(Barcelona, 5 març 1903 – 15 juliol 1977)
Antropòleg i metge. Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965.
Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.
(Barcelona, 19 maig 1903 – 1 maig 1988)
Actriu. Debutà (1913) com a amateur; passà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a 18 anys anà amb la companyia de María Guerrero a Madrid.
Féu una tournée per Hispanoamèrica i en tornar a Madrid fou primera actriu del Teatro Fontalba, on estrenà La virtud sospechosa, de Benavente, però el Sindicato de Actores de Madrid declarà improcedent el seu nomenament de primera actriu i la destituí.
Tornà a Barcelona, on formà companyia pròpia (1926), més tard fou primera actriu del Teatre Novetats, on assolí un gran èxit amb La dama alegre, de J. Puig i Ferreter.
Després de la guerra civil féu papers de caràcter i alguns films, i també es dedicà a l’ensenyament del teatre.
En els darrers anys, treballà ocasionalment per a la televisió pública catalana.
(Barcelona, 21 novembre 1836 – 28 febrer 1903)
Metge. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1858 i es doctorà el 1862. Catedràtic de Santiago (1866), l’any següent retornà a Barcelona com a primer catedràtic titular d’higiene (el 1871 ho esdevingué de clínica quirúrgica). Introduí els estudis d’història de la medicina a la facultat. El 1866 havia creat l’Institut Mèdic de Barcelona, que fou el primer assaig d’escola lliure en medicina.
Des del 1873 dirigí el manicomi de Nova Betlem (Sant Gervasi), establiment capdavanter en les tècniques de tractament i primera escola psiquiàtrica de la Península; el 1883 hi tingué lloc el Certamen Frenopàtic, primer dels congressos celebrats a Catalunya. Fou degà de la facultat de medicina (des del 1892 fins a la mort) i el propulsor de l’obra de la nova facultat i Hospital Clínic.
Fundà la revista “La Independencia Médica” (1869) i en féu tribuna de les seves teories organicista (com a psiquiatre), positivista (com a científic) i de defensa d’un ensenyament millor i de reivindicació higiènico-social. El 1881 fundà la “Revista Frenopática Barcelonesa”.
De la seva extensa obra escrita es destaquen un gran tractat de frenopatologia, un de dermatologia, el Curso de higiene privada y pública i la traducció, amb Bartomeu Robert, de la patologia cel·lular de Virchow. Conreà també la literatura d’humor i de ciència ficció (Un viaje a Cerebrópolis, 1884, El misterio de los Onkos (1887) i Misterios de la locura, 1890).
(Barcelona, 9 setembre 1861 – 17 abril 1903)
Arquitecte modernista, amb títol del 1885. Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. El seu estil és una combinació de l’art popular català i de la decoració típicament modernista.
Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gingàs), una sèrie de panteons, la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailén 115 (a Barcelona).
Comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques i altres ornaments, així com banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Reuní una important col·lecció de ceràmica medieval, especialment de rajoles, fet que explica que l’arquitecte Font i Gumà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.
Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”. La seva aportació a les experiències decoratives aplicades a la construcció fou molt important. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.
(Barcelona, 1903 – )
(FAD) Entitat. Formada per un grup d’industrials i gent d’ofici. El 1936 es va establir a la cúpula del Coliseum i des del 1972 té local propi a la part alta de la ciutat.
De les múltiples activitats que ha dut a terme es destaquen el certamen de la Taula Parada (1933), el saló monogràfic Hogarotel (que després va prendre el nom d’Expohogar), el concurs municipal d’arquitectura i interiorisme (premis FAD) i el premi Sebastià Gasch de circ i music-hall. De les diverses agrupacions que acull en destaca, des del 1960, l’ADI-FAD, de disseny industrial.
Enllaç web: Foment de les Arts i del Disseny
(Calaf, Anoia, 4 juliol 1816 – Madrid, 28 febrer 1903)
Economista i polític. Estudià economia a la Junta de Comerç de Barcelona, sota la direcció d’Eudald Jaumeandreu, i dret a la Universitat de Barcelona, on guanyà la càtedra d’economia política (1847), i després d’haver-se passat al lliurecanvisme ocupà la de Madrid.
Fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions, tant de Catalunya com de Madrid.
Des de molt jove milità en les files del Partit Federal. El 1842 fou secretari de la Junta Revolucionària de Barcelona, però dimití. El 1846 fundà l’Escola Normal de Barcelona.
