(Barcelona, 5 maig 1897 – Sils, Selva, 17 maig 1973)
Metge. El 1918 ingressà a la Maternitat de Barcelona i s’especialitzà en tocoginecologia. Posteriorment ingressà a l’Institut de Santa Madonna.
El 1949 fou nomenat director de la Maternitat. Perfeccionà la tècnica del fòrceps.
Entre les nombroses obres especialitzades que publicà, cal destacar Nocions de maternologia (1928), un tractat d’obstetrícia i un de ginecologia.
(París, França, 21 juliol 1897 – Barcelona, 3 desembre 1973)
Aquarel·lista especialitzada en la pintura de plantes i animals.
Realitzà importants sèries d’aquarel·les de fongs i plantes superiors per a l’Institut Botànic de Barcelona, del qual fou conservadora (1956-68), i de peixos, crustacis i mol·luscs per a l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona.
Il·lustrà els llibres Botánica pintoresca (1956) i Plantas medicinales (1961) de P. Font i Quer.
(Barcelona, 3 octubre 1897 – 1983)
Bibliòfil. Segon marquès de Mura.
Doctor en dret i llicenciat en història, ha reunit una important biblioteca d’obres d’història.
Fou el fundador i el primer president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.
(Barcelona, 1824 – 1897)
Enginyer industrial i periodista. Germà de Josep Maria. President i un dels fundadors de l’Acadèmia de Taquigrafia de Barcelona.
D’ençà del 1853 formà part de la redacció del “Diario de Barcelona”, el 1856 fundà la “Revista Industrial” i el 1874, la “Revista Taquigráfica”. Membre de la Real Academia de la Historia, de Madrid, i de la Societat Econòmica d’Amics del País, de Barcelona.
Durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 fou vicepresident de la Comissió de Propaganda i president de la Secció de Premsa Periòdica en el Consell General.
Publicà Compendio de taquigrafía española (1852), algunes guies (de Barcelona, de Manresa i Cardona, de Caldes de Montbui, de Sant Miquel del Fai, de Montserrat, etc) i Una excursión por Cataluña (1888).
Fou el pare de Gaietà Cornet i Palau.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1897 – Barcelona, 7 octubre 1934)
Polític i dirigent obrer. Treballà activament al CADCI, fou membre d’Estat Català i dirigent del grup d’acció Bandera Negra.
Al davant d’un grup de militants d’aquesta organització (entre els quals Miquel Badia), preparà un atemptat a les costes de Garraf contra Alfons XIII de Borbó (juny de 1925), que fou descobert. Durant l’estada a la presó (1925-30), evolucionà en un sentit marcadament esquerrà.
Bé que seguí col·laborant amb Francesc Macià, se’n distancià gradualment (1931-32), se separà d’Estat Català i fundà l’Estat Català – Partit Proletari, que aviat esdevingué el Partit Català Proletari (gener de 1934).
El 1934 ingressà a Aliança Obrera, moviment promogut a Catalunya pel Bloc Obrer i Camperol (1933), i el 6 d’octubre organitzà la resistència armada contra l’exèrcit del govern espanyol al local del CADCI, on fou mort juntament amb el seu correligionari González i Alba.
(Barcelona, 27 abril 1858 – Buenos Aires, Argentina, 25 febrer 1897)
Comerciant i banquer. S’establí de jove a l’Argentina i es casà amb la filla del ministre de finances Uriburu.
Reuní una important fortuna que li permeté d’edificar a Buenos Aires la Casa de España, cedida al govern espanyol, per a instal·lar-hi la legació i el consolat, el Casal de Catalunya i el Montepío de Montserrat.
Creà el Banco Transatlántico, que la crisi econòmica del 1890 féu fracassar.
Morí d’accident, que la rumor pública atribuí al suïcidi.
(Madrid, 1897 – )
Societat industrial constituïda a Madrid, però amb el seu domicili a Barcelona. Produeix ferroaliatges i gasos industrials -oxigen, nitrogen i acetilè, principalment-.
Té fàbriques a Galícia, al País Basc i a Andalusia. A Berga produeix energia elèctrica, allí on tingué la primera fàbrica, dedicada a la fabricació de carbur de calci.
Té diverses participacions en d’altres empreses.
(Sitges, Garraf, 24 març 1897 – 15 juliol 1979)
Escriptor. Fou un dels fundadors de les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts”.
Mantingué una estreta relació amb el moviment occità no felibrenc.
Publicà Revolució catalanista (1934), en col·laboració amb Josep Vicenç Foix, i l’estudi històric Sitges la reial (1968).
(Barcelona, 3 agost 1897 – Suzzara, Llombardia, Itàlia, 13 març 1969)
Soprano.
Debutà al teatre del Liceu de Barcelona, amb Rigoletto (1914), i el 1934 hi cantà, en versió catalana, El cavaller de la Rosa, de Strauss. Actuà amb gran èxit als millors teatres europeus i americans, especialment al Teatro alla Scala, de Milà.
Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i compongué algunes melodies, entre les quals sobresurt Transcripció per a cant d’unes variacions, sobre un tema de Mozart.
(Barcelona, 5 desembre 1897 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 28 octubre 1965)
Polític i escriptor. Oposat a la dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a França, on s’uní a Francesc Macià i intervingué en els fets de Prats de Molló (1926).
De nou a Barcelona (1931), com a membre de l’Esquerra Republicana, fou regidor de la ciutat. Designat comissari del departament de beneficència municipal (1931), fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, organització que creà, al juny de 1934, el cupó del cec.
L’any 1939 s’exilià a Mèxic, on va escriure diferents obres de teatre: La vera llum, Nit d’Otel·lo, L’obstacle (1956, premi Àngel Guimerà de Mèxic).
Dades dels Països Catalans 