Arxiu d'etiquetes: 2005

Amigó i Batllori, Leandre

Deixa un comentari

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 12 desembre 1906 – Barcelona, 25 maig 2005)

Escriptor. Col·laborà, entre d’altres periòdics, a ‘El Matí” i a “La Revista”.

Als Jocs Florals del 1934 obtingué el premi Narcís Oller de narració, però no fou fins al 1948 que publicà el seu primer llibre, el recull de contes Enlluernament (1948) i després els estudis o evocacions personals Joaquim Ruyra (1950), Joan Oller i Rabassa, novel·lista (1953), Llibre de la vellesa (1954), Presències i evocacions (1969), La frontera de l’oblit (1981) i Semblances, Testimoni d’una cultura (1990).

Alsina Thevenet, Homero

Deixa un comentari

(Montevideo, Uruguai, 6 agost 1922 – 12 desembre 2005)

Periodista i escriptor cinematogràfic. Fill de pare català. El 1976 s’instal·là a Barcelona.

Historiador rigorós del cinema, ha escrit, entre altres obres: Censura y otras presiones sobre el cine (1972), Crónicas de cine (1973), Cine sonoro americano y los Oscars de Hollywood (1975), El libro de la censura cinematográfica (1977), Chaplin, todo un mito (1977) i, en col·laboració amb Joaquim Romaguera, Fuentes y Documentos del Cine (1981).

Majoral i Moliné, Roser

Deixa un comentari

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1942 – Barcelona, 7 novembre 2005)

Geògrafa. Llicenciada en geografia i història per la Universitat de Barcelona (1971), on es doctorà el 1977 amb la tesi Clasificación de los paisajes agrarios en Cataluña, en fou professora titular des del 1984 i catedràtica des del 1989.

S’especialitzà en l’estudi de la geografia agrària, camp en el qual publicà diversos treballs (L’extensió actual de la vinya i l’olivera a Catalunya, 1979; Anàlisi de l’agricultura a la Vall d’Aran, en col·laboració amb F. López, 1983, etc). Directora del departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Territorial de la Universitat de Barcelona (1990-94), coordinà el Grup de Recerca Consolidat d’Anàlisi Territorial i Desenvolupament Regional (ANTERRIT) de la Generalitat de Catalunya (1998), fou vicepresidenta de la Societat Catalana de Geografia de 1988 a 1993, membre de la junta directiva de la Asociación de Geógrafos Españoles (1986-90) i membre fundador i president del Grup de Treball de Geografia Rural (1984-88).

Entre 1984 i 2000 dirigí grups de treball i comissions de la Unió Geogràfica Internacional (UGI), del comitè espanyol de la qual fou cosecretària (1998-2000).

López i Garcia, Victòria dels Àngels

7 Respostes

(Barcelona, 1 novembre 1923 – 15 gener 2005)

Soprano, més coneguda pel seu nom artístic de Victòria dels Àngels. Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, estudià al Conservatori del Liceu (1940-42) amb Dolors Frau i, més tard, amb el grup Ars Musicae, de Barcelona.

D’estudiant, actuà al Palau de la Música Catalana (1941), on féu el debut oficial l’any 1944, amb un recital per a l’Associació de Cultura Musical. El 1945 debutà al Liceu, amb Le nozze di Figaro; hi actuà cada any fins el 1950, i de manera discontínua en 1955, 1956, 1958, 1961, 1971 i, després d’un llarg parèntesi, el 1992.

El 1947 guanyà el Concurs Internacional de Cant de Ginebra, i el 1949 debutà a París (amb Faust), al Covent Garden de Londres (amb La bohème) i al Teatro alla Scala de Milà (amb un recital i, l’any següent, amb Ariadne auf Naxos). El 1951 es presentà al Metropolitan Opera House de Nova York, i des d’aleshores actuà arreu del món.

El 1961 cantà en l’estrena mundial de L’Atlàntida, de Falla, al Liceu de Barcelona. El 1979 interpretà una òpera per darrera vegada (Pelleas et Mélisande) i posteriorment es dedicà als recitals de fragments operístics i en el lied; destacà el que realitzà el 1987 per a la inauguració de l’emissora Catalunya Música al Palau de la Música Catalana.

