(Martorell, Baix Llobregat, 1913 – 7 febrer 2001)
Cronista de la seva vila natal, d’on fou conservador del Museu Municipal Vicenç Ros (1945) i director del museu anomenat L’Enrajolada (1967).
Ha publicat Resumen histórico de Martorell (1945), Anecdotologi de Francesc Pujols (1953), El invicto conde del Llobregat y los hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia (1961), Retaule històric de Molins de Rei (1953), etc.
Antic campament militar (952 m alt), de la tercera zona de la Instrucción Militar Escala Complementaria (milícies universitàries) de l’exèrcit espanyol, establert des del 1950 a les muntanyes de Prades, entre la Mussara, el mas dels Frares i Gallicant.
L’any 2001 fou abandonat.
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 19 febrer 1915 – Montserrat, Bages, 15 maig 2001)
(o Jordi) Biblista. Monjo de Montserrat, doctor en teologia i llicenciat en Escriptura. Estudià a Jerusalem. Ensenyà a Montserrat i a la facultat de teologia de Barcelona.
Ha col·laborat a la Bíblia de Montserrat, a l’Enciclopedia de la Biblia (Barcelona), al Dictionnaire de la Bible (París 1961), a l’edició de butxaca de la Bíblia de Montserrat (1960-69).
Fou l’encarregat de la secció bíblica de la Comissió Interdiocesana de Versions Litúrgiques al Català i coautor de l’edició crítica internacional del Llibre de Proverbis, de la Pesittà (versió siríaca de la Bíblia).
(Barcelona, 21 febrer 1938 – 11 juliol 2001)
Violoncel·lista. Estudià al conservatori de Barcelona amb Joan Massià i J. Ricart i Matas. Seguí cursos de perfeccionament a Laussanne i a Düsseldorf.
Fins el 1985 fou violoncel solista de l’OCB i després passà a ésser-ho de l’orquestra del Liceu de Barcelona. Des del 1980 fou catedràtic del seu instrument al conservatori de Barcelona.
Ha estat membre del Quartet Sonor, del Trio Ciutat de Barcelona i del Trio Bartók.
(Barcelona, 1920 – 2001)
Crític d’art. Fill de Rafael Benet i Vancells. Estudià història i història de l’art a la universitat de Lovaina. Féu dos cursos de filosofia i lletres a Barcelona.
Ha publicat nombrosos articles sobre temes artístics, sobretot al setmanari “Revista”, on féu crítiques del 1952 al 1960.
És co-autor d’una Història de la pintura moderna en dos volums (1951-53), i col·laborador de les obres col·lectives L’art català i Un segle de vida catalana.
(Barcelona, 3 maig 1918 – 29 març 2001)
Enginyer tèxtil. Llicenciat a l’Escola d’Enginyers de Terrassa el 1943, esdevingué cap del departament téxtil del Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1955, i el 1974 acadèmic numerari.
El 1972 rebé la medalla del Textile Institute i fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Membre de l’editorial board del “Journal of the Textile Institute” (1979), ha rebut les medalles de l’Institut Textile de France (1978) i la Warner Memorial 79 (1979).
Ha publicat centenars de treballs dedicats a la recerca tèxtil.
(Barcelona, 1915 – 5 febrer 2001)
Mestra. Especialitzada de l’ajuntament de Barcelona.
A partir de l’any 1958 promogué dins el moviment escolta català les activitats d’expressió de tot tipus. Ha organitzat molts cursets d’expressió per a mestres responsables de grups d’infants i joves.
Escriví juntament amb la seva germana Maria Aymerich i Barbany el llibre L’expressió, mitjà de desenvolupament (1967).
L’any 1991 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 17 juliol 1929 – Buenos Aires, Argentina, 6 octubre 2001)
Traductor. Col·laborà amb el grup teatral de la Penya Cultural Barcelonesa.
Emigrat el 1956 a l’Argentina. Ha desenvolupat una prolífica tasca com a traductor de l’anglès al català.
Rebé el premi de la Generalitat de traducció per les seves versions de La fira de les vanitats, de W. Thackeray (1986) i de Història de dues ciutats, de Ch. Dickens (1993), i el Premi Nacional de traducció (1994).
És autor dels assaigs El teatre català de postguerra (1973) i Pedrolo contra els límits (1980). Participà en diversos congressos i en els homenatges a Pedrolo a Lleida (1990) i Girona (1993).
(Barcelona, 17 desembre 1920 – Palma de Mallorca, 15 març 2001)
Cristal·lògraf. Estudià ciències naturals a Barcelona (1940-43) i es doctorà a Madrid (1945). Es formà en l’escola encapçalada per Francesc Pardillo i s’ha especialitzat en l’estudi de la difracció dels cristalls per mitjà dels raigs X.
El 1954 guanyà la càtedra de cristal·lografia i mineralogia de la universitat de Sevilla; el 1955 passà a la de Barcelona i l’any següent a la de Madrid.
Pensionat a Anglaterra, Holanda i els EUA, ha exercit de professor a la universitat de Pennsilvània.
Membre de l’acadèmia de ciències de Córdoba (Argentina) i conseller del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Rebé ajuts a la investigació.
És autor de importants obres de la seva especialitat.
(Barcelona, 24 juny 1914 – 10 gener 1983)
Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).
Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-
Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.
També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).
Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.
La seva germana Maria Cirici i Pellicer (Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.
Fou el pare de l’arquitecte Cristian Cirici i Alomar.
Dades dels Països Catalans 