Arxiu d'etiquetes: 1938

Aragó, front d’ -1936/38-

12 Respostes

(Catalunya, juliol 1936 – març 1938)

Línia del front bèl·lic durant la Guerra Civil Espanyola. Es constituí quan des de Barcelona i altres poblacions catalanes varen sortir les primeres milícies populars, organitzades sobretot per la CNT, amb l’objectiu d’anar a alliberar les capitals aragoneses que havien quedat sota el control de l’exèrcit revoltat.

En molt poques setmanes més de 30.000 homes havien arribat a terres aragoneses i hi constituïren una línia de front, des de la frontera francesa, davant d’Osca, Saragossa i Terol.

Durant l’any 1937 la República va portar a terme tres campanyes successives al front d’Aragó, cap de les quals aconseguí els objectius previstos, i a la darrera de les quals (desembre 1937-febrer 1938) va tenir lloc la batalla de Terol, una de les més dures de la guerra, que va propiciar una ofensiva franquista que trencà el front català i va permetré que l’exèrcit de Franco arribés a Catalunya.

A partir del mes d’abril de 1938, les noves línies del front van quedar situades al llarg dels rius Segre i Ebre.

Anglès i Garcia, Francesc

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 1938 – )

Metge, escultor i dibuixant. Format artísticament a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Com l’escultor pop George Segal, s’ha donat a conèixer amb peces de format petit o mitjà realitzades amb bena de guix.

Acostuma de representar temes anecdòtics (bé amb figures aïllades, bé amb grups) amb un realisme més atent a l’expressió que al detall.

Ha estat president del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Andreu, Jaume

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1853 – Santa Maria la Real de Nieva, Segovia, Castella, 1938)

Dominicà. Missioner a les illes Filipines, on visqué des del 1875 fins al 1900. Fou professor de filosofia i dret canònic a Manila. Col·laborador al diari “Libertas” sota el pseudònim de Laercio.

Retornat a la península, encara seguí ensenyant a Àvila.

Al congrés balmesià de Vic, l’any 1910, presentà un treball titulat Criterio de libertad o solución única, que no arribà a ésser publicat.

Viada i Lluch, Lluís Carles

2 Respostes

(Barcelona, 11 juliol 1863 – 2 febrer 1938)

Escriptor i periodista. Col·laborà en nombroses publicacions, com “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català”, “Almanac de lo Teatre Catòlic”, etc.

Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impresores barceloneses).

És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados (1927).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1921).

Serra i Boldú, Valeri

3 Respostes

(Castellserà, Urgell, 7 juliol 1875 – Barcelona, 23 juny 1938)

Folklorista. Estudià dret a Barcelona, carrera que acabà l’any 1893. Juntament amb Jacint Verdaguer, fundà i publicà la revista “La Veu del Montseny” i col·laborà a “Lo Teatro Regional”. Retirat a la comarca de l’Urgell, es dedicà al conreu de la terra, alhora que es dedicava a recopilar el folklore.

Dirigí durant deu anys el setmanari agrícola “Lo Pla d’Urgell”, a les planes del qual publicà Lo Calendari Folklòric d’Urgell. Col·laborà a “La Renaixensa”, a “La Veu de Catalunya” i a “D’Ací i d’Allà”, fou redactor de “La Vanguardia” i del “Diario de Barcelona” i fundà l'”Arxiu de Tradicions Populars”.

Autor de biografies i d’estudis folklòrics, tasca a la qual es dedicà durant tot el primer terç del segle XX. Obres principals: Cançons de ronda (1899), Culte popular a la Mare de Déu (1903), Cançons de pandero (1907), Calendari folklòric d’Urgell (1915) i Rondalles meravelloses (1924), destinades als infants. A més, en edició de luxe, Llibre d’or del rosari a Catalunya (1925) i Rondalles populars (1932-33).

La seva amistat amb Jacint Verdaguer el dugué a escriure llibres biogràfics i de memòries sobre aquest, com Jacint Verdaguer. Records dels set anys darrers de la seva vida i Biografia de Mn. Jacint Verdaguer.

Pirozzini i Martí, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 17 agost 1852 – 27 octubre 1938)

Escriptor i promotor d’art. Germà de Felip. Estudià a Itàlia i a Barcelona. Especialitzat en temes d’art, fou col·laborador de “La Renaixença” (des del 1879) i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i història de les arts a l’Escola de Belles Arts.

Hom li encarregà part del muntatge de l’Exposició Universal de 1888 i la conservació posterior i adaptació dels edificis per a museus. Fou acadèmic de Sant Jordi (1907).

Publicà, entre altres obres, Biografia i necrologia de l’escultor Damià Campeny (1892), El retratista y pintor don Vicente Rodés (1898) i Los hermanos Masriera (1901). Conreà també la poesia satírica en català.

Margarit i Consarnau, Joan

1 Resposta

(Sanaüja, Segarra, 11 maig 1938 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 16 febrer 2021)

Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i poeta. Publicà entre el 1963 i 1979 quatre llibres de poesia en castellà.

A partir del 1981 publicà en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals i poètiques, en la línia meditativa, intimista i lírica de Salvador Espriu i Martí i Pol, amb un llenguatge despullat, però ric en imatges, sobri en l’exemple.

Entre altres ha publicat els llibres de poesies: Vell malentès (1981), La dona del navegant (1987), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Poemes d’amor (2013), etc. Les seves obres han guanyat diversos premis i dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985).

Com a arquitecte, treballà conjuntament amb Carles Buxadé i Ribot, els quals han rehabilitat la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertanyé a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anell olímpic de Montjuïc.

López del Castillo i Rosique, Lluís

Deixa un comentari

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 17 agost 1938 – 13 juny 2018)

Pedagog i lingüista. Professor de didàctica de la llengua i la literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha dedicat als temes de lingüística catalana.

Seguidor de l’obra d’Alexandre Galí, ha publicat els manuals de llengua catalana per a infants Faristol, Llenguatge i Gramàtica (1966), Corriola (1971), Escletxa (1972) i Eina (1973), els tres darrers en col·laboració, i Llengua standard i nivells de llenguatge (1976), en què analitza el fet lingüístic català per arribar a una sistematització coherent de la llengua comuna.

Altres obres que cal esmentar són: El català a través del temps (1980), Quina llengua i quina escola (1988), El català, llengua romànica (1990), Diccionari català bàsic (1996) i Diccionari complementari del català normatiu (1998).

Fabrés i Costa, Antoni

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)

Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.

Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.

Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.

Estalella i Graells, Josep

1 Resposta

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1879 – Barcelona, 20 abril 1938)

Pedagog i científic. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905) i catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà a Girona (1905-19) i Tarragona (1921-32), abans d’ésser nomenat (1932) director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat.

Presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Gràcies a les seves tesis sobre l’eficàcia pedagògica de l’ensenyament secundari, aconseguí de donar-li un fort impuls des de l’any 1932 fins a la seva mort.

Col·laborà en molts llibres i publicacions sobre temes pedagògics, com a autor (Compendio de química, 1921; Problemas de física, 1926) i com a traductor.