(Maials, Segrià, 17 març 1903 – Barcelona, 8 agost 1964)
Músic. Germà del pintor Ismael. Deixeble d’Agustí Quintas, d’Enric Morera i de Jaume Pahissa.
Féu nombroses tournées i escriví moltes sardanes.
És autor d’un llibre titulat Ballets populars catalans (1954).
(Maó, Menorca, 29 octubre 1903 – Barcelona, 5 juliol 2000)
Entomòleg. S’ha especialitzat en microlepidòpters presents a Catalunya, dels quals ha aplegat uns 8.000 exemplars, pertanyents a unes 850 espècies diferents.
D’ençà del 1980 fou membre honorari de la Societat Catalana de Lepidopterologia; ha publicat diversos articles sobre el tema.
(Barcelona, 1903 – novembre 2005)
Indústria tèxtil. Té l’origen en la fàbrica de fil per a cosir instal·lada el 1843 a Sant Andreu de Palomar per Ferran Puig, capdavantera de la indústria de fil de cotó. El 1860 formà companyia amb el seu gendre Camil Fabra i Fontanills.
La societat Camil Fabra i Companyia s’uní el 1884 amb Manuel Portabella i Companyia, i en sorgí Fabra i Portabella. El 1903 esdevingué Fabra i Coats per l’entrada de la firma anglesa J. And P. Coats Ltd., amb una participació en el capital del 68%.
Té fàbriques a Sant Andreu, Borgonyà (Osona), i magatzems a Sant Martí de Provençals, coneguts antigament com la fàbrica de La Xarxa.
Produeix fil per a cosir i labors i comercialitza cremalleres, agulles, botons, tisores i llanes.
El 1984 les vendes foren de 5.614 milions de pessetes, amb una plantilla de 1.275 persones.
(Barcelona, 26 desembre 1848 – 28 novembre 1903)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres, es dedicà a l’ensenyament; col·laborà en “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Bandera Catalana”.
Escriví Gramática histórica de las lenguas castellana y catalana (1882), Gramática catalana (1874) i Ortografía de la lengua catalana (1879), a més de nombroses obres sobre l’educació, especialment la femenina.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(Barcelona, 16 octubre 1903 – )
(EUC) Institució d’ensenyament universitari. Iniciat a conseqüència del Primer Congrés Universitari Català, de les matèries de cultura catalana no incloses en els programes de la universitat oficial.
Ha tingut una continuïtat sovint alterada per vicissituds polítiques. Del 1907 fins al 1936 publicà una revista homònima de gran prestigi intel·lectual.
Intervingué en la fundació de l’Associació Catalana d’Estudiants i col·laborà en l’organització del I Congrés d’Economia celebrat a Barcelona el 1908.
Després de la guerra civil, el 1942, foren represos els Estudis, però en unes condicions de semiclandestinitat.
En foren catedràtics i col·laboraren en la revista dels “Estudis Universitaris Catalans”, tant abans com després del 1939, les figures més prestigioses de la cultura catalana.
(Malgrat de Mar, Maresme, 5 octubre 1903 – Tolosa, Llenguadoc, 21 octubre 1981)
“Germinal Esgleas” Dirigent anarquista. Afiliat a la CNT des de molt jove, fou secretari de la Confederació Regional de Catalunya (1923), i cofundador del grup de “La Revista Blanca”.
Afiliat a la FAI, exercí importants càrrecs en la segona meitat de la guerra civil espanyola i a l’exili, on fou secretari del Moviment Llibertari Espanyol CNT (1945) i de la Comissió Intercontinental (1947).
(l’Armentera, Alt Empordà, 20 setembre 1903 – Figueres, Alt Empordà, 27 desembre 1978)
Assagista. Llicenciat en farmàcia i en química.
Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (1933). El 1939 s’exilià a Montpeller i hi estudià art.
En L’Empordà, bressol de l’art romànic (1962) i Catalunya, origen de la pintura medieval (1963) intentà de demostrar que l’art romànic tingué l’origen a Catalunya, i en Matemàtica de la història (17 volums, i un resum del mateix títol) elabora una teoria sobre els cicles històrics.
(Catalunya, 1903)
Escultura de Josep Llimona. Representa una dona nua, agenollada i recolzada en un suport en actitud de sobri desconhort.
Fou presentada, en marbre, a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907). És el primer nu de l’artista, de notable regust modernista.
L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la rèplica més popularitzada està situada al Parc de la Ciutadella de Barcelona (1917).
(Barcelona, 25 octubre 1903 – 17 febrer 1962)
Editor. Fundà, amb López i Llausàs i Manuel Borràs, la llibreria-editorial Catalònia (1924) de Barcelona.
El 1936 es traslladà a França i a la zona de Burgos, i, ja vers el 1941, inicià les primeres i difícils gestions per reprendre les edicions en català. Publicà les obres completes de Jacint Verdaguer (1943), per bé que, forçat, amb ortografia antiga.
Fundà la “Biblioteca Selecta”, que lentament anà incorporant els clàssics antics i moderns, els autors de preguerra i les noves generacions. Fundà també la “Biblioteca Biogràfica Catalana” (1950) de l’editorial Aedos.
Contribuí a la creació dels premis de la Nit de Santa Llúcia (1951).
Dades dels Països Catalans 