(Badalona, Barcelonès, 13 juliol 1920 – 24 octubre 2005)
Escriptor. És autor del llibre de poemes La sal al coll, premi Mossèn Alcover 1963, de les Joventuts Musicals de Manacor.
(Badalona, Barcelonès, 13 juliol 1920 – 24 octubre 2005)
Escriptor. És autor del llibre de poemes La sal al coll, premi Mossèn Alcover 1963, de les Joventuts Musicals de Manacor.
(Mataró, Maresme, 29 març 1922 – 29 juliol 2005)
Pintor. Fou deixeble de Rafael Estrany, i estudià a l’Escola d’Arts i Oficis mataronina.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona el 1949.
(Rinhac, Llenguadoc, 24 novembre 1932 – Tolosa, Llenguadoc, 14 març 2005)
Historiador medievalista. Ha dedicat una atenció preferent a la història de Catalunya, especialment a l’alta edat mitjana.
En la seva tesi doctoral, La Catalogne du milieu de Xème à la fin du XIème siècle. Croissance et mutations d’une société (1975-76) (versió catalana: Catalunya mil anys enrera, 1979-81) estudià el procés de feudalització de la societat catalana.
Altres treballs de consideració són: Les cinquante mots-clef de l’Histoire médiévale (1981) i, amb P. Guichard, Les communautés rurales en Catalogne et dans le Pays Valencien, IXème au XIVème siècle (1982).
(València, 26 febrer 1928 – Figueres, Alt Empordà. 26 desembre 2005)
Pintor i gravador. Fundà, juntament amb Manuel Gil, Vento i Zamorano, el Grup Z.
Féu, a València, decorats per a obres dramàtiques i se n’anà, al cap de poc, a París, on completà els estudis de gravat -a l’École Nationale des Beaux Arts- i s’adherí al moviment de La Jeune Pinture.
L’any 1958 obtingué, a València, el primer premi del Saló de Tardor.
Com a muralista, guanyà el premi Othon de Friez (1963).
(Saragossa, Aragó, 15 maig 1912 – Barcelona, 1 novembre 2005)
Historiador de l’art. Fou comissari del Patronat Artístic dels Països Catalans (1939-47), càrrec des del qual dirigí diverses restauracions d’obres medievals. Membre de l’Acadèmia de Sant Jordi i de la de San Luis de Saragossa.
Ha publicat, entre d’altres: La catedral de Vich (1942), Las cien mejores obras de la arquitectura española (1945), Els castells medievals a Catalunya (3 volums 1955-68), juntament amb Martí de Riquer, i un Diccionario de términos de arte (1992).
Fou el pare de Lluís Monreal i Agustí.
(Barcelona, 9 agost 1890 – 16 juliol 1975)
Escriptor i editor. Publicà revistes esportives en castellà i “La Raça” en català.
Fill de Lluís Millà i Gàcio, enriquí el fons d’obres teatrals de la botiga i l’Editorial Millà del carrer de Sant Pau.
Continuà la sèrie Catalunya Teatral i publicà algunes obres monumentals, com el Diccionario Biográfico de Artistas de Catalunya (1951-54).
Fou el pare de Lluís Millà i Reig (Barcelona, 18 abril 1921 – 26 octubre 2005) Editor. Nét de Lluís Millà i Gàcio, del qual aprengué l’ofici de llibreter.
Continua l’obra de l’Editorial Millà publicant Sant Jordi, patró de Catalunya (1972).
(Barcelona, 2 gener 1953 – 9 novembre 2005)
Director de teatre i dramaturg. S’especialitzà en interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona (1972-75) i des del 1979 fou professor de tallers d’interpretació.
Entre els anys 1976 i 1980 escriví regularment sobre teatre a la revista “El viejo Topo”.
Entre altres obres, ha dirigit El despertar de la primavera (1978, premi de Crítica Serra d’Or al millor muntatge teatral 1979), Antoni i Cleopatra (1980), Els Beatles contra els Rolling Stones (1981, premi de text teatral Josep Maria Arnau 1980), Brossàrium-I (1982), sobre les peces Cavall al fons i El Sabater de Joan Brossa, La filla del Carmesí (1987) i Aixó és autèntic (1988).
(Barcelona, 21 desembre 1923 – 24 juliol 2005)
Pintor, que signà únicament Jordi. Fill de Jaume Mercadé.
Inicià la seva activitat de molt jove influït per l’expressionisme i després pel cubisme. Després d’una llarga estada a París, en plena eufòria abstracta, treballà un informalisme geomètric i colorístic.
El 1948, es presentà amb dues obres abstractes al I Saló d’Octubre, del qual fou fundador, formà part del grup Taüll i col·laborà a la revista “Algol”. Més tard, la seva obra ha evolucionat cap al neorealisme.
Anà a París, becat pel govern francès.
(Berga, Berguedà, 8 març 1920 – 20 gener 2005)
Poeta i pintor. Conegut pel pseudònim de Bernat Meix.
Com a pintor ha conreat el paisatge dins la línia cubista, amb moltes afinitats amb les obres dels cubistes-expressionistes R. de la Fresnaye i A. Lothe.
Com a escriptor ha conreat l’assaig –La prensa periódica bergadana– i la poesia –Els jornals al cos (1975), El peu al coll (1976), El nus a la cua (1978).
(Barcelona, 10 setembre 1935 – Madrid, 9 octubre 2005)
Pianista i directora. Germana d’Eugeni M. Marco.
Als disset anys es presentà com a directora d’orquestra, funció que encara no havia fet cap altra dona al país.
Ha tingut bons èxits a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.