(Barcelona, 6 agost 1922 – Houston, EUA, 2 juny 2003)
Metge. Especialitzat en els camps de la rehabilitació i les condicions de la vida de l’home a l’espai i en l’aplicació de tècniques matemàtiques a la medicina.
Des de 1957 residí a Houston, on fou professor i on ha impulsat la fundació de l’Institute of Hispanic Culture (1967) i de l’American Institute for Catalan Studies (1980).
Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic.
(Barcelona, 13 febrer 1934 – 13 agost 2003)
Assagista i publicista. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Lluís. Estudià a Barcelona i després a Alemanya i al Japó.
Al costat d’una dilatada tasca periodística, ha publicat, en català i castellà, assaigs de divulgació, en especial de temes culturals i sociològics alemanys: Peter Weiss. Poesía y verdad (1968), Las comunas. Alternativa a la familia, 1972; Franco acorralado, 1998; poesia: Vísperas de San Juan (1978); teatre en català: Violeta i A les 20h futbol (1980); novel·la: Prínceps (1985), i diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona: Guía secreta de Barcelona (1974), La Barcelona viva (1980), L’Eixample (1982), Salons de Barcelona (1984), El Palau de la Música Catalana (1996), etc.
(Artés, Bages, 25 octubre 1906 – 5 juliol 2003)
Escriptor. Farmacèutic de professió.
De la seva producció poètica destaquen diverses obres.
Mantenidor de diversos Jocs Florals, ha obtingut tretze flors naturals, cinc englantines i quatre violes; ha estat proclamat mestre en gai saber tres vegades des del 1976 i premiat amb la Creu de Sant Jordi (1990).
(Barcelona, 16 agost 1915 – 2 setembre 2003)
Tenor. Ha interpretat òpera i concerts. S’ha dedicat amb preferència als darrers.
Han estat notables les seves intervencions a les Passions de Bach, la Missa de la Coronació i el Rèquiem de Mozart, la Novena Simfonia de Beethoven, que ha cantat divuit vegades, Joana d’Arc, d’Honegger i El retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla, amb el qual s’ha presentat diverses vegades en festivals i a l’estranger.
Interpreta sovint òperes al Liceu. Té gravats alguns discs. El 1966 estrenà al Teatre Fortuny de Reus l’Oratori de la Misericòrdia, del canonge Francesc Tàpies.
També fou corrector de català.
(Barcelona, 1925 – 22 novembre 2003)
Arqueòleg. Dedicat a l’arqueologia preromana de Catalunya, ha dirigit diverses excavacions de poblats ibèrics i s’ha especialitzat en l’estudi de la ceràmica campaniana.
Ha publicat: La cerámica barnizada de negro del poblado ilergete, del Tossal de les Tenalles de Sidamunt (1965), La necrópolis ibérica de Cabrera de Mar (1970), La Penya del Moro a Sant Just Desvern (1975), aquesta en col·laboració, i Arte griego en España (1987).
(el Vilar de Cabó, Alt Urgell, 21 maig 1917 – Montserrat, Bages, 8 juny 2003)
Historiador i monjo de Montserrat.
Ha publicat diversos estudis d’història monàstica, especialment catalana, així com texts catalans (Llibre Vermell de Montserrat), texts llatins (Miracula Beatae Mariae Virginis de Monteserrato, comentaris de Joaquim de Fiore), l’estudi Santa Maria del Miracle (1972) i les obres completes de García Jiménez de Cisneros, i ha reeditat, anotant-la, l’obra de Brutails La coutume d’Andorre (1965).
Fou fundador (1976) i director de “Quaderns d’Estudis Andorrans” i d’“Urgellia” (1979).
(Barcelona, 1967 – 2003)
(ACESA) Societat constituïda per un grup financer en obtenir la concessió per 37 anys de les autopistes de Montgat a Mataró (17 km) i de Barcelona a la Jonquera (146 km). Posteriorment obtingué també la concessió de la de Barcelona a Tarragona (97 km).
El 1984 absorbí Autopistes de Catalunya i Aragó Concessionària Espanyola, que explotava l’autopista que uneix la Mediterrània amb Saragossa, i enllaça amb la seva pròpia autopista.
L’any 2003 formà part d’Abertis.
Enllaç web: Autopistes
(Barcelona, 5 gener 1942 – 2 abril 2003)
(Ramon Moix i Messeguer) Escriptor en català i castellà. Germà d’Anna Maria. Es donà a conèixer amb els relats La torre dels vicis capitals (1968, premi Víctor Català) i les novel·les Onades sobre una roca deserta (1969, premi Josep Pla) i El dia que va morir Marylin (1969), obres que significaren un trencament amb els clixés temàtics de la narrativa catalana tradicional.
De la producció posterior, on predominen els motius eròtics i la utilització del mite amb marcat accent autobiogràfic, es destaquen: Mundo macho (1971), Amami, Alfredo (1984), No digas que fue un sueño (1986, premi Planeta), El sueño de Alejandría (1988), El peso de la paja (1990), Garras de astracán (1991), El sexe dels àngels (premi Ramon Llull de narrativa, 1992), Venus Bonaparte (1994), Mujercísimas (1995), El amargo don de la belleza (1996).
Destacà també pels seus volums autobiogràfics: El beso de Peter Pan (1993) i Estraño en el paraíso (1998).
Ha conreat també el teatre i l’assaig, especialment sobre Egipte, cultura popular i mites cinematogràfics.
(Roda de Ter, Osona, 19 març 1929 – 11 novembre 2003)
Poeta. La seva poesia es manté en una constant biogràfica en Paraules al vent (1954) i Quinze poemes (1957). Amb els reculls El poble (1966) i La fàbrica (1972), de to simbolista, Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i La pell del violí (1974), s’incorporà al realisme històric.
Serem alló que vulguem ser. (Miquel Martí i Pol)
Posteriorment la seva obra esdevingué més personal: Quadern de vacances (1976), Crònica de demà (1977), Estimada Marta (1978, premi de la Crítica 1979), L’hoste insòlit (1979), L’àmbit de tots els àmbits (1981, premi Ciutat de Barcelona), Primer llibre de Bloomsbury (1982), Andorra. Postals i altres poemes (1984), Llibre d’absències (1985), Els bells camins (1987), Temps d’interluni (1990), Suit de Parlavà (1991), Un hivern plàcid (1994) i Joc d’escacs (1994).
Ha aplegat el conjunt de la seva obra poètica en cinc volums: L’arrel i l’escorça, I (1975), El llarg viatge, II (1976, premi Lletra d’Or), Amb vidres a la sang, III (1977), Les clares paraules, IV (1980) i Per preservar la veu, V (1985).
Tot està per fer i tot és possible. (Miquel Martí i Pol)
També ha publicat llibres infantils: Primavera (1978) i Hivern (1980), narració: Contes de la vida de R (1978), de memòries: Obertura catalana (1988) i Defensa siciliana (1989), i diverses traduccions, entre ells P. Neruda, del qual féu la versió de Fulgor i mort de Joaquín Murieta (1982).
Molts dels seus poemes han estat musicats i en aquest sentit resulta significativa la seva col·laboració amb Lluís Llach: Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1996).
El 1991 va rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Dades dels Països Catalans 