Arxiu d'etiquetes: 1918

Manjarrés i de Bofarull, Ramon de

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 abril 1827 – Sevilla, Andalusia, 9 març 1918)

Enginyer industrial, germà de Josep. Va fer els estudis a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, i després la carrera d’enginyer industrial, en l’especialitat química, que acabà el 1869.

Fou pensionat per la diputació perquè estudiés a París i Londres els tints i els estampats, les indústries químiques i les arts agrícoles.

L’any 1865 guanyà per oposició la càtedra de química general i aplicada de l’Escuela Industrial de Sevilla; el 1869 ocupà la de química inorgànica i anàlisi química d’aquesta mateixa escola.

Anà a Barcelona per dirigir l’Escola Industrial, on formà un museu mineralògic, així com diverses càtedres nocturnes per a ensenyament d’obrers. També fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. El 1891 fou nomenat catedràtic de la Universidad de Sevilla.

Autor de remarcables estudis sobre oleïcultura i enologia. Dirigí a Barcelona (1870) el periòdic “Guía de la Industria”. Entre les seves publicacions cal destacar: Lecciones de química industrial inorgànica, Fabricación de los vinos por medio de la fucsina (1877) i Influencia de la calidad de las aguas en la marcha de los generadores de vapor.

Lorda i Alaiz, Felip Maria

Deixa un comentari

(Almacelles, Segrià, 5 juliol 1918 – Barcelona, 23 agost 1992)

Crític literari i polític. Llicenciat en filologia clàssica (1945) i doctor en filologia romànica (1968), fou professor de llengua i literatura catalanes i castellanes a la universitat d’Amsterdam. Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, organitzà el segon col·loqui internacional sobre el català (Amsterdam, 1970).

Traduí prop d’un centenar de llibres de caràcter literari i d’assaig, i es dedicà especialment a les literatures catalana, castellana i anglesa contemporànies, dins la tradició crítica d’inspiració marxista.

Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, el 1977 fou elegit diputat al congrés per Lleida, i fou diputat al Parlament de Catalunya a les legislatures del 1980 i el 1984 per la circumscripció de Barcelona.

Güell i Bacigalupi, Eusebi

16 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1846 – 8 juliol 1918)

Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Cursà a Barcelona i a França estudis de dret, economia, política i ciències aplicades. El seu matrimoni amb la filla del marquès de Comillas uní dues de les famílies més representatives de la gran burgesia catalana del nou-cents. Fabricant de panes a Santa Coloma de Cervelló, en la Colònia Güell, fundà la companyia de ciments Asland.

Intervingué en política com a regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, i va presidir el Centre Català, fins que es va formar la Lliga Regionalista (1887).

Va patrocinar els Jocs Florals, i és sobretot recordat com a mecenes d’Antoni Gaudí, que li construí entre altres obres la capella de la Colònia Güell, el palau Güell, el parc Güell i El Capricho a Comilles (Cantàbria).

L’any 1918 rebé el títol de comte de Güell.

Fou el pare d’Isabel, Joan Antoni, Eusebi, Maria Lluïsa, Maria Cristina, Claudi, Santiago i Francesc Güell i López.

Fita i Colomer, Fidel

6 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 31 desembre 1835 – Madrid, 13 gener 1918)

Historiador i eclesiàstic. Ingressà als jesuïtes (1869) i féu el noviciat a Nivelles (Bèlgica). Passà a Loiola, on cursà retòrica i filosofia i fou professor d’humanitats, gramàtica i idiomes fins el 1860. El 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on es desvetllà la seva vocació d’historiador; fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia.

L’any 1868 l’expulsió dels jesuïtes el porta a Vals-prép-de-Lo-Puèi (Alvèrnia), on estudià els dominis dels templers de Velai. Poc després tornà a Manresa i aviat a Banyoles, on residí a l’antic monestir, aleshores Casa Missió Diocesana, on actuà com a superior i organitzà un hospital de sang per als ferits de la guerra carlina.

Passà a residir a Madrid el 1876, on fou membre numerari (1879) i director (1911) de la Academia de la Historia, càrrec que ocupà fins a la mort. Fou també membre de l’Academia Española i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coimbra. Col·laborà en un gran nombre de revistes d’història i religioses, així com a “La Renaixença Catalana”.

L’enorme quantitat de les seves publicacions és dedicada especialment a història eclesiàstica, a epigrafia romana, hebrea i celtibèrica i a col·leccions de documents, molts d’ells de tema català, i sobresurten per la seva erudició: La epigrafia romana de la ciudad de León (1868), Els reis d’Aragó i la seu de Girona des de l’any 1462 fins al 1482 (1873), Lápidas hebreas de Gerona (1874), El gerundense y la España primitiva (1879), El Llibre Verd de Manresa (1880), El Principado de Cataluña (1883), Destrucción de Barcelona per Almanzor (1885), Tablettes historiques de la Haute Loire (1870), Fernando II de Aragón en la historia parlamentaria de Cataluña (1888), La reacción metropolitana de Tarragona y el concilio compostelano del año 959 (1901), Barcelona en 1079 (1903), Epigrafía visigótica en Barcelona (1907) i Renallo gramático (1908), a més d’un bon nombre de treballs publicats al “Boletín de la Real Academia de la Historia”.

Prologà el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, que edità Marià Aguiló el 1873, col·laborà a l’edició de Las Cortes de Cataluña de l’Academia de la Historia i fou el més destacat col·laborador d’E. Hübner en el Corpus Inscriptionum Latinarum. A l’Academia de la Historia es conserven, sense inventariar, una gran quantitat de manuscrits seus, i és interessant la seva correspondència amb els erudits coetanis.

