Arxiu d'etiquetes: 1938

Ebre, batalla de l’ -1938-

(Catalunya, 24 juliol 1938 – 18 novembre 1938)

Acció bèl·lica. Fou la més important de la guerra civil espanyola, així com la més sagnant de les lliurades en territori català. Durant la primavera del 1938, les tropes franquistes havien dut a terme una metòdica ofensiva de cap a cap del marge dret del riu Ebre, que les havia portades fins al Mediterrani, i havia dividit en dues parts la zona republicana.

En aquesta situació, el comandament político-militar republicà va intentar una ofensiva al Baix Ebre, amb la intenció de tornar a enllaçar Catalunya amb País Valencià i aïllar a la província de Castelló una important massa de maniobra enemiga; per tal d’aconseguir-ho, va acumular 100.000 homes distribuïts en tres cossos d’exèrcit sota el comandament del coronel J. Modesto i, com a cap d’operacions, el general Vicent Rojo.

La nit del 24 de juliol, en un front de gairebé 100 km, es desencadenà l’ofensiva republicana. El pas del riu es portà a cap amb total sorpresa i les tropes republicanes assoliren un avenç important per Flix, Móra, Miravet, etc; ocuparen una extensa zona entre Mequinensa i Faió, i en un altre sector arribaren fins a Gandesa, si bé l’atac fracassà a Amposta. Tanmateix, noves unitats havien acudit a reforçar l’exèrcit franquista, i el dia 3 d’agost, fracassats els repetits atacs de Enrique Líster contra Gandesa, l’ofensiva restà aturada i s’inicià una intensa batalla de desgast que durà quatre mesos i en què s’esgotaren els darrers recursos de la República.

Al començament d’agost, els forts contraatacs franquistes havien liquidat la bossa de Mequinensa. Sotmés a un incessant bombardeig d’aviació i artilleria i a constants atacs localitzats, el front republicà s’anà replegant lentament cap a l’Ebre; el 18 de novembre els darrers efectius travessaren el riu.

Durant els quatre mesos de durada de la batalla s’havien produït gairebé 80.000 baixes i una gran pèrdua de material. Així, sense possibilitat de reposar les pèrdues, les forces republicanes quedaren a la mercè de l’ofensiva franquista, que provocà la conquesta definitiva de tot Catalunya (23 desembre 1938 – 10 febrer 1939).

Matheu i Fornells, Francesc

(Barcelona, 16 octubre 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 desembre 1938)

Editor i escriptor. Amic i deixeble de Marià Aguiló. Començà a ésser conegut als Jocs Florals de Barcelona, l’any 1873. Formà part del grup La Jove Catalunya, amb Ubach i Vinyeta i amb Bertran i Bros, entre d’altres.

Fou un dels fundadors de la societat literària La Misteriosa, associació purament literària. Fou col·laborador de “La Renaixença”, de l'”Anuari Català” i, a partir del 1879, director i finançador de “La Ilustració Catalana”.

La producció poètica original és patriòtica, i en la lírica amorosa es percep la influència de Heine: Lo Reliquiari (1878), La Copa (1883) i Poesies (1899). Contribuí a la Renaixença amb la publicació d’antologies de poetes catalans, com Lo Llibre de l’Amor (1877) i Flors de Maig (1878). L’any 1913 començà a publicar Lectura Popular, quaderns que oferien una selecció dels poetes i prosistes catalans de la Renaixença fins al primer quart del segle XX.

Dirigí la revista “Catalana” (1918-1926) i publicà les obres completes de Narcís Verdaguer, Emili Vilanova, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Marià Aguiló i Costa i Llobera. Fou mestre en gai saber i esdevingué un dels personatges clau dels Jocs Florals de Barcelona.

Fou també un dels capdavanters del grup que s’oposà a les normes ortogràfiques de l’Institut, fins que l’any 1934 Pompeu Fabra fou nomenat mantenidor dels Jocs. Presidí l’Orfeó Català i l’Ateneu Barcelonès.

Carrasco i Formiguera, Manuel

(Barcelona, 3 abril 1890 – Burgos, Castella, 9 abril 1938)

Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Catalunya. Des de jove milità en les files catalanistes. El 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat a Burgos i desterrat a Tamarit de Llitera. El 1930 representà Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià. Formà part dels primers governs del president Macià.

“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”. (Manuel Carrasco i Formiguera al ser afusellat)

Diputat a Corts per Girona, defensà fermament la integritat de l’Estatut votat pel poble, i també els drets dels religiosos. Abandonà l’Acció Catalana Republicana per discrepàncies en la qüestió religiosa, i participà en la fundació i direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (octubre 1932), de caire democristià.

En la revolta franquista, amb els seus companys de partit, es mantingué fidel al govern legítim i ajudà a salvar vides i a evitar altres desastres. Amenaçat, però, per elements incontrolats, la Generalitat l’envià a Euskadi per protegir-lo. En el segon viatge que hi féu, per mar, va ser capturat (març 1937), amb tota la família, pel creuer Canarias i, empresonat novament a Burgos, un consell de guerra el condemnà a mort i fou afusellat pel règim franquista.