Arxiu d'etiquetes: 1932

Ainaud i Sánchez, Manuel

9 Respostes

(Barcelona, 17 abril 1885 – 28 desembre 1932)

Artista i pedagog. Germà d’Enric i de Josep. Es distingí pels dibuixos al carbó que reprodueixen escenes urbanes i populars (alguns es conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona).

Com a pedagog, fou president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura i de la Comissió de la Llengua de la Generalitat.

Donà un gran impuls a la nova organització escolar de la ciutat; creà nombrosos grups escolars de prestigi internacional (escoles del Bosc, del Guinardó, del Mar, Nou Col·legi Mont d’Or, etc) i vetllà per la formació dels mestres.

Fou el pare de Joan i de Josep Maria Ainaud i de Lasarte.

Xirinacs i Damians, Lluís Maria

2 Respostes

(Barcelona, 6 agost 1932 – Ogassa, Ripollès, 11 agost 2007)

Polític. Fou ordenat sacerdot escolapi el 1955.

Des del 1972 es mostrà partidari de la lluita antifranquista no violenta (sol·licitud d’amnistia, vagues de fam, permanència davant la presó Model de Barcelona) i a favor dels drets humans i les llibertats, que li valgueren la seva detenció (1972 i 1974-75) i la presentació de la seva candidatura al premi Nobel de la Pau (1975).

“Plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats o silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el Poble.” (Lluís Maria Xirinacs)

Després de promoure la Marxa de la Llibertat l’estiu del 1976, fou elegit, com a independent, senador per la província de Barcelona (15 de juny de 1977).

Després de votar en contra de la Constitució espanyola i d’abstenir-se a l’Estatut de Catalunya, radicalitzà la seva postura independentista i participà en l’organització del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) (1979). El 1982 es retirà de la política activa.

Ha publicat diversos llibres on narra les seves experiències o idees, com entre d’altres, Secularització i cristianisme (1969), Diari de presó: l’espectacle obsessiu (1976) i Vaga de fam per Catalunya (1977).

Vives i Roig, Amadeu

17 Respostes

(Collbató, Baix Llobregat, 18 novembre 1871 – Madrid, 2 desembre 1932)

Compositor. El seu germà Camil li ensenyà les primeres nocions de solfeig. Estudià harmonia i composició a Barcelona amb Josep Ribera. Després d’un quant temps d’exercir de mestre de capella en un asil de Màlaga, ocupà el mateix càrrec a Barcelona al Col·legi del Loreto.

Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891), al qual dedicà les seves obres corals. Es destacà especialment en el gènere teatral, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva força lírica.

Algunes de les primeres obres seves són escrites en col·laboració amb J. Giménez, R. Calleja i A. Saco del Valle. El 1895 estrenà al Teatre Novetats de Barcelona Arthús, òpera en tres actes, damunt text de S. Trullol i Plana, i Euda d’Uriach (1900), basada en una obra d’Àngel Guimerà.

Es traslladà a Madrid, on triomfà com a autor de les sarsueles Don Lucas del Cigarral (basada en la comèdia Entre bobos anda el juego, de F. de Rojas i estrenada el 1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), El tirador de palomas (1902) i Bohemios (1903; transformada en òpera l’any 1920); Juegos malabares (1910), Anita la risueña (1911), Maruxa (1914; convertida també en òpera l’any 1915), El señor Pandolfo (1916), Trianerías (1919), Balada de Carnaval (1919), Doña Francisquita (1923), Talismán (1932, estrenada el 6 de desembre, quatre dies després de la mort del compositor), etc.

Escriví també una de les més notables col·leccions de lieder de l’època: Canciones epigramáticas (1915-16). Entre les seves obres corals es destaquen la cèlebre L’emigrant (1890) i Follies i paisatges, suite en cinc parts (1928).

Fou conferenciant i autor de llibres com Sofia (1923), L’entusiasme és la sal de l’ànima (1927) i el recull d’articles i conferències pòstum Julia (1971).

Rúbies i Garrofé, Maria

Deixa un comentari

(Camarasa, Noguera, 21 novembre 1932 – Lleida, 14 gener 1993)

Mestra i política. Fou, juntament amb Jaume Miret, un dels puntals en la renovació pedagògica a les comarques de ponent. Pionera en el camp de la matemàtica moderna, col·laborà a les escoles d’estiu i fundà el Consell Català d’Ensenyament.

En les eleccions del 1977 guanyà una acta de senadora, en les del 1979 un escó de diputada al congrés de Madrid, que renovà en les eleccions del 1982, i en les del 1984 una acta de diputada al Parlament de Catalunya, en els quatre casos per Lleida i representant CDC. En les eleccions municipals del mateix any fou elegida regidora a l’ajuntament de Lleida.

Dels seus escrits cal esmentar Fem matemàtica (1974-80), una sèrie de llibres per a estudiants d’EGB.

Ferraté i Pascual, Gabriel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 3 març 1932 – Barcelona, 11 febrer 2024)

Enginyer industrial i perit agrícola. Catedràtic d’automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, posteriorment en fou director (1969-72). Rector de la Universitat Politècnica (1972-76), fou nomenat després director general d’universitats i investigació i més tard director general de política científica de la Generalitat de Catalunya.

En 1978, 1982, 1986 i 1990 fou elegit com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, càrrec en el qual romangué fins al 1994.

