Arxiu d'etiquetes: Amèrica (morts a)

Jordana i Mayans, Cèsar August

2 Respostes

(Barcelona, 1893 – Buenos Aires, Argentina, 1958)

Escriptor. Deixà la carrera d’enginyer per la literatura.

Com a novel·lista s’inicià amb Quatre venjances (1923) i L’anell del Nibelung (1926), barreja de fantasia i realisme; assajà el gènere policíac amb El collar de la Núria (1927), i amb La veritat sobre Sigfrid (1927) i L’incest (1928) alternà l’humor amb un estil irreverent a la manera d’Anatole France. Després escriví Una mena d’amor (1931), narració eròtica. A l’exili publicà Tres a la reraguarda (1940), contes amb temes de la guerra civil o populars. A Barcelona li fou publicat, el 1971, El món de Joan Ferrer, experiència en la línia de Joyce.

Amb un estil precís, quasi matemàtic, fou col·laborador de publicacions catalanes i sud-americanes. Director de l’Oficina de Correcció de la Generalitat, publicà diversos llibres sobre la llengua catalana, alguns amb el pseudònim de Bernat Montsià. Excel·lent traductor de quatre volums de Shakespeare (1930-32) i d’obres per a la “Biblioteca A Tot Vent”. També té obres infantils. Signà també Candi Brossa i Arnau Bellcaire.

Grases i González, Pere

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 17 setembre 1909 – Caracas, Veneçuela, 15 agost 2004)

Escriptor i professor. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix”. Es llicencià en dret i en filosofia a Barcelona. Com a secretari de Carles Pi i Sunyer, ajudà, en plena guerra civil, a salvar un gran nombre de persones.

Se n’anà a Veneçuela el 1937, on ha publicat nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolana –Estudios bibliográficos (1961)-. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, n’ha revalorat la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957).

Ha estat conseller de l’ex-president de la República Rafael Caldera i ha col·laborat activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938, d’una manera orgànica i sistemàtica, en quinze volums i sota el títol genèric de Mis Obras. El 1965 fou distingit amb l'”Orden del Libertador”, alta condecoració veneçolana.

Esteve i Guau, Martí

1 Resposta

(Torà, Solsonès, 1895 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1977)

Polític i advocat. Estudià lleis a Barcelona i posteriorment fou nomenat secretari de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1918). Fou secretari de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Elegit regidor per Barcelona, poc després participà en la fundació d’Acció Catalana i en fou membre del comitè executiu. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou director de “La Publicitat” i el 1930 es reintegrà a l’ajuntament barceloní.

Fou diputat de la Generalitat i membre de la ponència encarregada de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Posteriorment, com a diputat a les Corts Constituents de la República, participà en la defensa de l’Estatut. Més tard fou conseller de Finances del govern de la Generalitat. Empresonat després dels fets d’octubre de 1934, amb el triomf del Front Popular (1936), retornà a la Conselleria de Finances fins a l’octubre de 1936. Acabada la guerra civil, s’exilià a Cuba, i el 1961 passà a Mèxic.

És autor d’una biografia de Prat de la Riba (1917) i d’El règim jurídic català (1919).

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Díaz i Sandino, Felip

1 Resposta

(Caldes d’Estrac, Maresme, 25 setembre 1891 – Colòmbia, 1960)

Militar d’aviació. Participà en el desembarcament d’Alhucemas el 1925 i conspirà contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment entre els anys 1920-30. Durant la II República fou un dels organitzadors de la Unió Militar Republicana Antifeixista.

Pel juliol de 1936 comandava l’aeròdrom militar del Prat, i, al costat dels republicans, intervingué decisivament en l’assalt al quarter de les Drassanes de Barcelona. Ascendit a tinent coronel el 1936, fou nomenat conseller de Defensa de la Generalitat (juliol-desembre 1936) i comandant en cap de l’aviació a Catalunya.

El 1938 passà a dirigir aquest cos a tota la IV Regió Militar. En acabar la guerra s’exilià a França; posteriorment passà a Colòmbia.

Cuatrecases i Arumí, Josep

1 Resposta

(Camprodon, Ripollès, 19 març 1903 – Washington DC, EUA, 24 maig 1996)

Botànic. Fou professor de botànica a la Universitat de Barcelona (1924-30), i catedràtic de botànica descriptiva a la Facultat de Farmàcia de Madrid, i director del Jardí Botànic de la mateixa ciutat.

