Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 27 abril 1854 – 3 desembre 1925)
Poeta i dramaturg. Pagès d’ofici, el 1877 entrà al cor El Porvenir.
Col·laborà a “La Renaixença” i participà en els jocs florals de Barcelona.
És autor de poesies per a cor, predominantment cants al treball (Lo teixidor, Lo jornaler), de la composició Clavé i la seva obra (1907), de la sarsuela en un acte Les bodes de can Bardissa (1887) i del quadre dramàtic Los consells del senyor Anton.
(Castellserà, Urgell, 17 octubre 1857 – Madrid, 9 maig 1925)
Doctor en farmàcia per la Universitat de Barcelona (1878), en passà a ésser professor auxiliar el 1882. Fou catedràtic a les universitats de Santiago (1895), de Barcelona (1897) i Madrid (1899).
Féu un estudi per a l’obtenció de l’àcid clorhídric a partir de l’àcid sulfúric i ideà un procediment per millorar la tècnica d’obtenció del clorur d’antimoni.
(Barcelona, 1876 – 1925)
Comediògraf i editor.
Per tal de popularitzar les seves obres dramàtiques escrites en col·laboració amb altres autors (L’emperador del Paralelo, 1903; El detectiu Jep-Roch-Hans, 1909, etc), publicà la revista setmanal “La Escena Catalana” (1918) i la “Biblioteca Bonavia“. Edità el “Bloc Manelic”.
(Barcelona, 12 abril 1925 – 26 maig 1992)
Compositor de sardanes, director de cobla i tractadista.
Guardonat en diversos certàmens, entre les seves sardanes cal esmentar: Un racó de claustre, Amor entre runes, Dedicatòria, Vallarnau, Os de Balaguer, Maria Teresa, Scala Dei, La balada dels cingles, etc.
També escriví una Suite i una Simfonia, per a dues cobles i timbales.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1848 – Barcelona, 24 abril 1925)
Químic i farmacèutic. Realitzà investigacions importants relacionades amb la indústria tèxtil, sobretot de referents al desengreix per sulfur de carboni i l’eliminació de les impureses dels teixits de llana.
(Barcelona, 31 març 1870 – 13 juny 1925)
Botànic. Jesuïta. Fill d’una família de la noblesa catalana.
Excel·lí en l’estudi de la botànica; recorregué el territori català i en catalogà la flora; descobrí exemplars únics. Col·laborà activament en la Institució Catalana d’Història Natural i fou un dels defensors de l’Escola d’Estiu.
Publicà Contribució a l’estudi de les falgueres a Catalunya (1915), Resum de botànica (1918) i Flora vascular del Principado de Andorra (1919).
(Barcelona, 1925 – 22 novembre 2003)
Arqueòleg. Dedicat a l’arqueologia preromana de Catalunya, ha dirigit diverses excavacions de poblats ibèrics i s’ha especialitzat en l’estudi de la ceràmica campaniana.
Ha publicat: La cerámica barnizada de negro del poblado ilergete, del Tossal de les Tenalles de Sidamunt (1965), La necrópolis ibérica de Cabrera de Mar (1970), La Penya del Moro a Sant Just Desvern (1975), aquesta en col·laboració, i Arte griego en España (1987).
(Barcelona, 1925 – novembre 1926)
Organització secreta d’acció directa. Dependent d’Estat Català, partit que era dirigit per Francesc Macià i Daniel Cardona des de l’exili.
Entre els fundadors hi havia diversos dels complicats en el “complot de Garraf” (Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Enric Granier-Barrera i Jaume Balius).
Es dissolgué arran dels fets de Prats de Molló.
(Barcelona, 2 març 1925 – Sitges, Garraf, 28 desembre 1993)
Productor, distribuïdor, guionista i realitzador cinematogràfic.
Amb els seus germans Francesc i Jaume Jesús construí a Esplugues de Llobregat uns estudis de cinema per a rodar westerns.
Dades dels Països Catalans 