Estrada i Gamissans, Xavier

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 28 abril 1918 – Montserrat, Bages, 18 març 2015)

(dit Gregori) Compositor, organista i musicòleg. Benedictí. Format a l’escolania de Montserrat, sota la direcció d’Anselm Ferrer (1926-32), ingressà al monestir el 1933, on suplí, com a organista, Ildefons Pinell. Es perfeccionà a París. Estudià composició amb Josep Barberà (1941-46) i amb Cristòfor Taltabull (1946-50).

Ha escrit obres litúrgiques amb text català i la cantata Oh gran misteri!. Fou secretari de la secció musical del II Congrés Litúrgic de Montserrat. Director del cor dels monjos a partir del 1968, ha realitzat gravacions de prestigi internacional. Com a musicòleg ha interpretat els signes de la dansa del Llibre Vermell.

Esteva i Fabregat, Claudi

Deixa un comentari

(Marsella, França, 11 novembre 1918 – Barcelona, 4 setembre 2017 )

Antropòleg cultural. Exiliat el 1939 a Mèxic a causa de la guerra civil espanyola, es relacionà entre altres amb P. Bosch i Gimpera i es va llicenciar en etnologia per la Universitat Autònoma de Mèxic, de la qual ha estat professor. Ha fet importants aportacions al coneixement dels pobles de Mèxic, especialment els asteques i tolteques.

A Madrid fundà i dirigí l’Escuela de Estudios Antropológicos i el Centro Iberoamericano de Antropología; guanyà després la càtedra d’antropologia a la Universitat de Barcelona (1972), on, entre altres aportacions, ha dirigit el Centre d’Etnologia Peninsular i la revista “Ethnica” (1971).

Entre les seves nombroses publicacions cal destacar El mestizaje en Iberoamérica. Sobre el método y los problemas de la antropología estructural (1969), Antropología y filosofía (1973), Antropología industrial (1973), Razas humanas y racismo (1975), Cultura, sociedad y personalidad (1978), Estado, etnicidad y biculturalismo (1984) i La corona española y el indio americano (1989).

Membre de diferents societats i corporacions acadèmiques en diferents països. El 1994 rebé el premi Malinowski, considerat con el Nobel d’antropologia.

Rovira i Comas, Teresa

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1918 – 23 setembre 2014)

Bibliotecària i escriptora. Filla d’Antoni Rovira i Virgili, en 1936-39 cursà estudis a l’Escola de Bibliotecàries, que hagué d’interrompre en exiliar-se la seva família a França. Graduada a Montpeller, el 1953 tornà a Catalunya, on treballà en diverses biblioteques i fou, durant un temps, cap de les biblioteques de Barcelona.

Especialitzada en literatura infantil i juvenil, és autora de Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (1972, amb Carme Ribé), la tesi doctoral Noucentisme i literatura infantil (1973, no publicada) i Organització d’una biblioteca escolar (1981, amb altres).

El 2002 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2008 el premi Aurora Díaz Plaja de Literatura Infantil i Juvenil per l’article El llibre per a infants i adolescents. Dels orígens a la desfeta (2008).

D’Ací i d’Allà

25 Respostes

(Barcelona, 10 gener 1918 – juny 1936)

Revista il·lustrada. Va aparèixer primer de forma mensual (1918-31) i en una segona etapa de forma trimestral (1931-36). Editada, en una primera etapa, per l’Editorial Catalana, empresa que comptava amb el mecenatge de Francesc Cambó. El primer director en fou Josep Carner, que fou succeït en el càrrec per Ignasi Folch i Torres (gener 1919).

Estava dedicada a temes literaris, històrics i d’actualitat, i els seus nombrosos col·laboradors, representants de diverses tendències intel·lectuals i polítiques, tingueren com a factor comú el catalanisme.

El 1924, la revista passà a dependre de l’empresa editora Llibreria Catalònia, d’Antoni López i Llausàs i foren introduïdes diverses modificacions (augment del format, major importància de la part gràfica, etc). S’encarregà de la direcció Carles Soldevila.

Va deixar de publicar-se en esclatar la guerra civil.

Capmany i Farnés, Maria Aurèlia

8 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1918 – 2 octubre 1991)

Escriptora i política. Filla d’Aureli Capmany i Farrés.

Conreà la novel·la psicològica amb influències de la novel·lística anglesa. Es donà a conèixer amb El cel no és transparent, que guanyà el premi Joanot Martorell (1948); seguiren L’altra ciutat (1955), Betúlia (1956), El gust de la pols (1962), La pluja als vidres (1963), Un lloc entre els morts (1968, premi Sant Jordi), Feliçment, ja sóc una dona (1970), Lo color més blau (1982), entre d’altres novel·les.

Autora també d’obres teatrals: Tu i l’hipòcrita (1960), Vent de garbí i una mica de por (1965), L’ombra de l’escorpì (1971) i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), en col·laboració amb Xavier Romeu.

Són deguts també a ella els assaigs sobre feminisme: La dona a Catalunya (1966), El feminisme a Catalunya (1973), El comportamiento amoroso de la mujer (1974), Dona, doneta, donota (1975) i Antifèmina (1978).

Va publicar també llibres d’història i reportatge, amb intenció política: Pedra de toc (1971), Pedra de toc-2 (1974) i Cartes impertinents (1971), i narracions per a adolescents: Quim-Quima (1971) i El malefici de la reina d’Hongria (1982).

Fou presidenta del Pen Club Català del 1979 al 1983, i regidora de cultura de l’ajuntament de Barcelona.

Brocà i de Montagut, Guillem Maria de

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)

Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).

Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.

De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.