Arxiu d'etiquetes: Amèrica (morts a)

Carner i Ribalta, Josep

17 Respostes

(Balaguer, Noguera, 14 abril 1898 – Simi Valley, Califòrnia, USA, 12 març 1988)

Polític i escriptor. El 1920 fundà el setmanari “Flama” de Balaguer. Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1924-25), de París.

Afiliat a Estat Català, el 1925 acompanyà Francesc Macià a Moscou i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926), pel quals fou processat a París. Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana (1928). Durant la República fou cap de premsa del Parlament (1932-36) i comissari d’Espectacles de la Generalitat. Exiliat novament als Estats Units (1939), on es dedicà al món del cinema i col·laborà a “Lletres” i “El Poble Català”, de Mèxic, en 1942-43 fou director de “Free Catalònia”.

Escriví poesies: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), L’alegre vianant (1969), etc. Són importants les versions Poetes rusos de la Revolució (1937).

També publicà novel·les: L’etern adolescent (1925) i Sota el cel dels tròpics (1935), teatre: El plaer de viure (1936), i sobretot assaigs històrics: Francesc Macià (1931), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (1947), Retorn a Macià (1987), el volum de memòries De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972) i col·laborà en l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952).

Va traduir al català obres de Conrad, Tagore, Gorki i Valéry.

Carbó i Carbó, Eusebi

4 Respostes

(Palamós, Baix Empordà, 31 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 1958)

Sindicalista i periodista polític. Signava Eusebi C. Carbó. Influït per la tradició familiar, s’afilià a la joventut federal. En traslladar-se a Barcelona, es lliurà plenament a l’activisme de la CNT.

Desenvolupà una gran activitat periodística a València, on també residí, primer a “El Corsario” i després a “Solidaridad Obrera”, que acabà dirigint; també fundà i dirigí “La Guerra Social”. Presidí la delegació valenciana al Congrés Nacional de la CNT (Madrid, 1919), en què es declarà partidari de l’adhesió a la Tercera Internacional.

Detingut per ordre governativa en diverses èpoques, passà en total deu anys a la presó. Fou amic de sindicalistes revolucionaris internacionals, com Malatesta, i estava personalment molt lligat a Joan Peiró.

En temps de la Dictadura de Primo de Rivera hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Durant la guerra civil participà en la direcció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 fou nomenat director del diari del vespre “Catalunya”, que editava la CNT.

En acabar la guerra, s’exilià a França i a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on refusà de formar part del govern de l’exili presidit per Giral. Hi publicà La reconstrucción de España (1945) i La crisis fraudulenta del marxismo (sd).

Cambó i Batlle, Francesc

60 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 2 setembre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 30 abril 1947)

Polític, advocat i economista. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l’ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.

A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l’acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d’impedir l’aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d’un atemptat a Hostafrancs (18 maig 1907), atribuït als lerrouxistes. Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat.

Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d’on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols.  Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l’Assemblea de Parlamentaris; l’agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.

La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d’agost de 1917. Es formà un govern de coalició (octubre 1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d’hisenda (agost 1921) en el nou govern presidit per Maura fins al març de 1922. Després de l’escissió que originà la formació d’Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (juny 1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s’exilià.

Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura. Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l’esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de febrer de 1936 pel Front Popular. En esclatar la guerra civil, es trobava a l’estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s’instal·là a l’Argentina, on morí.

Fou president del consell d’administració de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.

És autor de Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925), Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries (1876-1936) (1981).

Cabruja i Auguet, Agustí

Deixa un comentari

(Salt, Gironès, 5 abril 1909 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 11 setembre 1983)

Periodista i escriptor. Fou redactor de “L’Autonomista” de Girona i membre actiu d’Esquerra Republicana, incorporat a l’exèrcit republicà durant la guerra civil del 1936, s’exilià el 1939 i visqué a Mèxic, on treballà en una editorial.

Ha publicat Terra Nostra (1946), estampes de l’exili; en poesia, Ona i ocell (1950) i Raïm (1951), i la novel·la Les òlibes (1956). Ha col·laborat a la revista “Poesia” (Montpeller, 1946), i a la majoria de les catalanes publicades a Mèxic als darrers temps, com “Quaderns de l’exili”, “Centre Català” , “La Nostra Revista”, “La Nova Revista” i “Orfeó Català”.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.

Bardina i Castarà, Joan

7 Respostes

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.

Ballester i Convalia, Pau de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1927 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 31 gener 1984)

Arximandrita i bisbe ortodox. Estudià filosofia amb els caputxins de Sarrià i d’Arenys de Mar. Reconsideracions d’ordre íntim el dugueren a adherir-se a la causa de la reconciliació històrica entre l’Església Ortodoxa grega i l’Església Catòlica i es féu ortodox.