El 1939 s’exilià i fou professor de l’Institut Botànic de Bogotà i director de l’Escuela Superior de Agricultura Tropical. Fou conservador del Field Museum of Natural History de Chicago. Posteriorment treballà al departament de Botànica de la Smithsonian Institution de Washington.

Entre les seves obres cal destacar: Vegetación y flora del macizo de Magina (1928), Prima flora colombiana I-II (1957-58) i Nota a la flora de Colombia (1934).

Des del 1954 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Conangla i Fontanilles, Josep

2 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, 15 setembre 1875 – l’Havana, Cuba, 15 maig 1965)

Polític, assagista i poeta. Milità en el moviment catalanista i el 1905 es traslladà a Cuba on, nacionalitzat cubà, visqué fins a la mort. Fundà “La Nova Catalunya” (1908) a l’Havana, on fou dirigent d’institucions catalanistes i col·laborà amb Macià en el viatge d’aquest per Amèrica (1928).

Intervingué en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català (30 setembre 1928- 2 octubre 1928) i impulsà la redacció del text independentista de la Constitució de la República Catalana. Fou delegat de la Generalitat a Cuba (1932).

Escrigué obres de poesia: Elegia de la guerra (1904), Eternal (1921), Montblanquines (1921) i El meu pare (1921), i assaigs de política: Cuba i Pi i Margall (1947), Martí y Cataluña (1954) i Els altres sentits (1957), que versa sobre el Cant espiritual de Joan Maragall.

Casals i Defilló, Pau

47 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 29 desembre 1876 – San Juan de Puerto Rico, 22 octubre 1973)

Violoncel·lista, compositor i director d’orquestra. Alumne del famós violoncel·lista Josep Garcia i Jacot a Barcelona, durant la seva època d’estudiant va fundar un tercet que feia concerts “vetllades clàssiques” en un cafè de la ciutat, en el qual va conèixer Albéniz, que fou amic i conseller seu. Va estudiar a Madrid i a Brussel·les, i va acceptar un contracte per actuar en l’orquestra d’un teatre de París.

Després de passar angúnies econòmiques, va tornar a Barcelona, on substituí Garcia a l’Escola Superior de Música. Va fundar després un quartet de corda, i, després de dos anys de treballar intensament, començà la seva carrera de virtuós. El 1899 va debutar als Concerts Lamoureux de París, amb un èxit extraordinari.

“Sigueu fidels a la terra i a la llengua, no per tancar-vos i recloure-us, sinó per a tenir veu pròpia en el gran concert dels sentiments i les esperances dels homes.”

Fundà a Barcelona l’Orquestra Pau Casals (1920-39) i l’Associació Obrera de Concerts (1926-39). Formà un trio que va recórrer tot el món amb el violinista J. Thibaud i el pianista A. Cortot.

Durant la guerra civil espanyola féu diverses tournées, i més tard s’instal·là a Prada (Conflent), on organitzà uns Festivals de Música (1950), i el 1956 anà a residir a Puerto Rico.

Entre les seves obres sobresurten els oratoris El pessebre, sobre textos de Joan Alavedra (1960) i La visió de Fra Martí, la sardana Sant Martí del Canigó i L’himne de les Nacions Unides (1971).

Divulgà mundialment el Cant dels Ocells i fou un divulgador de la realitat i la història de Catalunya, que recordà i proclamà davant l’assemblea general de les Nacions Unides.

Després de la seva mort i restablerta l’autonomia, les seves despulles foren retornades i enterrades a la seva ciutat natal.

Ha estat considerat com el millor violoncel·lista del món i destacà especialment com a intèrpret de Bach.

Enllaç web:  Fundació i Museu Pau Casals

Casaldàliga i Pla, Pere

Deixa un comentari

(Balsareny, Bages, 16 febrer 1928 – Batatais, Säo Paulo, Brasil, 8 agost 2020)

Eclesiàstic. Després d’estudiar a la Gleva i a Vic, fou ordenat sacerdot el 1952 dintre l’ordre dels claretians. El 1968 va anar al Brasil, amb la missió de fundar-hi casals claretians.

La seva tasca pastoral, sempre al costat dels febles i contra la injustícia, el portà a ser ordenat bisbe l’any 1971, s’encarregà de la prelatura de Säo Félix do Araguaia. Seguidor aferrissat de la teologia de l’alliberament, s’ha encarat sovint a les autoritats civils i eclesiàstiques.

Té una extensa producció literària en català, castellà i portuguès, entre la qual sobresurten les obres: Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Airada esperança (1978), Encara avui respiro en català (1987), A l’aguait del Regne (1989), Carta des del Brasil (1989) i Carta a mis amigos (1992).