(Barcelona, 1920 – 2001)
Crític d’art. Fill de Rafael Benet i Vancells. Estudià història i història de l’art a la universitat de Lovaina. Féu dos cursos de filosofia i lletres a Barcelona.
Ha publicat nombrosos articles sobre temes artístics, sobretot al setmanari “Revista”, on féu crítiques del 1952 al 1960.
És co-autor d’una Història de la pintura moderna en dos volums (1951-53), i col·laborador de les obres col·lectives L’art català i Un segle de vida catalana.
(Barcelona, 3 maig 1918 – 29 març 2001)
Enginyer tèxtil. Llicenciat a l’Escola d’Enginyers de Terrassa el 1943, esdevingué cap del departament téxtil del Consejo Superior de Investigaciones Científicas el 1955, i el 1974 acadèmic numerari.
El 1972 rebé la medalla del Textile Institute i fou elegit membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Membre de l’editorial board del “Journal of the Textile Institute” (1979), ha rebut les medalles de l’Institut Textile de France (1978) i la Warner Memorial 79 (1979).
Ha publicat centenars de treballs dedicats a la recerca tèxtil.
(Barcelona, 1915 – 5 febrer 2001)
Mestra. Especialitzada de l’ajuntament de Barcelona.
A partir de l’any 1958 promogué dins el moviment escolta català les activitats d’expressió de tot tipus. Ha organitzat molts cursets d’expressió per a mestres responsables de grups d’infants i joves.
Escriví juntament amb la seva germana Maria Aymerich i Barbany el llibre L’expressió, mitjà de desenvolupament (1967).
L’any 1991 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 17 juliol 1929 – Buenos Aires, Argentina, 6 octubre 2001)
Traductor. Col·laborà amb el grup teatral de la Penya Cultural Barcelonesa.
Emigrat el 1956 a l’Argentina. Ha desenvolupat una prolífica tasca com a traductor de l’anglès al català.
Rebé el premi de la Generalitat de traducció per les seves versions de La fira de les vanitats, de W. Thackeray (1986) i de Història de dues ciutats, de Ch. Dickens (1993), i el Premi Nacional de traducció (1994).
És autor dels assaigs El teatre català de postguerra (1973) i Pedrolo contra els límits (1980). Participà en diversos congressos i en els homenatges a Pedrolo a Lleida (1990) i Girona (1993).
(Barcelona, 17 desembre 1920 – Palma de Mallorca, 15 març 2001)
Cristal·lògraf. Estudià ciències naturals a Barcelona (1940-43) i es doctorà a Madrid (1945). Es formà en l’escola encapçalada per Francesc Pardillo i s’ha especialitzat en l’estudi de la difracció dels cristalls per mitjà dels raigs X.
El 1954 guanyà la càtedra de cristal·lografia i mineralogia de la universitat de Sevilla; el 1955 passà a la de Barcelona i l’any següent a la de Madrid.
Pensionat a Anglaterra, Holanda i els EUA, ha exercit de professor a la universitat de Pennsilvània.
Membre de l’acadèmia de ciències de Córdoba (Argentina) i conseller del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Rebé ajuts a la investigació.
És autor de importants obres de la seva especialitat.
(Barcelona, 10 juny 1927 – 30 setembre 2001)
Assagista, periodista i novel·lista. Cofundador, amb el seu germà Llorenç, de la revista “El Ciervo”; un altre germà seu fou Joaquim. Ha estat director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials i president de Justícia i Pau de Barcelona, des del 1976, i de l’estat espanyol, des del 1979.
Entre d’altres obres ha publicat els assaigs de caient religiós: El hombre y la igualdad (1961), Examen de la democracia cristiana (1964), Todo es temporal menos Dios (1965), El mundo cambia de piel (1965), Perfil de Camilo Torres (1968) i, en català, Professió de fe en temps de crisi (1970), Catolicisme i societat capitalista: Mauriac, Greene, Böll (1973), La resposta de Dostoievski (1974), Tres poetes i Déu: Baudelaire, Unamuno i Riba (1979), Cristianisme i conflicte social (1982, premi Francesc Eiximenis).
A més de la narració Un jueu de Natzaret (1966), ha escrit les novel·les León rugiente (1972) i Desitjada Sumatra (1973), d’estil sovint periodístic i de crítica moral de la societat. Ha publicat també poesia en castellà i ha traduït al català els Pensaments (1972) de B. Pascal.
(Barcelona, 24 juny 1914 – 10 gener 1983)
Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).
Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-
Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.
També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).
Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.
La seva germana Maria Cirici i Pellicer (Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.
Fou el pare de l’arquitecte Cristian Cirici i Alomar.
(Banyeres del Penedès, Baix Penedès, 23 maig 1905 – el Vendrell, Baix Penedès, 5 gener 2001)
Escultor i dibuixant. De formació autodidacta, exposà individualment per primera vegada a Barcelona l’any 1931 (Sala Parés). Becat per la Generalitat, el 1935 feu estades a Londres i a París. Després de la guerra civil féu una llarga estada a Mèxic, on recreà el tema indigenista i que ha influït notablement la seva producció posterior. Té obra als museus d’art modern de Barcelona, Madrid, Bilbao, Mèxic, etc.
Entre les seves obres més populars, cal destacar-ne els monuments A fra Ginebre Serra (a Carmel, Monterrey, Califòrnia), La Sardana (parc de Montjuïc de Barcelona) i el monument Als castellers (Vilafranca del Penedès, 1963). És autor del llibre El Vandalismo glorificado (1975).
(Barcelona, 16 maig 1932 – 21 juliol 2001)
Militar i polític. Ingressà a l’exèrcit el 1949, hi mantingué actituds crítiques que li valgueren diverses sancions. Essent comandant d’enginyers i diplomat d’estat major, fou un dels fundadors (1974) de la Unión Militar Demócrata (UMD), de la qual fou primer secretari; el 1975 passà mig any a la presó d’El Hacho, a Ceuta.
Després d’abandonar l’exèrcit (1977), fou diputat del PSC-PSOE (1977-89). Professor de la Universitat de Barcelona (1961-69) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (des del 1969).
És autor dels llibres El militar de carrera en España. Estudio de sociología militar (1967), Introducción a la sociología de las nacionalidades (1971) i de Pronunciamientos y golpes de Estado en España (1982).
(la Garriga, Vallès Oriental, 10 maig 1929 – Collbató, Baix Llobregat, 24 agost 2001)
Orguener. Rebé la primera formació musical del seu pare, Manuel Blancafort i de Rosselló, i germà d’Albert. Començà la seva tasca d’orgueneria a la casa Rogent (Collbató), l’any 1954; amplià coneixements a París (1956) i Ludwinsburg (1959), i des del 1963 s’establí a Collbató, on formà amb Joan Capella l’orgueneria Blancafort-Capella.
Coneixedor profund dels instruments històrics, ha restaurat, entre d’altres, els orgues del Vendrell (1962), Daroca (1964), Morella (cadireta, 1968), Maó (1973), Montblanc (1977) i Sant Sever de Barcelona (1981). Cal destacar, d’entre els orgues construïts de bell nou, el de Sant Pius X, a Barcelona (1971), Mataró (1974), Badalona (1974), Marbella (1975), Torreciudad (1975) i Tibidabo, a Barcelona (1979).
Dades dels Països Catalans 