(Manresa, Bages, 10 maig 1910 – Barcelona, 29 gener 1992)
Escriptor.
Estrenà i publicà tres obres de teatre: Dos tipus de pronòstic (1954), Dama Hortensia té un secret (1956) i De teixidor a sant (estampes claretianes) (1957).
(Isla de León, Cadis, Andalusia, 5 desembre 1950 – Badalona, Barcelonès, 2 juliol 1992)
(José Mongé Cruz) Cantant de flamenc. Enregistrà el seu primer disc al 18 anys amb l’acompanyament de Paco de Lucía, i es convertí aviat en un dels intèrprets universals del cante jondo, gènere que va revolucionar i modernitzar.
Entre els seus discos destaquen: Camarón de la Isla (1973), Como el agua (1981), Soy gitano (1990), l’antologia Autorretrato 1970-1990 (1990) i Potro de rabia y miel (1992).
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 4 agost 1918 – 4 gener 1992)
Veterinària. Diplomada en sanitat i en parasitologia, el 1946 guanyà la plaça de veterinari municipal de l’ajuntament de Barcelona.
El 1976 passà a exercir com a cap del Servei de Zoonosis Transmissibles.
Ha estat la primera dona veterinària de Catalunya.
Foren germans del també dibuixant Jesús Blasco i Monterde.
Pilar Blasco i Monterde (Barcelona, 10 desembre 1921 – 19 setembre 1992) Dibuixant. Ha treballat molt com a il·lustradora de diverses publicacions periòdiques, sobretot d’especialitzades en temes femenins.
Alexandre Blasco i Monterde (Barcelona, 21 setembre 1928 – 19 octubre 1988) Pintor. Destacà com a aquarel·lista.
Adrià Blasco i Monterde (Barcelona, 20 maig 1930 – 24 abril 2000) Pintor. Ha destacat com a dibuixant i il·lustrador. Conreà sobretot l’aquarel·la.
(Barcelona, 12 abril 1925 – 26 maig 1992)
Compositor de sardanes, director de cobla i tractadista.
Guardonat en diversos certàmens, entre les seves sardanes cal esmentar: Un racó de claustre, Amor entre runes, Dedicatòria, Vallarnau, Os de Balaguer, Maria Teresa, Scala Dei, La balada dels cingles, etc.
També escriví una Suite i una Simfonia, per a dues cobles i timbales.
(Barcelona, 24 agost 1898 – Buenos Aires, Argentina, 10 setembre 1992)
Comptable, home d’empresa i polític. Professor dels Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, president de l’Associació de Comptables de Catalunya i professor i secretari de la Institució d’Estudis Comercials de la Generalitat.
El 1920 passà, com a assidu col·laborador de Francesc Cambó, a la Compañía Hispano-Americana de Electricidad. Fou regidor (1931) i tinent d’alcalde (1935) de Barcelona per la Lliga Catalana.
El 1936 s’exilià a Buenos Aires, on arribà a ésser director general de la CADE i on va escriure Cambó y el desarrollo (1974).
(Barcelona, 1992)
Barri residencial, construït al Poblenou en ocasió de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Destinada, en un principi, a allotjar els participants dels Jocs, es troba als terrenys que abans ocupaven els locals industrials situats entre la via del tren i la mar.
El projecte urbanístic general anà a càrrec de diversos arquitectes, i les diverses unitats residencials foren assignades a arquitectes que havien obtingut algun premi FAD.
Del conjunt arquitectònic destaquen els cinc edificis porta, destinats a oficines o equipaments tecnològics, els parcs del Litoral, del Poblenou i de Carles I, el port Olímpic, per a competicions esportives, els dos gratacels que caracteritzen el conjunt del barri i la font monumental de la cruílla del passeig de Carles I amb l’avinguda del Litoral.
Dels edificis d’equipaments cal esmentar el centre meteorològic, el centre de convencions, el pavelló poliesportiu, la caserna de bombers, el centre ecumènic i el centre d’assistència primària.
(Barcelona, 1992)
Conjunt d’obres per a instal·lacions esportives i d’allotjament construïdes en quatre zones de la ciutat amb vista las jocs de la XXV Olimpiada.
Les quatre àrees inclouen l’Anella Olímpica de Montjuïc, que comprèn l’estadi, el Palau Sant Jordi i les piscines Picornell; la Vila Olímpica del Poblenou, convertida posteriorment en zona residencial, amb el port olímpic i les residències dels atletes; la zona de la Diagonal, entorn de les instal·lacions ja existents del Futbol Club Barcelona i del Club de Polo; i finalment la Vall d’Hebron, que fou sotmesa a una important remodelació urbanística entorn del Velòdrom d’Horta.
(Barcelona, 27 març 1909 – 28 febrer 1992)
Comediògrafa i novel·lista. Ha publicat contes amb el pseudònim de Rosa de Sant Jordi i narracions: Història d’una noia i vint braçalets (1934) i Home i dona (1936). Ha conreat un teatre de tipus humorístic: Es rifa un home! (1935), L’inconvenient de dir-se Martínez (1957).
L’any 1930 va fer un seguit de reportatges de caràcter social a la revista “Imatges”. Col·laborà al setmanari “La Rambla”, amb una columna nomenada Films&Soda. Els seus articles sovint provocaven polèmica amb els diaris de caràcter més conservador.
Va participar en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. Va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista, a més de militant d’Esquerra Republicana.
(Tortosa, Baix Ebre, 12 novembre 1905 – Barcelona, 15 juliol 1992)
Pintor. Format a Tortosa, hi exposà per primera vegada l’any 1926. Participà als Salons de Primavera (1935) i durant la guerra civil residí a Mallorca.
La seva obra se centra entorn del paisatge de les terres de l’Ebre, que tracta amb un extraordinari vitalisme, gairebé de caràcter expressionista.
Ha rebut diversos guardons, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1986).
Dades dels Països Catalans 