(Barcelona, 1950 – 1954)
Revista cultural, de periodicitat irregular. Editada per la delegació provincial del Ministeri d’Educació. Publicà 24 números.
En la seva última època prengué un aire liberal i crític, animada per Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Josep M. Castellet, Jaime Gil de Biedma, Manuel Sacristán i Carles Barral, entre altres.
La posició independent dels seus redactors provocà la suspensió de la revista.
(Igualada, Anoia, 4 maig 1950 – )
Club d’hoquei patins. La temporada 1954-55 aconseguí l’ascens a la primera divisió i, el 1959, es traslladà a la nova pista, l’estadi del Xipreret, envoltat per un velòdrom i amb capacitat per a gairebé un miler d’espectadors.
Després d’uns anys fluixos, formà part dels 14 equips que fundaren la divisió d’honor el 1969. Durant els anys 1970 tingué una profunda crisi econòmica i esportiva, però la temporada 1983-84 tornà a la divisió d’honor i, al final dels 1980, inaugurà el pavelló de les Comes.
Guanyà la lliga per primer cop el 1989. Durant els anys 1990, fou el millor equip del continent europeu. Guanyà la copa d’Europa en sis ocasions i aconseguí cinc títols de Lliga, a més, conquerí cinc supercopes d’Europa, dues copes del Rei, una Supercopa d’Espanya i quatre lligues Catalanes.
Enllaç web: Igualada Hoquei Club
(Barcelona, 12 maig 1872 – Bayshore, Long Island, EUA, 1950)
Arquitecte. Fill de Rafael Guastavino i Moreno, amb el qual col·laborà a l’empresa Guastavino als EUA.
Juntament amb Wallace C. Sabina, creà les rajoles Akoustolith, que tenien una gran capacitat per absorbir el so i foren emprades en molts locals públics.
La progressiva utilització de les voltes de formigó acabà arruïnant la companyia, que fou liquidada l’any 1962.
(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1869 – Barcelona, 31 desembre 1950)
Decorador de ceràmica, pintor i escultor. Fou deixeble de Lluís Rigalt, de Ramon Amado i es formà a l’Escola de Llotja de Barcelona. Anà a Madrid el 1891. De nou a Barcelona, treballà més de vint anys com a pintor de parets alhora que col·laborava a diversos diaris i fou redactor de “De Tots Colors” (1909), on sovint signava Faune.
El 1917 féu una exposició de pintura al Cercle Artístic de Barcelona i l’any següent ja exposà ceràmica (a la Sala Parés). Anà a París el 1922 i a Itàlia el 1923. Com a ceramista treballà a la manufactura de Sèvres el 1934 i el 1937.
La seva obra, inclosa de ple dins el noucentisme, el féu mereixedor de diversos premis, entre els quals cal remarcar una primera medalla a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
D’ençà de la mort del seu fill Jordi (1919) signà Josep-Jordi Guardiola.
(Barcelona, 2 desembre 1896 – València, 8 novembre 1950)
Esperantista i poeta. Fou col·laborador de la revista “Kataluna Esperantisto”, i compilà la Kataluna Antologio.
És autor d’obres didàctiques d’aquest idioma i de poemes, com Amaj poemoj (‘Poemes d’amor’, 1924), Novaj amaj poemaj (‘Nous poemes d’amor’, 1927) i La lasta poemo (‘El darrer poema’, 1936).
Traduí a l’esperanto Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, que publicà (1926) a Leipzig.
Deixà també poemes en català.
(Terrassa, Vallès Occidental, 22 maig 1950 – )
Autor i director teatral. Llicenciat en lletres i arts dramàtiques, es va iniciar com a crític teatral i director escènic. El 1977 entrà a formar part del Teatre Lliure.
S’ha destacat com a traductor i adaptador de diferents dramatúrgies, clàssiques i modernes.
Com a autor ha estrenat Damunt l’herba i Titànic-92.
(Barcelona, 19 abril 1950 – )
Dissenyadora, arquitecta i paisatgista. Estudià a l’ETSAB entre els anys 1973 i 1982. La seva obra es vincula estretament a Barcelona.
Entre les primeres obres destaquen les realitzades, en col·laboració, al Parc de Joan Miró (1982-89) i la Biblioteca Joan Miró (1984-90).
També intervingué en diverses obres a Montjuïc com el monument a Lluís Companys al Fossar de la Pedrera (1984-86), el Parc del Migdia i el Sot del Migdia (1988-92), la façana i nou accés al cementiri (1991-92) i el conjunt de nous accessos a la muntanya (1991-92).
Fou guardonada amb el premi FAD 1984 pel seu nou fanal Lamparaalta.
Després desenvolupà diversos projectes a Holanda, país on el 1999 rebé el Premi Nacional d’Urbanisme.
(Barcelona, 1950 – Sant Vicenç de Montalt, Maresme, 13 juny 2021)
Fotògraf. Ha estudiat dibuix i pintura a Reus, Tarragona i Barcelona.
D’ençà del 1969 exercí de dissenyador gràfic i de fotògraf especialista en treballs publicitaris, d’arquitectura i d’interiorisme.
Ha publicat escrits a revistes especialitzades i des del 1973 ha exposat a molts llocs d’Espanya.
(Barcelona, 10 febrer 1895 – 4 abril 1950)
Dirigent obrer anarcosindicalista. Secretari de la federació local de sindicats de Barcelona el 1918, figurà entre els membres moderats de la CNT.
Redactor de “Solidaridad Obrera”, de Barcelona (1930-31), trentista, fou un dels fundadors (juny 1932) de l’Ateneu Sindicalista Llibertari, que presidí.
Expulsat el 1932 de la CNT, passà als Sindicats d’Oposició i formà part de la Federació Sindicalista Llibertària. Posteriorment s’uní al Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña el 1934, dirigí l’Institut Pedagògic Cultura.
Resident a Sabadell, fou el cap, durant la guerra civil, de l’organització regional catalana d’aquest partit.
Finalment, encapçalà, a l’exili (1941), un cert intent d’acostament a la CNT.
(Barcelona, 1894 – 1950)
Advocat, orador i polític. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Francesc i Raimon.
Membre d’Acció Catalana i, posteriorment, del Partit Catalanista Republicà, formà part del comitè consultiu d’aquest; fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i, en 1934-36, tinent d’alcalde.
Ocupà diversos càrrecs en el Col·legi d’Advocats i tingué una intervenció destacada en el Congrés Jurídic Català del maig de 1936.
És autor, amb Elies Rogent, d’una Bibliografia de les impressions lul·lianes (1927).
Dades dels Països Catalans 