Professionalment s’ha especialitzat en el camp de l’automàtica i de la informàtica, on ha desenvolupat sistemes de regulació del trànsit.

Membre de diferents organismes internacionals (com la IFAC), director de l’Institut de Cibernètica i entre 1980-89 fou vice-president de la CIRIT. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya

6 Respostes

(Barcelona, 1932 – )

(FNEC)  Organització estudiantil. Creada amb l’adhesió de totes les agrupacions catalanistes i dels dissidents de la FUE (Federació Universitària Espanyola). Des de bon principi, la FNEC es declarà nacionalista i anticlassista. La seva intervenció fou decisiva, durant el Bienni Negre, a favor de la llibertat política i acadèmica.

A partir del 19 de juliol de 1936 es fusionà amb la UGT i participà en les tasques de mobilització. El 1937 organitzà el I Congrés Nacional d’Estudiants Catalans. El 1940 passà a la clandestinitat i el 1986 es reconstruí com a associació d’estudiants universitaris d’esperit nacionalista.

Enllaç web: Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya

Collell i Bancells, Jaume

9 Respostes

(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)

Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.

Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.

Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.

La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.

Casas i Carbó, Ramon

19 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1866 – 29 febrer 1932)

Pintor i dibuixant. Cosí germà de l’escriptor i editor Joaquim Casas i Carbó. Es formà a Barcelona i a París. Incorporà a la seva obra no solament les tècniques i els procediments clàssics, sinó també els corrents innovadors impressionistes.

Se’l pot considerar entre l’ambient artístic català com una de les figures més importants del modernisme. Féu viatges freqüents a París i a Madrid; en aquesta darrera ciutat va estudiar les obres dels clàssics espanyols, especialment Velázquez i Goya.

La seva obra és pot dividir en diferents períodes segons que predomini la recerca colorista formal (Tarda de toros, Le moilin de la Galette), aquesta mateixa recerca aplicada a temes de la vida quotidiana de les gents de Barcelona (Sortida de la processó de Corpus de Santa Maria, Avalot, Garrot, etc) o bé retrats al carbó de la major part d’artistes, intel·lectuals i personalitats del seu temps, formant una iconografia impressionant i gairebé única entorn del 1900.

Seguint la moda del temps es dedicà també al cartellisme (cartell de l’Anís del Mono) i a la il·lustració (l’Auca del Senyor Esteve). Conjuntament amb Utrillo fundà “Pèl & Ploma”, revista d’inspiració modernista.

Al costat de Rusiñol, Picasso i d’altres formà part d’Els Quatre Gats, cenacle de la bohèmia artística barcelonina a cavall del 1900. Viatjà pels EUA i Cuba, països en els quals també obtingué gran anomenada i on féu nombrosos retrats.

Carbó i Masllorens, Joaquim

1 Resposta

(Caldes de Malavella, Selva, 24 agost 1932 – )

Escriptor. Autor de narracions tragicòmiques de tall realista: Solucions provisionals (1965), premi Víctor Català; de novel·les realistes: Els orangutans (1967), L’escapada (1967), El carreró contra Cossina (1969), Amb una precisió fantàstica (1970), El setè filtre (1980), El bruixot (1982), L’altre barri (1991).

Dedicat a la literatura infantil i juvenil, camp en què ha tingut importants èxits: La casa sota la sorra (1965), La colla dels deu (1969), I tu que hi fas aquí? (1970), Els gossos salvatges (1977), Calidoscopi de l’aigua i del sol (1979), El país d’en Fullaraca (1979), En Felip Merlot (1979), L’ocell meravellós (1981), Els bruixots de Kibor (1981), La casa sobre el gel, premi Joaquim Ruyra 1982.

També ha escrit teatre infantil: Les armes de Bagatel·la (1974) i El jardí de Flaira-Nas (1975), obres sobre temes folklòrics: L’home dels nassos (1977), d’assaig: El teatre de Cavall Fort (1975) i obres biogràfiques: Homes i camins (1977) i Som qui som (1980).

Fou un dels fundadors de “Cavall Fort”, on ha col·laborat assíduament. Membre i un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Capdevila i Felip, Sanç

2 Respostes

(Maldà, Urgell, 11 desembre 1883 – 19 setembre 1932)

Eclesiàstic i historiador. Ordenat sacerdot el 1908, exercí a Sant Martí de Riucorb, Guimerà i Forès. L’any 1921 fou encarregat pel cardenal Vidal i Barraquer de la creació i ordenació de l’Arxiu Històric arxidiocesà de Tarragona (considerada modèlica); fou canonge i arxiver de la catedral (1931). Es dedicà a l’arqueologia i a l’estudi documental de la seva regió nativa.

Entre les seves nombroses obres cal remarcar: Un concili provincial de Tarragona desconegut (1926), Epítome histórico de la Tarragona monumental (1926), Els franciscans i l’arquebisbe de Tarragona Benet de Rocabertí (1928), La catedral de Tarragona i el retaule de l’altar major (1929), Les antigues institucions escolars de la Tarragona restaurada (1929), Tarragona, Guía histórico-arqueológica (1931) i La Seu de Tarragona (1935), publicació pòstuma on fou recollit un gran nombre de notes documentals que havia anat extraient.

Publicà d’altres treballs a “La Cruz”, de Tarragona; “Estudis Universitaris Catalans”, “Criterion”, “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, “Analecta Sacra Tarraconensia”, “Vida Cristiana” i “Franciscàlia”.