(Barcelona, 3 gener 1868 – 26 maig 1939)
Actor teatral. Fill del també actor Manuel Giménez i Iroz (Barcelona, 1840-1925).
Va debutar en l’escena catalana el 1894 i aconseguí un gran prestigi com a intèrpret de les versions catalanes d’obres clàssiques i del repertori universal, que va alternant amb el repertori català.
Va exercir també com a director d’escena i professor de declamació i va ésser un dels principals col·laboradors d’Adrià Gual en el Teatre Íntim.
(Barcelona, 21 abril 1879 – 15 octubre 1939)
Músic i compositor. Deixeble de Claudi Martínez i Imbert, de Lluís Millet i de Felip Pedrell, àmplia els coneixements de composició amb V. d’Indy i d’orgue amb A. Decaux, a París.
Fou organista de l’església de Pompeia, de l’Orfeó Català i de l’Orquestra Pau Casals. Fou un dels fundadors i col·laboradors de la “Revista Musical Catalana” (1904) i cooperà a l’Obra del Cançoner Popular.
Exercí la crítica musical a “La Vanguardia” i escriví els poemes corals Arca de Noé (1913), Nit d’abril; Cantes religiosos (1914), amb text de Jacint Verdaguer, per a veu i piano, i Cançons populars (1918), per a cor mixt.
També és autor d’obres simfòniques i de cambra i de l’estudi Chopin: sus obras (1913).
(Catalunya, abril 1931 – 1939)
Institució de govern. Té l’origen en l’organisme creat el segle XIV.
Instaurada la Segona República espanyola i d’acord amb l’Estatut de Catalunya, aprovat el setembre de 1932, i l’Estatut Interior, aprovat pel Parlament de Catalunya.
Constituïen la Generalitat de Catalunya un president, el Parlament de Catalunya, el consell executiu de la Generalitat (format pels consellers i presidit pel mateix president) i, finalment, el Tribunal de Cassació, organisme judicial de la Generalitat.
La Guerra Civil espanyola representà un nou obstacle a la normal existència de la Generalitat, i el mes de febrer de 1939 les seves institucions passaren a l’exili.
Després de l’afusellament del president Lluís Companys, la presidència fou ocupada amb caràcter interí pel president del Parlament, Josep Irla i, el 1954, els diputats del Parlament, reunits a Mèxic, elegiren president Josep Tarradellas, que mantingué viva la institució a l’exterior fins el 1977 en que fou restablerta per segona vegada.
(Xàtiva, Costera, 23 gener 1866 – Barcelona, 13 desembre 1939)
Arqueòleg. Conservador dels museus d’art i arqueologia i del palau reial del Parc a Barcelona.
Col·laborà a les excavacions d’Empúries amb Puig i Cadafalch i publicà un treball a l’“Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” (1913-14) sobre aquestes excavacions.
(París, França, 1930 – 1939)
Institució. Creada per Francesc Cambó per donar a conèixer la cultura catalana.
El seu inici fou la Biblioteca d’Història de Catalunya recollida per Joan Tarré. El seu primer emplaçament fou a l’Institut d’Archéologie de la Sorbona, i posteriorment l’anomenat Fons Cambó fou incorporat al Centre Universitari d’Estudis Catalans d’aquella mateixa universitat.
Patrocinà conferències sobre Catalunya i publicà uns pocs volums sobre arqueologia catalana.
La guerra civil n’interrompé les activitats.
(Calella, Maresme, 25 gener 1939 – Barcelona, 26 juliol 2020)
Polític, conegut per Paco Frutos. Treballador de l’empresa SAFA a Blanes i membre del PSUC des del 1963, es convertí en un dirigent de CCOO el 1966.
Diputat al Parlament de Catalunya el 1980. Cap de la línia leninista del PSUC, fou secretari general del partit en 1981-82.
El 1984 passà al PCE, partit del qual fou secretari del comitè central i, a partir del 1998, després de la dimissió de J. Anguita, secretari general.
Formà part també de l’executiva federal d’Izquierda Unida.
(Catalunya, 1932 – 1939)
(FOC) Central sindical d’àmbit català. Intentà reorganitzar la Unió de Sindicats Lliures.
Afirmà voler un sindicalisme professionalista, aconfessional i apolític; el 1935 ingressà en la Confederació Nacional de Sindicats Lliures d’Espanya, presidida per Ramon Sales.
El seu òrgan de premsa fou “FOC” (1932-33), dirigit per Llàtzer Casanovas.
(Catalunya, agost 1936 – 1939)
(FESAC) Organisme constituït d’acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya, per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
(Catalunya, 1931 – 1939)
(FEJOC) Moviment juvenil catòlic i catalanista. Intentava de formar els joves en l’ideal evangèlic de la santedat i l’apostolat.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, creà (22 abril 1931) el Secretariat de Joventut i el confià a Albert Bonet i Marrugat, el qual promogué el moviment.
En incorporar (1934) les cinc sots-federacions -agrícola, escola, de dependents, obrera i universitària-, es pretenia de convertir-la en l’organització oficial de la joventut d’Acció Catòlica, que s’estava reestructurant a causa de les noves normes dictades pel papa Pius XI; però, malgrat la confiança que la Federació tenia del metropolità de Tarragona, no ho aconseguí, i únicament fou reconeguda com a tal a Girona (1934).
Les unitats locals, constituïdes pels grups d’una mateixa població, s’agrupaven en les unions diocesanes, que eren presidides pels consells diocesans, el conjunt dels quals formaven el Consell Federal de Barcelona, que fou presidit, des del 1932, per Fèlix Millet i Maristany i n’era consiliari Albert Bonet.
Es crearen agrupacions esportives, culturals i recreatives, que oferien oportunitats de captació.
La Federació no fou restablerta en acabar-se la guerra civil.
Dades dels Països Catalans 