A conseqüència de la caiguda d’Isabel II de Borbó, tingué accés al govern, on ocupà el càrrec de ministre d’Hisenda (des del setembre de 1868 fins al juny de 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer de 1870), des del qual promulgà una Llei de Bases Aranzelàries (que posteriorment ha estat denominada Aranzel Figuerola) que suprimia totes les restriccions a la importació i l’exportació en un pla gradual de rebaixes. El triomf d’aquesta política lliurecanvista fou de poca durada. En aquest càrrec, creà la moneda unitària per a tot l’estat espanyol (la pesseta).
Després de la seva sortida del govern es dedicà estrictament a la tasca docent, i fou el primer president de la Institución Libre de Enseñanza.
Entre altres obres de tipus pedagògic i econòmic, és autor d’un dels llibres més importants d’aquella època sobre el fenomen urbà: l’Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), també, i per justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869.
Com a educador escriví: Manual completo de enseñanza simultánea, mútua i mixta… (1841), Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria (1844), Elementos de gramática castellana (1853, amb més de 30 edicions); d’altres escrits seus notables són: Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofia del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.
(Camprodon, Ripollès, 19 març 1903 – Washington DC, EUA, 24 maig 1996)
Botànic. Fou professor de botànica a la Universitat de Barcelona (1924-30), i catedràtic de botànica descriptiva a la Facultat de Farmàcia de Madrid, i director del Jardí Botànic de la mateixa ciutat.
El 1939 s’exilià i fou professor de l’Institut Botànic de Bogotà i director de l’Escuela Superior de Agricultura Tropical. Fou conservador del Field Museum of Natural History de Chicago. Posteriorment treballà al departament de Botànica de la Smithsonian Institution de Washington.
Entre les seves obres cal destacar: Vegetación y flora del macizo de Magina (1928), Prima flora colombiana I-II (1957-58) i Nota a la flora de Colombia (1934).
Des del 1954 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
(Barcelona, març 1903 – 1939)
(CADCI) Entitat social i política. Aplegava dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inicialment influïda per la Lliga Regionalista, i posteriorment per l’Estat Català i per la Unió Socialista de Catalunya. El 1921, després d’haver participat directament en la formació de centres semblants a diferents llocs de Catalunya, intervingué en la creació de la Federació de Dependents de Catalunya, la qual s’adherí l’abril de 1925 a la Internacional Sindical Socialista d’Amsterdam.
Fomentà la cultura i l’esport entre la classe obrera i impulsà el mutualisme i la creació d’una cooperativa de consum; alhora, participava en tota mena d’actes patriòtics i cívics. Arribà a tenir 20.000 socis (1923) i diverses filials a diferents poblacions.
Sota la dictadura de Primo de Rivera, un grup d’afiliats encapçalats per Jaume Compte protagonitzaren el frustrat complot de Garraf contra el rei Alfons XIII de Borbó (maig 1925); llavors el Centre fou posat governativament sota l’autoritat d’elements dels sindicats lliures. A partir del 1932 el CADCI fou el principal suport del Partit Català Proletari (PCP), fundat el febrer de 1934.
Als fets del Sis d’Octubre de 1934 la seu del CADCI a Barcelona, on moriren els dirigents Compte i González i Alba, fou el principal lloc de la resistència a l’exèrcit. Després, passà a ésser dirigit per Pere Aznar, que resultà elegit diputat (PCP) a Corts en les eleccions del Front Popular (16 febrer 1936).
Durant la guerra civil s’adherí a la UGT de Catalunya i fou definitivament dissolta el 1939.
(Bellmunt d’Urgell, Noguera, 28 gener 1903 – Tolosa de Llenguadoc, França, 14 maig 1993)
(Domènec Pallerola i Munné) Assagista i narrador. Estudià dret i s’exilià durant la Dictadura de Primo de Rivera. Publicà a París la revista de combat “El Fuet”. Retornà poc abans de la República i col·laborà assíduament a “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Nau”. Fou secretari de Lluís Nicolau i d’Olwer.
Va publicar unes quantes novel·les, com Les banyes del Tibidabo, o Homes de la terra (1935), entrevistes i retrats literaris, una biografia de Lluís Companys (1945) i els assaigs L’organització internacional del treball (1930), Causes de l’anticlaricalisme espanyol (1967).
Exiliat el 1939, s’establí a Tolosa i dirigí la publicació “Foc Nou”. Després va publicar Cinquanta anys de periodisme català (1975) i Anecdotari de 50 anys de periodisme (1978). Col·laborà en diverses publicacions, sobretot al diari “Avui”. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Dades dels Països Catalans 