(Girona, 1933 – Barcelona, 8 gener 2022)
Escriptor i psicòleg. És autor dels assaigs Ensayos psicoeconómicos, Promoción directiva (1964), Subscrivim el Tractat de Roma (1967), La Dirección Comercial a su alcance, Caminos psicológicos que conducen al progreso i Panorama de la psicología actual (1969).
(Cervera, Segarra, 3 febrer 1933 – Lleida, 30 desembre 2024)
Escriptora. Es doctorà en farmàcia a Barcelona i s’especialitzà a Alemanya,
Ha conreat una poesia de caire intimista, reunida el 1994 a Ancorada en la boira: obra poètica (1953-1993), que continuen Cartes descloses (1998) i Rèquiem per un poeta (1999).
Com a narradora, ha provat diversos registres, des de l’autobiogràfic –Laberints de seda (1981)- fins a la ciència-ficció –Embrió humà ultracongelat núm. F-77 (1984) i Pel camí de l’arbre de la vida (1985)-, passant per la novel·la –La capellana (1988), La dama dels glaç (1997)-.
(Barcelona, 1933 – 1939)
Estudis de cursos especials. Iniciats amb el vistiplau del Patronat i organitzats per les facultats de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona, i amb la col·laboració de l’Ateneu Polytechnicum, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i l’Escola del Treball.
Tot i no representar l’accés dels treballadors a la universitat, s’intentava de difondre, per primera vegada, entre els estaments populars els elements bàsics de la cultura universitària.
Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 l’obra quedà paralitzada, però les classes continuaren al local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Després del triomf del Front Popular, el 1936, els cursos es reintegraren a la universitat.
L’escriptor Ambrosi Carrion, president de l’Ateneu Enciclopèdic, fou el secretari i l’ànima dels Estudis per a Obrers.
(Catalunya, 25 maig 1933 – 1939)
Llei. Primera de les aprovades pel Parlament de Catalunya, amb categoria de llei fonamental, que va intentar d’aplicar les disposicions de l’Estatut del 1932. Discutida a partir del 5 de gener de 1933. Fou oficialment una norma interna per al Principat.
Tenia un fort paral·lelisme amb la Constitució de la República espanyola del 1931, bé que era fet en un to més moderat.
Les innovacions més interessants introduïdes, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya.
(Barcelona, 1913 – 1933)
Escola. Fundada per la Mancomunitat de Catalunya i dedicada a la formació d’actors, va ésser dirigida per Adrià Gual.
S’hi formaren, entre altres, Maria Vila, Pius Daví i Mercè Nicolau. Publicà un butlletí i una col·lecció de textos sobre teatre.
Controlada durant la Dictadura de Primo de Rivera, s’hi prohibí el català, es renovà el professorat i canvià el nom pel d’Instituto del Teatro Nacional.
Amb la República passà a dir-se Institució del Teatre.
(Barcelona, 11 gener 1933 – )
Veterinari, especialista en nutrició animal.
Fou elegit president de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (1973) i del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona (1977), des d’on promogué la creació de la Federació de Col·legis Veterinaris de Catalunya.
Professor de zootècnica de l’escola universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Barcelona, membre de diferents acadèmies, impulsor de l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació i autor de més d’un centenar de publicacions sobre qüestions de nutrició animal.
(Catalunya, 1904 – 1933)
Organisme de direcció política de la Lliga Regionalista, creat per resoldre les qüestions immediates que es plantejaven al partit.
Funcionà fins al 1933, però no es conserva cap testimoni escrit de les seves deliberacions.
Format per un grup reduït i homogeni de persones (normalment 5) es distingí per la coincidència de pensament i d’acció.
Entre altres documents que redactà, cal destacar les bases per a l’estatut d’autonomia del 1919, la declaració contrària a la Conferència Nacional Catalana del 1922 i la proposta de transformar la Lliga Regionalista en Lliga Catalana el 1933.
(Saragossa, Aragó, 9 agost 1933 – Barcelona, 23 juliol 1980)
Sociòleg i publicista. Militant catòlic i socialista, el 1970 ingressà a Bandera Roja i més endavant fou membre del comitè executiu del PSUC i del PCE. Alhora fou l’impulsor del moviment Cristians pel Socialisme (1973).
Fundador i director de la revista “Taula de canvi” (1976-80) i col·laborà en la direcció de diverses editorials catalanes.
Deixà una abundant obra, entre les quals destaquen: Per una estratègia sindical (1971), Fe en la Tierra (1975), Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia (1977) o Cuba, entre el silencio y la utopía (1979).
(Vilobí del Penedès, Alt Penedès, 12 desembre 1859 – Madrid, 29 novembre 1933)
Dirigent obrer socialista. Participà en la fundació de la UGT i del PSOE el 1888 a Barcelona i, posteriorment, ajudà activament Antonio García Quejido en els organismes directors de la UGT, de la qual fou president en 1892-94.
S’uní a Antoni Fabra i Ribas en la defensa de la participació socialista en el moviment de Solidaridad Obrera i intervingué en l’organització de la vaga que determinà els fets de la Setmana Tràgica (juliol 1909).
Essent un dels principals dirigents de la Federació Catalana del PSOE, el 1923 es mostrà favorable a la formació de la Unió Socialista de Catalunya.
Fou col·laborador assidu de “Justícia Social”, però hagué de separar-se’n al final del 1925, pressionat per la direcció central del PSOE.
Traduí diversos escrits de Paul Lafargue, com El concepto de la historia: controversias, i publicà La Revolución de Barcelona (1909) i La Revolución en Cataluña.
(Lleida, 1933 – 29 octubre 1991)
Pintor. Becari de la diputació de Lleida (1952-58), es formà a Barcelona, Madrid i diverses capitals europees.
Passà per l’expressionisme i l’informalisme i arribà a un grafisme seriat d’una certa ironia.
Obtingué el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró (1968).
Dades dels Països Catalans 