(Barcelona, 6 agost 1922 – Houston, EUA, 2 juny 2003)
Metge. Especialitzat en els camps de la rehabilitació i les condicions de la vida de l’home a l’espai i en l’aplicació de tècniques matemàtiques a la medicina.
Des de 1957 residí a Houston, on fou professor i on ha impulsat la fundació de l’Institute of Hispanic Culture (1967) i de l’American Institute for Catalan Studies (1980).
Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic.
(Barcelona, 13 febrer 1934 – 13 agost 2003)
Assagista i publicista. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Lluís. Estudià a Barcelona i després a Alemanya i al Japó.
Al costat d’una dilatada tasca periodística, ha publicat, en català i castellà, assaigs de divulgació, en especial de temes culturals i sociològics alemanys: Peter Weiss. Poesía y verdad (1968), Las comunas. Alternativa a la familia, 1972; Franco acorralado, 1998; poesia: Vísperas de San Juan (1978); teatre en català: Violeta i A les 20h futbol (1980); novel·la: Prínceps (1985), i diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona: Guía secreta de Barcelona (1974), La Barcelona viva (1980), L’Eixample (1982), Salons de Barcelona (1984), El Palau de la Música Catalana (1996), etc.
(Artés, Bages, 25 octubre 1906 – 5 juliol 2003)
Escriptor. Farmacèutic de professió.
De la seva producció poètica destaquen diverses obres.
Mantenidor de diversos Jocs Florals, ha obtingut tretze flors naturals, cinc englantines i quatre violes; ha estat proclamat mestre en gai saber tres vegades des del 1976 i premiat amb la Creu de Sant Jordi (1990).
(Barcelona, 16 agost 1915 – 2 setembre 2003)
Tenor. Ha interpretat òpera i concerts. S’ha dedicat amb preferència als darrers.
Han estat notables les seves intervencions a les Passions de Bach, la Missa de la Coronació i el Rèquiem de Mozart, la Novena Simfonia de Beethoven, que ha cantat divuit vegades, Joana d’Arc, d’Honegger i El retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla, amb el qual s’ha presentat diverses vegades en festivals i a l’estranger.
Interpreta sovint òperes al Liceu. Té gravats alguns discs. El 1966 estrenà al Teatre Fortuny de Reus l’Oratori de la Misericòrdia, del canonge Francesc Tàpies.
També fou corrector de català.
(Barcelona, 1925 – 22 novembre 2003)
Arqueòleg. Dedicat a l’arqueologia preromana de Catalunya, ha dirigit diverses excavacions de poblats ibèrics i s’ha especialitzat en l’estudi de la ceràmica campaniana.
Ha publicat: La cerámica barnizada de negro del poblado ilergete, del Tossal de les Tenalles de Sidamunt (1965), La necrópolis ibérica de Cabrera de Mar (1970), La Penya del Moro a Sant Just Desvern (1975), aquesta en col·laboració, i Arte griego en España (1987).
(el Vilar de Cabó, Alt Urgell, 21 maig 1917 – Montserrat, Bages, 8 juny 2003)
Historiador i monjo de Montserrat.
Ha publicat diversos estudis d’història monàstica, especialment catalana, així com texts catalans (Llibre Vermell de Montserrat), texts llatins (Miracula Beatae Mariae Virginis de Monteserrato, comentaris de Joaquim de Fiore), l’estudi Santa Maria del Miracle (1972) i les obres completes de García Jiménez de Cisneros, i ha reeditat, anotant-la, l’obra de Brutails La coutume d’Andorre (1965).
Fou fundador (1976) i director de “Quaderns d’Estudis Andorrans” i d’“Urgellia” (1979).
(Barcelona, 1967 – 2003)
(ACESA) Societat constituïda per un grup financer en obtenir la concessió per 37 anys de les autopistes de Montgat a Mataró (17 km) i de Barcelona a la Jonquera (146 km). Posteriorment obtingué també la concessió de la de Barcelona a Tarragona (97 km).
El 1984 absorbí Autopistes de Catalunya i Aragó Concessionària Espanyola, que explotava l’autopista que uneix la Mediterrània amb Saragossa, i enllaça amb la seva pròpia autopista.
L’any 2003 formà part d’Abertis.
Enllaç web: Autopistes
(Darnius, Alt Empordà, 31 desembre 1917 – Arenys de Mar, Maresme, 3 gener 2003)
Novel·lista i assagista en castellà. La seva novel·la Un hombre guanyà el premi Nadal de 1945. La marea (1949), Los cipreses creen en Dios (1953), Premi Nacional de Literatura, Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966) pretenen donar una visió objectiva de la història espanyola des de la República.
Autor també d’assaigs i de llibres de viatges, Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962) En Asia se muere bajo las estrellas (1968), Cien españoles y Dios (1969), Condenados a vivir (1971, Premi Planeta), Carta a mi padre muerto (1978), La duda inquietante (1988), Jerusalén de los Evangelios (1989), Carta a mi madre muerta (1992), El corazón alberga muchas sombras (1995), etc.
(Reus, Baix Camp, 25 novembre 1924 – Barcelona, 12 gener 2003)
Escriptor. Germà de Gabriel Ferrater. Llicenciat en llengües clàssiques a Barcelona, n’ensenyà a la universitat de Santiago de Cuba (1954-61) i a la d’Oriente, i de literatura espanyola i comparada a la d’Alberta (Canadà), tasca que compartí amb la direcció literària de l’editorial Seix Barral.
Ha escrit i publicat diverses obres d’assaig humanístic: Carles Riba, avui (1955), Teoría del poema (1957), La operación de leer (1962), Dinàmica de la poesía (1968), La primavera del poblet de J. Carner (1979), Apunts en net (1991), Papers sobre Josep Carner (1994), etc.
Traductor de l’anglès: Lectura de “La terra gastada”, de T.S. Eliot (1977), i del grec modern, com Líricos griegos arcaicos (1967) i de les poesies de Kavafis: Veinticinco poemas de Kavafis (1971), Vuitanta-vuit poemes de Kavafis (1975), del qual ha reunit la seva obra poètica personal en un Catàleg general (1987). També ha tingut cura de l’edició de la poesia completa d’Ausiàs Marc (1979).
La seva poesia és de tendència formalista i de continguts humanístics (Les taules de Marduk, 1970, i Llibre de Daniel, 1976). Ha recopilat en diversos volums l’obra pòstuma del seu germà.
Dades dels Països Catalans 