb Picasso, Julio González, Calder i Miró.

L’any 1939 emigrà als EUA. Del 1947 al 1956 va ésser president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, i des del 1958 fou degà de la Harvard Graduate School of Design i professor d’arquitectura a la universitat de Harvard. Com a urbanista és autor de diversos projectes per a diferents ciutats ibero-americanes.

Entre les seves construccions més notables, sempre de caràcters típicament mediterranis, cal destacar l’ambaixada dels EUA a Bagdad (1955), el Museu de la Fundació Maeght (1959-64) als encontorns de Saint-Paul-de-Vence (França), els grups d’estatges per a la universitat de Harvard (1958-65) i de Boston (1960-65), l’estudi del pintor Miró a Palma de Mallorca, l’edifici de la Fundació Joan Miró i Centre d’Estudis d’Art Contemporani, a Barcelona (1975), i el complex hoteler “Porta Catalana” a prop de la Jonquera (1981).

Salvat i Espasa, Pau

2 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1872 – 28 maig 1923)

Arquitecte i editor. Fill de Manuel Salvat i Xivixell i germà de Santiago. Titulat el 1894. Arquitecte municipal d’Igualada, hi féu l’escorxador i el Teatre Ateneu (1913). A Barcelona són obres d’ell l’editorial Salvat (1916) del carrer Mallorca, d’estil modernista, la casa Oller de la Gran Via (1903) i la Clínica Bartrina, a Gràcia. A Lleida féu el Casino amb la col·laboració de J. Gil. És autor també de la refineria de sucre d’Alagó i del projecte del Parlament de Mèxic.

Com a editor, succeí el seu pare al front de l’empresa editorial a la mort d’aquest (1901), a la qual donà un notable impuls. Fou, a més, elegit president de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1902-1906), president de la secció espanyola a l’Exposició internacional de les Arts Gràfiques i de la indústria del llibre de Leipzig (1917), i aquest mateix any presidí el Congrés Internacional d’Editors de Barcelona.

El succeí al capdavant de l’empresa el seu germà Santiago.

Rubió i Tudurí, Nicolau Maria

16 Respostes

(Maó, Menorca, 5 febrer 1891 – Barcelona, 4 maig 1981)

Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor. Fill de Marià Rubió i Bellver i germà de Santiago i de Marià. Estudià arquitectura a Barcelona i jardineria ornamental amb l’arquitecte de jardins Jean Forestier.

El 1917 fou nomenat director dels parcs públics de Barcelona. Col·laborà amb Forestier en la creació del parc de Montjuïc, i dissenyà els jardins del palau de Pedralbes, entre d’altres.

Juntament amb Duran i Reynals, projectà i dirigí la construcció de l’església de Montserrat a Pedralbes, obra típicament brunelleschiana. Construí també els hotels de la plaça d’Espanya a l’Exposició Internacional del 1929 i més tard l’edifici de la Metro Goldwyn Major a Barcelona (1934).

Junt amb el seu germà Santiago realitzà el Pla de Distribució de Zones del Territori Català (Regional Planning), per encàrrec de la Generalitat republicana.

És autor de diversos llibres sobre jardins: Jardines de Barcelona (1929), El jardí meridional (1934) i sobre arquitectura: Diàlegs sobre l’arquitectura (1927) i Actar (1931), on defensava els principis de la nova arquitectura de la màquina i el moviment.

Poc abans de morir fou finalitzat el darrer projecte seu, el jardí de la plaça Gaudí de Barcelona, davant de la Sagrada Família.

Home de cultura i formació noucentistes, col·laborà en nombroses revistes i es dedicà també a la literatura. Publicà els contes Cacera en el no-res (1954), Un crim abstracte o el jardiner assassí (1965) i la novel·la No ho sap ningú (1961), així com diverses obres de teatre: Judes Iscariot (1934), Un sospir de llibertat (1932), Ulisses a l’Argòlida (1962). Publicà també diversos llibres de viatges i cacera, a la qual era aficionat.

Romànic, art

Deixa un comentari

(Catalunya, segles X al XIII)

Corrent artístic i cultural.

ARQUITECTURA: A Catalunya sorgí (segle X) l’anomenat primer romànic català amb carreus rústics, decoració amb arcs cecs i bandes llombardes; al principi s’usà coberta de fusta (Sant Pere del Burgal), però aviat fou substituïda per la volta de canó (Santa Maria d’Amer, Santa Cecília de Montserrat, Sant Martí del Canigó) i, a la primera meitat del segle XI, per una cúpula en el creuer (Santa Maria de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona, Sant Miquel de Cruïlles). Les formes del primer romànic es fonen amb d’altres del romànic francès o italià (catedral de la Seu d’Urgell, claustre de Sant Cugat del Vallès, catedral de Girona).

ESCULTURA: Les primeres mostres de Catalunya són a Santa Maria de Ripoll i a Sant Benet de Bages. Florí amb caràcters propis a partir del segle XII (claustres de Sant Pere de Galligants, de Sant Joan de les Abadesses, de la catedral de Girona, de Sant Cugat del Vallès, de la catedral de Tarragona i especialment la façana de Ripoll, decorada amb una sèrie de baixos relleus que reprodueixen amb gran exactitud els dibuixos de la Bíblia de Farfa).

PINTURA: a Catalunya hi ha frescs considerats entre els més valuosos de l’estil, procedents de Sant Quirze de Pedret, del grup de Taüll i de Sant Joan de Boí.