(Vic, Osona, 21 desembre 1889 – Buenos Aires, Argentina, agost 1935)
Periodista i promotor cultural. Col·laborador d’“En Patufet” i “L’Escena Catalana”.
A 20 anys se n’anà a l’Argentina, on escriví en nombroses revistes catalanes. Fou president del Casal Català i propulsà els Jocs Florals de Buenos Aires. Fundà una filial de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i presidí la delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
(Barcelona, 9 juliol 1860 – San Salvador, El Salvador, agost 1934)
Baríton i cantant d’òpera. Fou deixeble de Joan Goula a Barcelona, on debutà el 1883 amb Faust, de Gounod. Completà la formació a França i a Itàlia i actuà amb èxit als millors teatres d’Europa i d’Amèrica.
Al Liceu de Barcelona estrenà L’Attaque du moulin, d’Alfred Bruneau, i Bruniselda, d’Enric Morera.
Una de les seves creacions més reeixides fou Falstaff, de Verdi.
(Monistrol de Montserrat, Bages, 30 novembre 1816 – Buenos Aires, Argentina, 1891)
Compositor. Fou mestre de l’Escolania de Montserrat (1857-65), on ell mateix havia estudiat (1824-32), com a deixeble de Jacint Boada i de Benet Brell.
Fou també organista a Cardona, mestre de música a Berga i mestre de capella a Terrassa. El 1864 s’establí a Buenos Aires.
La seva producció és abundant i l’arxiu de música de Montserrat guarda obres i manuscrits cedits per ell.
(Artesa de Segre, Noguera, 1863 – Bluefields, Nicaràgua, 1930)
Bisbe missioner caputxí. Exercí l’apostolat a l’Equador, a Colòmbia i a Costa Rica des del 1906.
Nomenat vicari apostòlic de Guam (illes Marianes) i bisbe titular de Mesopotàmia (Creta), el 1913 fou consagrat a Montserrat, pel bisbe Torras i Bages.
En 1914 fou nomenat vicari apostòlic de Bluefields, a Nicaragua.
(Barcelona, 27 juliol 1914 – Birmingham, Alabama, EUA, 28 març 1968)
Violinista i compositor. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona, d’on més tard fou professor.
Compongué alguns lieder i diverses obres de música de cambra.
Es traslladà als EUA, on assolí gran prestigi amb la Birmingham Symphony Orchestra, amb la qual estrenà les seves obres orquestrals.
(Sidamon, Pla d’Urgell, 1913 – Washington DC, EUA 1987)
Monjo benedictí de Montserrat. Doctor en teologia, llicenciat en Sagrada Escriptura i professor de llengua copta, des de l’any 1962, a la Universitat Catòlica de Washington (EUA).
És autor de treballs d’investigació remarcables sobre qüestions d’història. És també un dels traductors del Nou Testament per a l’anomenada Bíblia de Montserrat.
Fou director del Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat.
(Barcelona, 24 agost 1898 – Buenos Aires, Argentina, 10 setembre 1992)
Comptable, home d’empresa i polític. Professor dels Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, president de l’Associació de Comptables de Catalunya i professor i secretari de la Institució d’Estudis Comercials de la Generalitat.
El 1920 passà, com a assidu col·laborador de Francesc Cambó, a la Compañía Hispano-Americana de Electricidad. Fou regidor (1931) i tinent d’alcalde (1935) de Barcelona per la Lliga Catalana.
El 1936 s’exilià a Buenos Aires, on arribà a ésser director general de la CADE i on va escriure Cambó y el desarrollo (1974).
(Figueres, Alt Empordà, 1824 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1905)
Guitarrista i escriptor. Germà de Bonaventura. Féu llarga estada a París, on oferí diversos concerts. En tornà en 1865. Visqué a Tortosa amb el seu germà.
Traduí amb Víctor Balaguer la novel·la Los desposados de la muerte, sobre original del vescomte d’Arlincourt. Escriví en castellà algunes obres teatrals.
Viatjà a Cuba i als Estats Units, i el 1852 arribà a Mèxic, on s’establí.
(Llofriu, Baix Empordà, 16 abril 1883 – Buenos Aires, Argentina, 17 desembre 1961)
Poetessa. Més coneguda pel pseudònim Gràcia B. De Llorens. Mestra rural.
Es traslladà a l’Argentina i col·laborà en diversos publicacions, sobretot a “Ressorgiment”, de Buenos Aires.
Publicà: Esplais de llunyania (1919) i Branca florida (1933), reculls de poesia patriòtica, religiosa i amorosa d’influència verdagueriana.
(Barcelona, 19 octubre 1911 – Nova York, EUA, 3 desembre 1995)
Pintor i dibuixant. Col·laborà en diverses publicacions, particularment amb dibuixos polítics.
Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants de Catalunya, de la UGT, i n’esdevingué dirigent el 1936.
Exiliat a Mèxic l’any 1939, on publicà Campos de concentración (1944), col·laborà en diverses revistes dels EUA. Retornà a Catalunya el 1977.
Va fer diverses exposicions a Europa i a Amèrica.
El seu germà fou Joaquim Bartolí i Guiu (Barcelona, 1908 – 1978) Pintor. S’ha dedicat a l’escenografia. Fou deixeble de Salvador Alarma. Treballà força temps a París amb el seu germà.