Obtingué diversos guardons i distincions, entre els quals el Premio Nacional de Música (1978), el premi Príncipe de Asturias de les arts (1991), el Premi Internacional de Música Pau Casals en la primera convocatòria (1992), i el premi de l’Acadèmia Charles Cros (1994) i els nomenaments com a Acadèmica d’Honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1981) i com a doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona (1987).

Enregistrà en discs les seves millors creacions: Manon, Faust, Il barbiere di Siviglia, lieder, etc. La seva discografia comprèn 22 òperes completes i uns 40 discs amb obres diverses.

Franquesa i Garrós, Adalbert Maria

Deixa un comentari

(Moià, Moianès, 18 desembre 1908 – Montserrat, Bages, 6 octubre 2005)

Liturgista, ecumenista i historiador. Nom de religió d’Estanislau Franquesa. Alumne dels escolapis, prengué l’hàbit a Montserrat el 1925, on professà (1930) i s’ordenà prevere (1932). Acabà els estudis a Beuron (Alemanya), i en retornar inicià la publicació, en fascícles, del Missal del Poble, interromput per la guerra civil, durant la qual perfeccionà els estudis a Maria Loach (Alemanya) i féu de professor al seminari de Vitòria.

Ocupà càrrecs de responsabilitat al monestir, i com a sagristà major prengué part en l’organització de les festes d’entronització de la imatge de la Mare de Déu (1947). Director del Scriptorium Liturgicum (1943), membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics i membre de la Junta Nacional de Pastoral Litúrgica.

Durant el concili Vaticà II fou consultor de l’episcopat espanyol i, posteriorment, del Consilium de Litúrgia i de la Congregació del Culte Diví. D’ençà del 1971 i fins al 1983, fou superior de la comunitat benedictina annexa a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). La seva abundant producció bibliogràfica té com a temes: Montserrat, el ritual català, la litúrgia hispànica i l’ecumenisme.

Esteve i Abad, Pere

1 Resposta

(Tiana, Maresme, 26 desembre 1942 – 10 juny 2005)

Polític. Enginyer industrial i professor a l’Escola Tècnica d’Enginyers Industrials de Barcelona (1965-69), fou president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (1989-92) i de diverses empreses. Fundador de l’Institut Català de Tecnologia i de l’Institut Català d’Inspecció i Control Tècnic.

Entrà en la militància de Convergència Democràtica de Catalunya el 1975 i en el consell nacional d’aquesta mateixa formació el 1984. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, ocupà la secretaria adjunta del consell executiu de CDC al juny de 1995. Assumí la secretaria general de CDC en substitució de Miquel Roca al gener de 1996. Del 1999 al 2002 fou eurodiputat, encara que l’any 2000 deixà CDC i el 2003 el presentà a les llistes d’ERC al Parlament de Catalunya.

El desembre de 2003 fou nomenat conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat dins el govern presidit per Pasqual Maragall, càrrec que ocupà fins a l’octubre de 2004, en que deixà la política activa per motius de salut.

Clavé i Sanmartí, Antoni

6 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.

Claret i Casadessús, Andreu

3 Respostes

(Súria, Bages, 12 setembre 1908 – Barcelona, 4 gener 2005)

Empresari i polític. Membre d’Esquerra Republicana durant la guerra civil de 1936-39 tingué un paper destacat en l’organització de l’evacuació dels ferits de guerra cap a França des del seu càrrec de comissari polític dels hospitals de l’exèrcit de la República.

Acabada la guerra, s’exilià a França, on dugué a terme nombroses activitats d’ajuda a d’altres exiliats i on, a la Segona Guerra Mundial, participà en la Resistència.

El 1949 es traslladà a Andorra, on endegà diversos comerços i inicià diverses empreses dedicades a l’obertura i desblocatge d’algunes rutes de muntanya, la més coneguda de les quals és l’obertura del port d’Envalira al trànsit automobilístic. Fou, així mateix, un dels màxims impulsors del Túnel del Cadí, del qual féu els primers plànols ja el 1966.

Fou el pare d’Andreu, Lluís i Gerard Claret i Serra.