(Barcelona, 31 gener 1918 – 12 gener 1996)
Poeta i narrador. Cofundador del grup Estudi i col·laborador a les revistes “Poesia” i “Ariel”.
Autor dels llibres de poesies: Poemes (1947), Testimoni del silenci (1952) i Seguit del temps (1956), i de les novel·les: La columna trencada (1958) i Diari del captaire (1955), d’ambient parisenc.
Posteriorment, es va especialitzar en llibres infantils: Aixó va passar a Gualba (1980) i Història de la terra de tots temps (1983).
(Lloret de Mar, Selva, 1918 – Barcelona, 19 febrer 1981)
Historiador. Arxiver de la Corona d’Aragó d’ençà del 1947, el 1964 s’esdevingué vicerector.
Professor d’arxivística a l’Escola de Bibliotecàries i membre de l’Internacional Council of Archivs i del Comitè Internacional de Terminología Arxivística.
Juntament amb Mercè Costa publicà Privilegis reials concedits a la ciutat de Barcelona (1971).
(Barcelona, 21 abril 1874 – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1918)
Polític i advocat. Fill de Ramon Albó i Calvaria, i germà de Ramon. Procedent del carlisme, fou regidor de Barcelona (1901).
Membre de la Lliga Catalana, fou diputat (1903 i 1905) i dirigent de Solidaritat Catalana.
Autor d’obres històriques i jurídiques.
(Barcelona, 1869 – 1918)
Comediògraf. De formació autodidacta, fou autor de peces moralitzadores per a centres catòlics.
Va escriure: El bon seny, D’extrem a extrem (1896), Lo roure centenari (1897), Furor pessebrista (1897), Lo castell de Montsoliu (1898), La mort de l’avi (1898), Cadena del captiu (1900), Iselda (1901), Camí del vici (1910), L’home roig (1913) i L’hostal de la Serena.
(Barcelona, 3 novembre 1918 – Tavertet, Osona, 26 agost 2010)
Filòsof i escriptor. Ordenat de sacerdot el 1946. Ha estat professor de cultura índia i de religions comparades a Madrid, a Roma, a Harvard i a Nova York. Des del 1972 fou professor de filosofia comparada de la religió i d’història de les religions a la universitat de Santa Barbara (Califòrnia).
Després de jubilar-se (1987), tornà a Catalunya i el 1991 s’instal·là a Tavertet, on continuà la seva obra, que sotmeté a una constant reelaboració i a la divulgació del seu ideari filosòfico-religiós. El 1993 fou nomenat president de la Sociedad Española de las Ciencias de la Religión.
És autor, entre altres, de The Unknown Christ of Hinduism (1964), Kultmysterium in Hinduismus and Christentum (1964), Religión y religiones (1965), The Trinity and the Religious Experience of Man (1973), Culto y secularización. Apuntes para una antropología litúrgica (1979), Paz y desarme mundial (1991, primer premi d’assaig Antonio Machado) i La nova innocència (1991).
(Barcelona, 1918 – 30 gener 2011)
Periodista i advocat. Cronista esportiu de premsa (“El Matí”, “La Vanguardia”, “Tele/eXprés”, etc) i corresponsal (“L’Equipe”, “Tribunne de Lausanne”, “Sports Illustrated”, “Life”, “ABC”, i de l’agència United Press International), ha centrat la seva activitat en la literatura esportiva.
És autor de més de deu llibres, altament especialitzats i d’un gran nivell tècnic, sobre l’olimpisme i l’esport en general (Olimpiada 1976, 1976, etc), i ha dirigit també l’Enciclopèdia Mundial del Futbol. Així mateix ha participat en diverses comissions, entre les quals hom pot destacar la Comissió de Premsa del CDI. Fou cap de premsa, a Barcelona, en els campionats mundials de Futbol (1982), i membre de l’associació internacional, amb seu a Mònaco, Esports contra violència.
(Barcelona, 6 març 1918 – Roma, Itàlia, 26 gener 2011)
(Maria Mercader i Forcada) Actriu del teatre i del cinema. Iniciada al cinema el 1936 amb Molinos de viento, de R. Pi, la seva carrera està vinculada a partir del 1939 amb Itàlia.
Unida sentimentalment a Vittorio de Sica, col·laborà en alguns dels seus films, cal destacar especialment Un garibaldino al convento (1941) i La puerta del cielo (1946).
Retirada el 1951, el 1986 va reaparèixer, a Barcelona, en el muntatge teatral Savannah Bay, de M. Duras. El 1980 publicà el llibre de memòries Mi vida con Vittorio de Sica.
(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)
Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona, 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (Barcelona, 1878-1946).
Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.
Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.
Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).
Dades dels Països Catalans 