Arxiu d'etiquetes: 1897

Gasch i Carreras, Sebastià

19 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1897 – 9 desembre 1980)

Crític d’art i d’espectacles. Deixà l’escola a setze anys i treballà fins el 1931 en empreses comercials. Assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual fou bibliotecari. Introductor dels corrents avantguardistes en art, firmà amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà l’anomenat “Manifest Groc” (1928), contrari al noucentisme, i participà activament en les discussions que sobre els problemes de l’Art Nou tenien lloc a Sitges.

Va col·laborar com a crític en un gran nombre de publicacions i revistes, com la “Gaseta de les Arts”, “D’Ací i d’allà”, “L’Amic de les Arts” (1925-29) o “Destino”, des de les quals impulsà noves descobertes en el món de l’art. Fou molt amic de García Lorca, amb qui mantingué una llarga correspondència. Visqué a França del 1939 fins al 1942. Revalorador també del món de l’espectacle, el circ i el music-hall, el seu nom fou perpetuat amb el Premi Sebastià Gasch anual dedicat a aquests gèneres.

Entre altres obres, publicà La pintura catalana contemporània (1937), La dansa (1946), El circo y sus figuras (1946), L’expansió de l’art català al món (1953), Expressionisme (1955), París 1940 (1956), La pintura abstracta (1957), Barcelona de nit (1957), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Les nits de Barcelona (1969), Tàpies (1971) i Wilfredo Lam a París (1977).

García Fernández, Sinesio

5 Respostes

(Reyero, Castella, 20 maig 1897 – Barcelona, 18 octubre 1983)

“Diego Abad de Santillán”  Anarquista i dirigent obrer. Visqué molts anys a l’Argentina. De retorn a Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes, dirigí “Tierra y Libertad” i, el 21 de juliol de 1936, representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i l’11 d’agost, del Consell d’Economia de Catalunya.

Del desembre de 1936 a l’abril de 1937 ocupà la cartera d’Economia en el govern de la Generalitat, defensant la política de participació en el govern republicà. Membre del comitè peninsular de la FAI, dirigí la revista “Timón” durant la guerra civil. L’abril de 1938 s’incorporà al comitè nacional del recentment creat Front Popular Antifeixista. S’exilià a l’Argentina l’any 1939.

Publicà Psicología del pueblo español (1917), La F.O.R.A. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina (1933), Por qué perdimos la guerra (1940) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (2 volums, 1962-65).

Feliu i Codina, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 11 juny 1845 – Madrid, 2 maig 1897)

Dramaturg i periodista. Germà d’Antoni i de Joan. Estudià dret a Barcelona, on es llicencia el 1867; afiliat al partit liberal dinàstic, fou secretari dels governs civils de Conca i Barcelona.

Col·laborador de la premsa catalana, fundà “La Pubilla” (1867) i “Lo Nunci” (1877). Autor sentimental i ruralista, el 1866 estrenà la seva primera comèdia (Un mosquit d’arbre) i col·laborà sovint amb Frederic Soler amb el pseudònim de Josep Serra.

Algunes altres de les seves obres són: La dida (1867), Els fadrins externs (1871), El rector de Vallfogona (1876), El rabadà (1878), El mestre de minyons (1878), El Bruc (1880), El mas perdut (1881), El gra de mesc (1883) i El nuvi (estrenada pòstumament). També és autor d’una Memòria biogràfica del fundador del Teatre Català, Frederic Soler.

És traslladà a Madrid, on escriví obres en castellà, per exemple, La Dolores (1892), que, musicada per Bretón, es convertí en una sarsuela d’èxit popular, i esdevingué una de les figures més prestigioses del teatre castellà.

Faura i Prat, Frederic

Deixa un comentari

(Artés, Bages, 13 desembre 1840 – Manila, Filipines, 23 gener 1897)

Meteoròleg i eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic i ingressà, el 1859, als jesuïtes. El 1866 fou destinat a les Filipines, on s’especialitzà en meteorologia; estudià, sobretot, els ciclons que afecten aquelles illes, i fundà l’Observatori de l’Ateneu Municipal de Manila (1869). Del 1871 al 1878 visquè en diversos països europeus, on completà la seva formació científica.

De retorn a Manila, va prosseguir les investigacions; formulà les lleis reguladores dels ciclons en aquelles latituds (1882) i construí el cèlebre baròmetre aneroide per prevenir-los (1883). Creà una xarxa de 24 estacions meteorològiques distribuïdes per tot l’arxipèlag.

Des de l’any 1886 es dedicà a reorganitzar l’Observatori fundat per ell, el qual proveí dels aparells més moderns de l’època i dividí en quatre estacions: meteorològica, magnètica, sísmica i astronòmica.

Colomer i Llopis, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1897 – al mar Mediterrani, 1922)

Aviador. Treballà a l’empresa Pujol, Comabella i Cia. i obtingué el títol de pilot el 1919 al Prat de Llobregat.

Aquell mateix any, féu a Sabadell, amb Josep Canudas, els primer aterratges a Catalunya fora d’un aeròdrom i el primer vol de nit efectuat a la Península. El 1920 formà un grup de treball aeri amb Montesa i Trilla, i feren demostracions per les comarques.

A Mallorca promogué la creació d’una societat, l’Aero-marítima Mallorquina, per a establir un correu aeri amb Barcelona, de la qual societat fou director; obtingué el títol de pilot d’hidroavió a Itàlia.

Morí uns quants dies abans de la inauguració de la nova empresa, en caure al mar l’hidroavió que pilotava de Barcelona a Palma de Mallorca.

