Arxiu d'etiquetes: 1902

Sert i López, Josep Lluís

11 Respostes

(Barcelona, 1 juliol 1902 – 15 març 1983)

Arquitecte. Fill de Francesc de Paula Sert i Badia. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i després anà a París per treballar amb Le Corbusier. Fou cofundador del GATCPAC, que més endavant s’havia de fer extensiu a altres indrets de l’estat espanyol sota el nom de GATEPAC.

Interessat, com Le Corbusier, en la integració de les arts, realitzà el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, juntament amb Picasso, Julio González, Calder i Miró.

L’any 1939 emigrà als EUA. Del 1947 al 1956 va ésser president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, i des del 1958 fou degà de la Harvard Graduate School of Design i professor d’arquitectura a la universitat de Harvard. Com a urbanista és autor de diversos projectes per a diferents ciutats ibero-americanes.

Entre les seves construccions més notables, sempre de caràcters típicament mediterranis, cal destacar l’ambaixada dels EUA a Bagdad (1955), el Museu de la Fundació Maeght (1959-64) als encontorns de Saint-Paul-de-Vence (França), els grups d’estatges per a la universitat de Harvard (1958-65) i de Boston (1960-65), l’estudi del pintor Miró a Palma de Mallorca, l’edifici de la Fundació Joan Miró i Centre d’Estudis d’Art Contemporani, a Barcelona (1975), i el complex hoteler “Porta Catalana” a prop de la Jonquera (1981).

Robert i Yarzábal, Bartomeu

13 Respostes

(Tampico, Mèxic, 20 octubre 1842 – Barcelona, 10 abril 1902)

Metge i polític. Conegut popularment per Doctor Robert. Fill de Francesc Robert, natural de Sitges, i de Teodora Yarzábal. Des de molt petit va viure a Sitges, seguí la carrera de medicina, com el seu pare i el seu avi, es llicencià amb premi extraordinari i aconseguí el doctorat a Madrid l’any 1864.

Fou metge de l’Hospital de la Santa Creu i, l’any 1875, catedràtic de patologia interna de la Universitat de Barcelona. Va assolir un gran prestigi i, el 1884, fou cridat a una consulta de metges durant l’última malaltia d’Alfons XII de Borbó. Va ésser vicepresident del congrés mèdic internacional celebrat a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.

Del 1899 al 1901 freqüentà els nuclis dirigents del moviment catalanista, de gran vitalitat llavors. El 1898 fou president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, i anà al davant de la comissió que marxà a Madrid en defensa del programa regeneracionista de Catalunya.

Durant el govern de Silvela fou nomenat alcalde de Barcelona (1899), però topà amb una resistència que li impedí de realitzar el seu programa. Dimití després d’haver signat quatre embargaments a industrials que no pagaven els impostos com a conseqüència del Tancament de Caixes.

Quan es formà la Lliga Regionalista (1901) en fou el primer president. Elegit diputat a corts, hi defensà el programa catalanista i es destacà per la denúncia del lerrouxisme.

Pagès i de Puig, Anicet de

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 7 agost 1843 – Madrid, 25 novembre 1902)

Poeta. A partir de l’any 1872 va prendre part de manera activa en el moviment de la Renaixença, després d’haver actuat intensament com a membre de La Jove Catalunya, agrupació literària de la qual fou un dels fundadors. Poeta floralesc, va concòrrer diverses vegades als certàmens celebrats a Barcelona del 1868 al 1900. Representa un cas típic de poeta amb una obra que no correspon a les anomenades composicions de certamen. Fou proclamat mestre en gai saber.

Romàntic apassionat, seguidor de lord Byron, pren temes bíblics per a les seves composicions (El cant de Salomó, Maria de Magdalena, El cant de la sulamita) i es basa també en arguments de rondalles populars i llegendes, com Lo comte Garí i Joan de Serrallonga.

Traslladat a Madrid el 1878, es dedicà a l’estudi de la lexicografia i l’estilística de l’idioma clàssic castellà, treballà en el Diccionario crítico del idioma castellano (1900) i col·laborà en el Diccionario enciclopédico hispano-americano. Les seves Poesies foren publicades a la “La Ilustració Catalana” el 1906.

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.

El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Juan i Arbó, Sebastià

2 Respostes

(Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 27 octubre 1902 – Barcelona, 2 gener 1984)

Novel·lista, biògraf i periodista. Des de jove visqué a Barcelona. El 1931 publicà la primera novel·la, L’inútil combat, seguida de Terres de l’Ebre (1932, premi Fastenrath 1935), i Camins de nit (1935).

La seva novel·lística representa l’actualització de la novel·la rural partint de tipus camperols i de la descripció d’un ambient que mena a una constant lluita entre l’home i la natura. Enmig de la desolació del paisatge sobresurten uns personatges feréstecs que, a través d’una narrativa violenta i tallada, ressalten pels trets morals i pel seu clam existencialista.

Després de la guerra civil, publicà també en castellà. Fou amb Tino Costa, novel·la catalana publicada el 1947, que retornà a les tècniques anteriors. Les obres de l’etapa castellana són inferiors a la catalana, com la discutida biografia Verdaguer (1951), L’hora negra (1961), Narracions del delta (1965) i L’espera (1967). Col·laborà habitualment a la premsa.

