Pedrolo i Molina, Manuel de

(l’Aranyó, Segarra, 1 abril 1918 – Barcelona, 26 juny 1990)

Escriptor. Féu els primers estudis a Tàrrega, on va residir fins al 1935, any en què es traslladà a Barcelona. Féu els estudis de magisteri, i l’any 1937, en plena guerra civil, s’incorporà a files. Les seves primeres temptatives literàries daten de la joventut, però es donà a conèixer amb el llibre de poemes Ésser en el món (1948), alhora que escrivia la novel·la Elena de segona mà, no publicada fins al 1967.

La seva narrativa intenta d’obrir nous camins en la novel·lística catalana contemporània, deixant de banda la tradició novel·lística del segle XIX: creació del món fabulós del conte fantàstic, on conjumina els elements poètics amb el món de l’absurd. És representatiu d’aquesta època el començament del cicle novel·lístic Temps obert (iniciat el 1956 i que consta d’11 volums).

En el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català. (Manuel de Pedrolo, 13 de desembre de 1981)

Entre la copiosa obra publicada (més de 70 obres), cal remarcar particularment Es vessa una sang fàcil (1954) i els reculls de contes Domicili provisional (1956), Un món per a tothom (1956), Violació de límits (1957) i Crèdits humans (1957), com a títols més significatius de la seva primera època.

Sempre dins una tècnica realista, va escriure Les finestres s’obren de nit (1957), Una selva com la teva (1960), La mà contra l’horitzó (1961), Balanç fins a la matinada (1963), Cendra per Martina (1965) i Avui es parla de mi (1966). Posteriorment, la seva trajectòria narrativa experimentà un canvi que manifesta clarament la influència kafkiana. Aquest és el cas, per exemple, de Totes les bèsties de càrrega (1967).

Va conrear també la novel·la policíaca: Joc brut (1965), Mossegar-se la cua (1968) i Algú que no hi havia de ser (1974), gènere en què ha creat veritables obres mestres; la d’enjòlit L’inspector arriba tard (1955) i la de ciència-ficció Mecanoscrit del segon origen (1974) i Procés de contradicció suficient (1976).

La seva obra, la més vasta de la novel·lística contemporània, l’ha col·locat com l’autor més llegit de l’època. Cal remarcar la combinació de tècniques, de situacions i d’estils.

Catalunya té i tindrà sempre un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. (Manuel de Pedrolo, 12 d’agost de 1988)

De les obres publicades posteriorment, sobresurten Si són roses floriran (1971), Cops de bec a Pasadena (1972), Introducció a l’ombra (1972), Espais de fecunditat irregular/s (1973), Text/Càncer (1974), Viure a la intempèrie (1974), Acte de violència (1975), Sòlids en suspensió (1975), Detall d’una acció rutinària (1975), Milions d’ampolles buides (1976), Perquè ha mort una noia (1976), Hem posat les mans a la crònica (1977), Lectura a banda i banda de paret (1977), D’esquerra a dreta, respectivament (1978), Reserva d’inquisidor (1979), Baixeu a recules i amb les mans alçades (1979), Aquesta setmana i potser per sempre (1980), Successimultani (1981), Exemplar d’arxiu (1982), No hi fa res si el comte-duc va caure del cavall, a Tàrrega (1984), Domicili permanent (1984), Joc tapat (1985), Crucifeminació (1986), Patologies diversament obscures (1986) i La creació de la realitat, punt i seguit (1978), a més dels cicles novel·lístics La terra prohibida (4 volums), Anònims (3 volums) i Apòcrifs (4 volums) i el volum de poemes Arreu on valguin les paraules, els homes (1975).

“La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres”

Fruit de la problemàtica home-societat és la seva obra teatral, que alterna amb la producció novel·lística; prenent com a base ideològica l’existencialisme, l’expressionisme i el simbolisme com a vies estètiques, crea un teatre de l’absurd, els tipus humans del qual són portaveus d’una actitud política, cosa que el diferencia notablement d’altres autors, com Ionesco i Beckett. En aquest gènere, les primeres obres que Pedrolo va escriure foren La nostra mort de cada dia (1958) i Cruma (1959), on ja anunciava la formació de tot el seu teatre posterior, però la més representativa de totes és Homes i no (1959). En Tècnica de cambra (1964), Darrera versió per ara (1963), Situació bis (1965) i Aquesta nit tanquem (1978), ja enriqueix el simbolisme, tot donant entrada a elements concrets de la lluita política contemporània.

Cal assenyalar també la seva tasca de traductor, especialment d’obres de literatura contemporània, així com la seva producció assagística.

El 1979 li va ser concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Enllaç web: Fundació Pedrolo

Un pensament sobre “Pedrolo i Molina, Manuel de

  1. Retroenllaç: Cua de Palla, La | Dades de Catalunya

Respondre

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s