(Barcelona, 1943 – Girona, 10 octubre 2005)
Arquitecte. Treballà en col·laboració amb M. Assumpció Alonso.
Ha dut a terme diverses obres d’intervenció en el patrimoni arquitectònic, com ara el claustre de Sant Domènec de Peralada i la canònica de Santa Maria de Vilabertran.
Ha estudiat la història de l’arquitectura de Figueres, especialment la figura de l’arquitecte J. Roca i Bros.
(Barcelona, 1983 – 2005)
Organisme. Creat per la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de recuperar, conservar i posar a disposició del públic el patrimoni documental català de la música de totes les èpoques.
Fou dirigit, des de la seva fundació fins al 1992, per la musicòloga Montserrat Albet. Des del 1994, el seu director fou el compositor Salvador Pueyo.
El 2005 tots els seus fons foren traspassats a la Biblioteca de Catalunya.
(Barcelona, 1923 – 2 setembre 2005)
Argenter. Format a l’obrador del seu pare i a l’Escola Massana.
Fou un dels fundadors de l’equip La Cantonada (1960), que el 1963 es féu càrrec d’“Ars Sacra”. El 1972 creà l’estudi de disseny A. Bisbe. Obrí botiga a Barcelona, a l’edifici de la Pedrera.
Ha exposat a Segòvia, Madrid, Nova York i, periòdicament, a Munic.
Entre les seves obres sobresurten les ensenyes de l’abat Aureli M. Escarré i les realitzacions per a l’Ajuntament de Barcelona.
(Barcelona, 27 juny 1919 – 5 abril 2005)
Químic. Professor de les universitats de Harvard (EUA) i Barcelona, i director de l’Instituto de Química Orgánica Aplicada del CSIC.
Entre les investigacions que ha portat a terme destaquen: l’inici i el descobriment de la química percloorgànica, el descobriment de la llei lineal pels derivats benzènics, el descobriment i desenvolupament dels radicals lliures inerts i el descobriment del bescanvi spin-càrrega.
Ha obtingut el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tecnològica (1982).
(Barcelona, 8 octubre 1919 – Creixell, Tarragonès, 1 setembre 2005)
Baríton. Estudià al Conservatori de Barcelona amb Concepció Callao. Tenia una veu de gran amplitud de registres.
Ha actuat moltes temporades al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (a on va debutar el 1947), i a molts teatres d’òpera estrangers. Ha enregistrat diversos discs (molts de sarsueles).
Ha destacat com a intèrpret de Verdi però també cultivà la música del segle XVIII i l’òpera francesa romàntica.
Es retirà l’any 1973.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 12 desembre 1906 – Barcelona, 25 maig 2005)
Escriptor. Col·laborà, entre d’altres periòdics, a ‘El Matí” i a “La Revista”.
Als Jocs Florals del 1934 obtingué el premi Narcís Oller de narració, però no fou fins al 1948 que publicà el seu primer llibre, el recull de contes Enlluernament (1948) i després els estudis o evocacions personals Joaquim Ruyra (1950), Joan Oller i Rabassa, novel·lista (1953), Llibre de la vellesa (1954), Presències i evocacions (1969), La frontera de l’oblit (1981) i Semblances, Testimoni d’una cultura (1990).
(Montevideo, Uruguai, 6 agost 1922 – 12 desembre 2005)
Periodista i escriptor cinematogràfic. Fill de pare català. El 1976 s’instal·là a Barcelona.
Historiador rigorós del cinema, ha escrit, entre altres obres: Censura y otras presiones sobre el cine (1972), Crónicas de cine (1973), Cine sonoro americano y los Oscars de Hollywood (1975), El libro de la censura cinematográfica (1977), Chaplin, todo un mito (1977) i, en col·laboració amb Joaquim Romaguera, Fuentes y Documentos del Cine (1981).
(Moià, Moianès, 18 desembre 1908 – Montserrat, Bages, 6 octubre 2005)
Liturgista, ecumenista i historiador. Nom de religió d’Estanislau Franquesa. Alumne dels escolapis, prengué l’hàbit a Montserrat el 1925, on professà (1930) i s’ordenà prevere (1932). Acabà els estudis a Beuron (Alemanya), i en retornar inicià la publicació, en fascícles, del Missal del Poble, interromput per la guerra civil, durant la qual perfeccionà els estudis a Maria Loach (Alemanya) i féu de professor al seminari de Vitòria.
Ocupà càrrecs de responsabilitat al monestir, i com a sagristà major prengué part en l’organització de les festes d’entronització de la imatge de la Mare de Déu (1947). Director del Scriptorium Liturgicum (1943), membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics i membre de la Junta Nacional de Pastoral Litúrgica.
Durant el concili Vaticà II fou consultor de l’episcopat espanyol i, posteriorment, del Consilium de Litúrgia i de la Congregació del Culte Diví. D’ençà del 1971 i fins al 1983, fou superior de la comunitat benedictina annexa a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). La seva abundant producció bibliogràfica té com a temes: Montserrat, el ritual català, la litúrgia hispànica i l’ecumenisme.
(Tiana, Maresme, 26 desembre 1942 – 10 juny 2005)
Polític. Enginyer industrial i professor a l’Escola Tècnica d’Enginyers Industrials de Barcelona (1965-69), fou president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (1989-92) i de diverses empreses. Fundador de l’Institut Català de Tecnologia i de l’Institut Català d’Inspecció i Control Tècnic.
Entrà en la militància de Convergència Democràtica de Catalunya el 1975 i en el consell nacional d’aquesta mateixa formació el 1984. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, ocupà la secretaria adjunta del consell executiu de CDC al juny de 1995. Assumí la secretaria general de CDC en substitució de Miquel Roca al gener de 1996. Del 1999 al 2002 fou eurodiputat, encara que l’any 2000 deixà CDC i el 2003 el presentà a les llistes d’ERC al Parlament de Catalunya.
El desembre de 2003 fou nomenat conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat dins el govern presidit per Pasqual Maragall, càrrec que ocupà fins a l’octubre de 2004, en que deixà la política activa per motius de salut.
(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)
Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.
Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.
El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.
Dades dels Països Catalans 