Es traslladà a Atenes i hi féu estudis de teologia. Ordenat sacerdot a Atenes (1953), aquell mateix any fou elegit arximandrita i es traslladà a Constantinoble, on el patriarca Atenàgores I el nomenà abat i vicari patriarcal del monestir de Sant Nicolau.

El 1958 es féu súbdit grec i es traslladà a Mèxic. El 1970 fou nomenat bisbe, amb el títol de la històrica seu de Nazianz (Capadòcia), per a Mèxic, l’Amèrica Central, el Carib i la Gran Colòmbia.

Catedràtic de grec clàssic a la universitat de Mèxic, tingué un lloc important en la tasca ecumènica. El 22 de gener fou ferit a les portes de la catedral ortodoxa i morí als pocs dies.

Entre altres obres, publicà les següents, en grec: Les relacions de les esglésies del nord africà amb les de la Península Ibèrica, des de sant Cebrià a sant Agustí (1954), Estat actual de la problematologia del viatge de sant Pau a Espanya (1955) i Osi de Còrdova (1955); i, en anglès, L’Església Ortodoxa i el moviment ecumènic (1960).

Artís i Balaguer, Avel·lí

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 27 juliol 1881 – Mèxic, 30 desembre 1954)

Comediògraf, editor i periodista. Germà de Josep. Aprengué l’ofici d’impressor, que mai no deixà d’exercir; a començament de segle tingué relació amb la Tipografia de L’Avenç.

Va escriure nombroses comèdies en la línia de la millor tradició del teatre costumista, entre les quals destaca Quan l’amor ha encès la flama (1909), L’eterna qüestió (1909), Mai se fa tard si el cor és jove (1910), Vilacalmosa (1910), Matí de festa (1910), A cor distret, sagetes noves (1911), La sagrada família (1912), que ell considerava la seva millor obra, i Seny i amor, amo i senyor (1925), el seu èxit més esclatant, El camí desconegut (1927), Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), El testament de l’Abadal (1929) i Les ales del temps (1934).

Va editar també nombrosos llibres de teatre i algunes publicacions periòdiques. Edità la col·lecció literària “Les Ales Esteses”.

A Mèxic funda la Companyia Internacional d’Edicions, la qual emprengué la publicació de “La Nostra Revista”, i edità divuit volums de la “Col·lecció Catalònia”.

Fou el pare d’Avel·lí Artís i Gener.

Aragay i Daví, Amadeu

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 6 desembre 1886 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 13 febrer 1966)

Publicista i polític. Afiliat inicialment al radicalisme, evolucionà posteriorment cap al catalanisme republicà.

Fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i, com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat a les Corts Constituents el 1931. Secretari general de la Unió de Rabassaires, defensà la llei de Contractes de Conreu. El maig de 1936, acusat de corrupció, fou expulsat de la Unió de Rabassaires.

És autor d’El problema agrari català (1933), a més d’altres obres literàries: El ocaso de las almas, drama estrenat a Sabadell; l’opereta El pirata i l’inefable drama en tres actes Terra nostra (el rabassaire), estrenat a Sabadell (1925). També col·laborà a la premsa política i agrària (“La Humanitat”, “Terra lliure”).

Alsina i Hurtós, Joan

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 abril 1942 – Santiago de Xile, Xile, 19 setembre 1973)

Sacerdot. Ordenat el 1966, després de dos anys de ministeri a Malgrat (Maresme) anà a Xile, on realitzà el seu apostolat a San Bernardo, prop de Santiago, i a San Antonio, a la costa.

Compromès amb els més dèbils, tingué molta activitat en el moviment obrer cristià. Treballà en un hospital de Santiago. Visqué el triomf i la caiguda de Salvador Allende, amb el programa del qual se sentia identificat.

Cinc dies després del cop d’estat, el 19 de setembre de 1973, fou detingut i després assassinat.

Hom ha publicat una biografia seva: Joan Alsina: Xile al cor (1976) d’I. Pujadas, premi de biografia Aedos, la qual aplega també escrits seus. Joaquim Pla publicà, el 1995, Joan Alsina, l’altra versió. La diòcesi de Girona organitzà, al setembre de 1998, diversos actes commemoratius del 25è aniversari de la mort de Joan Alsina.

El soldat que l’executà, Nelson Bañados, reconegué l’autoria material del fet i el 1999 se suïcidà. La família de Joan Alsina presentà el 2000 una querella criminal contra Augusto Pinochet per l’assassinat.