(Barcelona, 2 març 1882 – 26 maig 1972)
Compositor i director. Estudià a l’Escola Municipal de Música.
Deixeble d’Antoni Nicolau, escriví diverses composicions corals, entre les quals destaca Voltant la senyera. Harmonitzà cançons tradicionals i escriví obres escèniques i sardanes.
Dirigí l’Orfeó Gracienc des que fou fundat (1903) fins al 1936.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1895 – Barcelona, 1972)
Militar, advocat i inventor. Actuà com a defensor del general Manuel Goded en el judici que el condemnà a mort.
Després de la guerra civil fou jutjat, empresonat i expulsat de l’exèrcit, que el rehabilità, amb el grau de coronel, l’any 1961.
Inventà un sistema de direcció automàtica de tir i realitzà importants estudis de cartografia lunar.
(Barcelona, 15 març 1886 – 17 maig 1972)
Metge oftalmòleg. Introduí diversos instruments quirúrgics per a la pràctica de l’oftalmologia, entre els quals l’anomenada pinça capitular d’Arruga, per a l’extracció de cataractes.
Autor del tractat Cirurgia ocular (1946), obra bàsica, que ha estat traduïda a diversos idiomes.
Li ha estat concedida la medalla Gomín (1950); màxima distinció oftalmològica mundial.
(Saragossa, 1895 – Barcelona, 1972)
Capità de la marina mercant (1926). A partir dels anys trenta residí a Barcelona.
El 1936 fundà el Museu Marítim de Catalunya, del qual fou director, així com de l’Escola de Marina Mercant de la Mediterrània. El mateix any, la Generalitat el nomenà comandant del vaixell-escola “President Macià”.
Després de la guerra civil es dedicà a l’ensenyament privat.
(Barcelona, 5 octubre 1887 – 29 octubre 1972)
Compositor i pianista. Deixeble de Josep Rodoreda i Carles G. Vidiella a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orfeó Canigó. El 1917 fundà l’Institut Musical Ardèvol i el Trio Ardèvol.
És autor d’obres de música de cambra, d’orquestra i de cant. Una suite seva obtingué el premi Ciutat de Barcelona 1958.
Escriví alguns llibres de teoria entre els quals un Tratado de técnica musical (1923) i uns Estudios rítmicos, polirrítmicos y politonales (1939).
Fou el pare del també compositor Josep Ardèvol i Gimbernat.
(Cartagena, Múrcia, 26 desembre 1911 – Nova York, EUA, 24 maig 1972)
Metge i sexòleg. Fill del pedagog valencià Fèlix Martí i Alpera. Obtingué el doctorat en medicina a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre Historia de la Psicología y Fisiologías místicas de la India. Fou un capdavanter com a divulgador i educador sexual. Realitzà aquesta tasca tant des de les tribunes dels ateneus i centres obrers, mitjançant els primers cursets celebrats al Principat sobre educació sexual i eugenèsia, com a través de les seves col·laboracions en publicacions literàries, sovint vinculades al moviment llibertari, com “Estudios”, “Ruta” i “Tiempos nuevos”.
A proposta de la CNT fou nomenat director general de Sanitat i Assistència Social del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec organitzà campanyes de lluita antivenèria, col·laborà a crear les bases per a una socialització de la medicina i promogué la legalització de l’avortament.
Totes aquestes realitzacions són recollides a Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social. A més d’una gran quantitat d’articles dispersos, publicà Higiene sexual. Mensaje eugénico a los trabajadores i les novel·les Mi yo rebelde, Aventura i Gesta, on analitzà la problemàtica juvenil en el nou període revolucionari.
En acabar la guerra civil s’exilià als EUA.
(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)
Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.
L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.
La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia. Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).
Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.
Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.
Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).
(Palma de Mallorca, 1880 – Barcelona, 1972)
Polític i financer. De jove va col·laborar en els periòdics “La Almudaina” i “La Roqueta”. Resident a Barcelona, fou vicesecretari de la Cambra de Comerç (1905-19), secretari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1907-08); vicepresident (1922-24) i professor auxiliar de la Facultat de Dret.
El 1919 fou elegit diputat provincial en representació de la Lliga Regionalista i nomenat director del Banc Urquijo Català. Col·laborà en diverses publicacions barcelonines. Durant la República presidí la Cambra de Comerç i la Junta d’Obres del Port, fou procurador a les Corts espanyoles i president de la Generalitat (1935-36).
Després de la guerra civil exercí diversos càrrecs al Banco Urquijo i al Banco Hispanoamericano, tornà a presidir la Cambra de Comerç (1954-63) i fou procurador a Corts (1955-62).
(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)
Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.
Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.
Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944) Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 29 maig 1889 – Barcelona, 26 abril 1972)
Sindicalista i polític. Membre de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual fou president de les joventuts a Arenys de Mar, on treballava en una fàbrica. Establert a Barcelona, milità activament en els moviments obrers; fou membre del comitè sindicalista de l’Assemblea de València (1916) i, sense ésser anarquista, dirigent del Comitè Regional de la CNT a Espanya.
A proposta de Salvador Seguí, fou administrador de “Solidaridad Obrera”, i fins n’assumí un quant temps la direcció. Juntament amb Lluís Companys, Seguí i d’altres dirigents sindicalistes, fou tancat al castell de la Mola, de Maó (1920). Durant la Dictadura de Primo de Rivera treballava d’impressor i, tot i ja no estar integrat dins el sindicalisme, actuà d’enllaç entre la CNT i l’Estat Català.
Membre de l’ERC, fou diputat al Parlament català el 1932 i a les Corts espanyoles el 1936. Fou conseller de Treball de la Generalitat (1933, 1934). Tot i no ésser partidari de l’alçament del 6 d’octubre de1934, fou empresonat i condemnat a 30 anys.
Després del triomf del Front Popular a les eleccions del 1936 es reintegrà a la conselleria fins a l’agost de 1936. Es distingí per una tasca conciliadora i orientà convenis col·lectius de signe progressiu. President de la Comissió de Responsabilitats Polítiques durant la guerra civil, on excel·lí fent prevaler tothora les normes jurídiques.
S’exilià el 1939 i s’establí a Montpeller. L’any 1950 tornà a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 