Arxiu d'etiquetes: 1950

Banc Hispano-Colonial

6 Respostes

(Barcelona, 1876 – 1950)

Entitat bancària. Fundada per Antoni López i López i Manuel Girona i Agrafel. La base fou un crèdit de 125 milions de pessetes al tresor de Cuba.

La pèrdua de la colònia capgirà totalment el seu objectiu, que orientà llavors preferentment cap al sector industrial. Aquesta activitat el féu promotor i partícip d’empreses com la Companyia General de Tabacs de Filipines (1881), la Sociedad Española de Construcción Naval, la Companyia Transatlàntica, la Societat General d’Aigües de Barcelona, la Companyia de Tramvies de Barcelona, la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics, la Compañía Telefónica Española i moltes més.

El 1905 obtingué de l’ajuntament de Barcelona la concessió del seu servei de tresoreria, i el 1907 el de la realització de la reforma urbanística.

El 1934 entrà dins l’òrbita del Banco Central, esdevingué un banc eminentment comercial i creà nombroses sucursals per tot Catalunya. El 1942 absorbí el Banc Comercial de Barcelona i la Banca Marsans, i se situà, al cap de poc temps, com a primer banc català (cinquè dins l’àmbit de l’estat espanyol) per la importància dels dipòsits.

El 1950 la junta d’accionistes aprovà l’absorció pel Banco Central.

Balaguer i Prunés, Anna Maria

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1950 – )

Historiadora i numismàtica. Col·laboradora de “Gaceta Numismática” i “Acta Numismàtica”.

Ha publicat: Las emisiones transicionales árabe-musulmanas de Hispania (1976), Corpus de la moneda catalana comtal (1979) i Troballa de monedes comtals a Òrrius. Estudi preliminar (1983).

Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos

1 Resposta

(Catalunya, 1950 – 1990)

Sessions d’estudis, dedicades a fornir una metodologia per als investigadors locals de les comarques catalanes. La primera se celebrà a Martorell.

En les Assemblees celebrades a continuació amb èxit creixent, la temàtica ha estat simplement condicionada a treballs sobre la comarca on l’acte tenia lloc.

Totes han estat presidides per personalitats rellevants de la cultura catalana i han constituït un revulsiu cultural.

De moltes de les Assemblees s’han publicat en volums els actes, ponències i comunicacions.

Aguilar i Diana, Màrius

6 Respostes

(Huete, Conca, 1883 – Montpeller, França, 1950 ?)

Periodista. Fou redactor d'”El Radical”, de València, el 1908 es traslladà a Barcelona i entrà a la redacció d’“El Poble Català” on feu diverses seccions. També col·laborà a algunes altres publicacions de vida efímera.

Fou per un temps director de “La Campana de Gràcia”, de “L’Esquella de la Torratxa” i d’“El Día Gráfico”, col·laborà al “Papitu”, publicà treballs a la “Revista de Catalunya”. El 1914 abandonà “El Poble Català” en protesta pel pacte de Sant Gervasi.

Del 1915 al 1918 escriví a la revista “Iberia”, també fou col·laborador i redactor d’altres publicacions, com el diari “El Diluvio”.

El 1939 s’exilià a Perpinyà i el 1945 encara col·laborà a la revista “Per Catalunya”, editada a Niça.

L’any 1943 aparegué a Barcelona el llibre Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 signat per “Luis Cabañas Guevara” que hom creu que era un pseudònim de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas. És autor també d’altres llibres, alguns dels quals publicats amb pseudònim.

Vandellòs i Solà, Josep Antoni

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 21 juliol 1899 – Ithaca, EUA, 14 setembre 1950)

Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.

En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.

Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.

Solé i Pla, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 setembre 1874 – Barranquilla, Colòmbia, 31 octubre 1950)

Metge i polític. President de la Unió Catalanista i del Comitè de Germanor per als Voluntaris Catalans de la guerra 1914-18. Durant la II República fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i delegat de la Generalitat a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. S’exilià el 1939.

Fou director d'”Universitat Catalana” (1900-02) i col·laborà a “D’Ací i d’Allà”, “Nosaltres Sols!” (1931-38), “La Tralla” (1938) i en diverses publicacions catalanes editades a Amèrica i a França durant el seu exili.

Hurtado i Miró, Amadeu

8 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 gener 1875 – Barcelona, 11 febrer 1950)

Advocat i polític. Milità en el catalanisme, participà en el moviment de Solidaritat Catalana i fou elegit diputat a corts per Terrassa; fou un dels líders de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1907-10) i col·laborador destacat d’“El Poble Català” i “La Publicidad”.

Com a jurista rellevant fou elegit degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1922-24).

Proclamada la República, fou nomenat conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya (1931) i intervingué en l’elaboració del projecte de l’Estatut. Fou novament diputat el 1931 i nomenat delegat a la Societat de Nacions. Més tard, s’afilià a Acció Catalana Republicana.

L’any 1934 intervingué en la defensa de la llei de contractes de conreu davant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

El 1939 s’exilià a França i residí a Perpinyà.

En els anys 1956-57 li foren publicats a Mèxic els dos primers volums de les seves memòries: Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps. El tercer i darrer volum fou editat a Barcelona (1968).

Folch i Torres, Josep Maria

23 Respostes

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Bru i Bistuer, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Arquitecte. L’any 2000 rebé el guardó Sebetia-Ter a Nàpols. Llicenciat a l’ETSAB, en fou professor des del 1977 i director des del 1998. L’any 1997 publicà Tres en el lugar, fruit de les seves investigacions teòriques.

Inicià la seva pràctica professional amb Josep Lluís Mateo, amb qui construí l’Institut de Formació Professional La Bastida a Santa Coloma de Gramenet (1985-89). Posteriorment realitzà projectes com el Centre de Menors de Palau-solità (1984-86), diverses intervencions al Zoo de Còrdova (1991-93), la Casa Cabaní a Castellar de n’Hug (1992-94) o l’Escola de Doctorat de la UAB a Bellaterra (1996-99), caracteritzada per una voluntat d’adequació contextual que eviti tant el pintoresquisme com la fragmentarietat.

La relació entre l’artificial i el natural determina els projectes d’espais públics com l’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron (1989-92) o el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-97).

Bardina i Castarà, Joan

6 Respostes

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.