Iglésies i Fort, Josep

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 9 setembre 1902 – Barcelona, 18 novembre 1986)

Historiador, geògraf i escriptor. Cursà la carrera de dret i estudis de director d’empreses tèxtils a Barcelona. S’interessà per l’excursionisme i, posteriorment, per la geografia i la història. Fou fundador de la Societat Catalana de Geografia.

Entre la seva extensa producció investigadora destaquen els estudis demogràfics –Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI (1957), El fogatge de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV (1962), Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo XIX (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70), Estadístiques de població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974) i El fogatge de 1553 (dos volums), que conté la primera relació publicada de caps de casa-, edicions de geografies antigues –Pere Gil i la seva geografia de Catalunya (1949), Mateu Aymerich S. J. i la seva història geogràfica i natural de Catalunya (1949)-, estudis geogràfics –La realitat comarcal de Catalunya (1966), La divisió comarcal de Catalunya (1967), de la qual havia estat ponent (comarques tarragonines) el 1932, Elements de geografia (1938, amb Eduard Fontserè), també fou membre del consell de redacció de la Geografia de Catalunya (1960-74)-, estudis històrics –Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes en el siglo XVIII (1965), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1969), Pau Vila (1981)- i guies excursionistes sobre les terres tarragonines.

És autor també de novel·les, narracions i altres obres: La terra d’en Gallarí, La gerra d’ossos, Siurana, Saó de llegenda, Capta de fantasies i Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1979. El 1983 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1986, el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana.

Gomis i Serdañons, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 setembre 1902 – 12 desembre 1991)

Fotògraf. Començà a interessar-se per la fotografia pels volts del 1920. Molt ben relacionat amb ambients de l’avantguarda catalana, fou membre fundador de l’ADLAN (1932), i després de la guerra civil, del Club Cobalto 49 (1949). Féu una llarga sèrie de fotografies de l’obra de Gaudí (1930), que contribuïren a la seva revalorització estètica; posteriorment ha insistit sobre aquesta temàtica.

Molt amic de Joan Miró, entre 1940 i 1948 el fotografià regularment en plena activitat. Tingué igualment bona amistat amb Calder, Picasso i Éluard, i treballà per a marxants tant importants com A. Maeght o C. Zervos. El 1951 obtingué la medalla d’or de la Triennal de Milà.

Inspirat per Joan Prats, fou l’autor de les fotografies dels Fotoscops, llibres a través dels quals han estat analitzades visualment moltes obres d’art, principalment de Gaudí i de Miró. S’ha manifestat sempre com a fotògraf sensible, amb preocupacions esteticistes. Del 1972 al 1975 fou president de la Fundació Joan Miró que, el 1982, li dedicà una exposició retrospectiva.

Faus i Esteve, Ramon

3 Respostes

(Guissona, Segarra, 14 abril 1902 – Barcelona, 11 juliol 1987)

Jurista i notari de Barcelona des del 1930. Fill de Josep Faus i Condomines. Degà del Col·legi de Notaris (1951-60) i especialista en dret matrimonial, publicà un nombre ingent de treballs sobre aquesta especialitat: La separación de hecho en el matrimonio (1945), La vida licenciosa del cónyuge viudo y sus consecuencias jurídicas (1959), etc.

Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans (1968). També ha escrit diversos treballs sobre la compilació del dret civil especial de Catalunya, com ara Ante la presentación en las cortes del Proyecto de compilación (1959), Sentido ético y progresivo de la Compilación (1962), etc.

Fou el pare de Francesc Faus i Pascuchi.

Esteve i Subirana, Antoni

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 23 desembre 1902 – Barcelona, 13 juny 1979)

Doctor en farmàcia. El 1929 passà a regentar la farmàcia fundada pel seu rebesavi Tomàs Esteve i Gavanyac el 1787 a Manresa. El 1931 fundà a la mateixa ciutat el Laboratori Esteve, on obtingué la vitamina D i el compost arsenical neoarsenobenzè, emprat com a antisifilític, la primera sulfamida feta a l’estat espanyol, i medicaments de síntesi d’acció vascular. El 1942 el laboratori fou traslladat a Barcelona.

El 1966 constituí la filial Indústries Químiques Esteve SA (INQUIMES), que dirigí el seu fill Josep Esteve i Soler. Fou president de l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i vice-president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1952 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans, de la secció de ciències del qual fou president.

Cu-cut!

24 Respostes

(Barcelona, 2 gener 1902 – 25 abril 1912)

Setmanari satíric. Inspirat per Francesc Cambó, que li va donar el nom, el van dirigir Manuel Folch i Torres i Gaietà Cornet, i va comptar amb la col·laboració de notables caricaturistes com Junceda, Opisso, Apa, Bagaria i Lola Anglada. Políticament, aquest setmanari estava estretament relacional amb la Lliga Regionalista.

Una caricatura de Junceda publicada el 23 novembre 1905 fou considerat com un greuge a l’exèrcit per un grup d’oficials, que assaltaren i destruïren els seus locals i els de “La Veu de Catalunya” (25 novembre), i va ser suspès durant cinc mesos, el fet derivà en l’aprovació pel govern de la llei de Jurisdiccions, l’oposició a la qual precipità la formació del moviment de Solidaritat Catalana (1906).

Va arribar a tirar 60.000 exemplars i va desaparèixer, ja molt radicalitzat.