(Barcelona, 27 juny 1855 – Porto, Portugal, maig 1911)
Compositor. De l’escolania de l’església de la Mercè, de Barcelona. Féu estudis de piano i d’orgue. Mestre de cors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Compongué diverses sarsueles, que esdevingueren cèlebres: L’illa tranquil·la (1894), El príncep del Congo (1894) i El somni de la innocència (1895), amb text de Conrad Colomer, que restà molts anys al repertori líric català.
(Tarragona, 31 juliol 1862 – Madrid, 4 agost 1911)
Químic. Llicenciat en ciències i farmàcia a Barcelona i doctorat a Madrid (1882), on fou ajudant i auxiliar de càtedra.
El 1903 guanyà la càtedra d’anàlisi química a la Facultat de Farmàcia d’aquella ciutat. El 1909 ingressà a l’Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, de Madrid.
Entre les seves moltes publicacions destaquen Examen de la acción de los sulfitos sobre los nitropusiatos (1905) i Los métodos indirectos de la química analítica (1910).
(Barcelona, 1911 – Tolosa de Llenguadoc, França, 1945)
Polític. Col·laborador de “L’Opinió” (1928-29), el 1930 era un dels principals dirigents de l’Esquerra Universitària. Fou un dels fundadors de les Joventuts Comunistes -dependents inicialment de la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) i després del Bloc Obrer i Camperol (BOC)-, de les quals fou secretari polític (1931-32).
Membre de la Comissió Agrària creada pel Comitè Central del BOC l’agost de 1931, publicà Dels remences als rabassaires (“L’Hora”, 1931) i Las luchas que han librado los campesinos catalanes contra sus explotadores (“La Batalla”, 1931).
En crear-se el POUM, va encapçalar amb Víctor Colomer i Àngel Estivill, un petit grup del BOC que va ingressar en la Federació Catalana del PSOE (1935) i, després, en el PSUC (1936).
Va morir assassinat.
(Vic, Osona, 1858 – Barcelona, 1911)
Jurista. Es llicencià en dret el 1879. Fou catedràtic de dret canònic a la universitat barcelonina. Sempre tingué fama, entre els seus deixebles, de molt exigent i sever.
Publicà diverses col·laboracions al “Diario de Barcelona” i a la premsa catòlica. És autor d’una remarcable Instituciones de derecho canónico.
Fou un dels delegats per Barcelona a l’Assemblea Catalanista de Manresa (1892).
(la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1840 – Barcelona, 4 juliol 1911)
Editor. Amb el seu germà Pau, i mostrant un notable esperit d’empresa que li feia suplir la manca inicial de mitjans, posà les bases de la poderosa editorial del seu nom.
El seu germà fou Pau Espasa i Anguera (la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1835 – Barcelona, 1927) Editor. Col·laborà a les primeres iniciatives del seu germà fins al 1879, any en què es retirà del negoci.
(Lleida, 11 novembre 1911 – 25 gener 1992)
Entomòleg. Fill de Pere Domènech i Roura. S’ha especialitzat en lepidòpters diürns dels quals ha reunit una col·lecció d’uns 15.000 exemplars.
Fou president de la Societat Catalana de Lepidopterologia d’ençà de la seva fundació (1978). Ha publicat en revistes especialitzades nombrosos articles sobre els lepidòrters ropalòcers.
(Barcelona, 1911 – 8 desembre 1979)
Escriptor. Ha obtingut diversos premis.
És autor dels reculls poètics Cançons d’amor i de dolor (1953), La collita resplendent (1964) i Engrunes (1964).
(Sarrià, Barcelona, 16 gener 1911 – Coro, Veneçuela, 23 febrer 2005)
Antropòleg i arqueòleg. Estudià a Barcelona, i el 1939 s’exilià a Veneçuela, on es naturalitzà.
Ha fet expedicions científiques al Senegal, al Congo i a diferents llocs d’Amèrica, on ha descobert l’antiga ciutat de Nueva Cádiz i els jaciments neolítics de Jobo (Zulia).
Fundà la càtedra d’arqueologia de la Universitat Central de Venezuela, dirigí el Museo de Ciencias Naturales de Caracas (1944-63) i el departament d’antropologia de l’Instituto Venezolano de Investigaciones Científicas.
Ha publicat nombrosos treballs en revistes especialitzades, veneçolanes, mexicanes i nord-americanes, i Arqueología de Venezuela (Caracas 1966).
(Llagunes, Soriguera, Pallars Sobirà, 4 maig 1911 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 13 octubre 1987)
Pedagog. Estudià a la Normal de Barcelona i a la de la Generalitat.
El 1935 impartí un curs pràctic Freinet a l’Escola d’Estiu. Fou secretari d’organització de la Federació Catalana de Treballadors d’Ensenyament.
A l’exili fou també un propagador de les tècniques Freinet.
Cap del sector pedagògic del Centro de Orientación Psicopedagógico de Mèxic, cap del departament de pedagogia de la universitat de l’Havana (1961-67), posteriorment fou assessor pedagògic de l’escola “Emilio Abreu Gómez”, de la ciutat de Mèxic.
És autor de La enseñanza a través de los textos libres (1959), Educación moral de la juventud, A proposito de la escuela activa (1974), etc.
(Calella, Maresme, 6 juny 1828 – Tarragona, 10 octubre 1911)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Girona i es doctorà en teologia a València (1862).
Fou bisbe de Lleida (1875-89) i arquebisbe de Tarragona (1889-1911).
Publicà diverses pastorals, entre les quals Carta pastoral sobre la masonería (1898).
Dades dels Països Catalans 