Club de Polo de Barcelona

5 Respostes

(Barcelona, 11 maig 1897 – )

Entitat poliesportiva. Fundada amb el nom de Polo Club Barcelona arran d’una iniciativa d’un grup de jugadors de polo que practicaven aquest esport al terreny central de l’Hipòdrom de Cantunis. L’any 1912 es traslladà a la carretera de Sarrià, prenent el nom de Real Polo Jockey Club, i esdevingué la seu dels concursos hípics que se celebraven a Barcelona.

El 1914 el Club ja disposava de quatre seccions que foren, i són encara, els pilars de la seva infraestructura esportiva: el polo, l’hípica, l’hoquei i el tennis. L’any 1932 el Club s’instal·là a l’avinguda de la Diagonal, on té la seu encara avui, i el 1939 prengué com a nom oficial l’actual.

A partir d’aleshores s’inicià un període de consolidació de la seva participació en competicions, així com l’organització de torneigs emblemàtics, com el Concurs Internacional de Salts, el Torneig Internacional de Polo i el Torneig Internacional de Reis d’Hoquei.

Els seus jugadors, formant part de la selecció espanyola, han aconseguit diversos trofeus. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), es remodelaren totes les seves instal·lacions per tal d’acollir-hi les proves d’hípica de salts d’obstacles.

Enllaç web:  Club de Polo de Barcelona

Cassadó i Moreu, Gaspar

8 Respostes

(Barcelona, 30 setembre 1897 – Madrid, 24 desembre 1966)

Violoncel·lista i compositor. Fill de Joaquim Cassadó i Valls. Començà els estudis a Barcelona, on fou deixeble de Pau Casals des del 1908, i els continuà a París. A partir del 1923 oferí concerts en nombrosos països.

Visqué a Itàlia des del 1954, on fou professor de l’Accademia Chigiana de Siena i, des del 1958, ocupà la càtedra de perfeccionament de la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia.

Com a compositor és l’autor d’una obra relativament important (un tercet, un quartet, una sonata per a violoncel i piano i un concert per a violoncel i orquestra), i com a intèrpret va ésser remarcable per la seva tècnica depurada.

Ha estat instituït per l’Ente Autonomo del Teatro Comunale de Florència el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, que se celebra des del 1969 cada dos anys sota els auspicis del Maggio Musicale Fiorentino.

Casanellas i Lluch, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 1897 – el Bruc, Anoia, juny 1933)

Polític. Els primers anys va pertànyer a la CNT. Intervingué en les vagues del 1918 i s’hagué d’exiliar. Tornà a Barcelona el 1919. Participà en l’atemptat contra el president del govern espanyol Eduardo Dato (8 març 1921), per la qual cosa hagué d’exiliar-se a l’URSS, on treballà en l’organització comunista internacional. El 1924 passà a Mèxic, i durant tres anys participà en l’organització dels moviments comunistes a l’Amèrica Llatina.

Tornà a Barcelona pel juny de 1931 i fou encarregat pel Komintern de la direcció del Partit Comunista de Catalunya i del Partido Comunista de España. Expulsat, hi tornà; fou detingut i sofrí un atemptat. Morí en un accident de motocicleta, junt amb el militant comunista Francisco del Barrio, en circumstàncies poc clares, quan anaven a una reunió política a Madrid.

Casacuberta i Roger, Josep Maria de

6 Respostes

(Barcelona, 4 octubre 1897 – 25 febrer 1985)

Filòleg i editor. S’especialitzà en filologia romànica a Montpeller i Zuric. Sota el patrocini de la Mancomunitat, inicià el recull sistemàtic de la toponomàstica catalana. Membre de l’IEC, realitzà valuoses aportacions a l’onomàstica i la toponímies catalanes (Memòria, 1922) i col·laborà amb Joan Coromines en l’estudi dels dialectes (Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos, 1936).

S’especialitzà en la Renaixença, va estudiar Jacint Verdaguer (epistolari, primers escrits, L’Atlàntida i Escrits inèdits de Jacint Verdaguer, 1958, estudis dialectològics, etc). També publicà (“Lo Verdader Català”, primer òrgan periodístic de la Renaixença, 1956).

Fundà l’Editorial Barcino (1924), que va interrompre les activitats el 1939 i les va reprendre el 1946, amb un sentit integrador dels Països Catalans i amb una exigència erudita excepcional, que es palesa sobretot en la sèrie “Els Nostres Clàssics”.

La projecció editorial i l’escola d’estudiosos que va formar han tingut una gran transcendència. Li foren atorgats diversos guardons: premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1979), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1981) i premi Ramon Fuster (1984).

Bosch de la Trinxeria, Carles

2 Respostes

(Prats de Molló, Vallespir, 15 maig 1831 – la Jonquera, Alt Empordà, 15 octubre 1897)

Escriptor. Fill de rics propietaris rurals, estudià arts i lletres a Tolosa de Llenguadoc i ciències a Barcelona.

Afeccionat a la caça, a la pesca, etc, visqué a les seves propietats del Pirineu i féu freqüents viatges, sobretot al Llenguadoc.

Ja gran, publicà quadres descriptius i impressions de la vida a muntanya, amb especial atenció al lèxic: Records d’un excursionista (1887), Pla i muntanya (1888), De ma collita (1890), Tardanies (1892), etc.

Les seves novel·les L’hereu Norandell (1889), Montalba (1891), L’hereu Subirà (1893) i Lena (1894) intentaven de superar el costumisme folklòric. Publicà treballs d’erudició, botànica, agricultura i folklore.

Com a col·laborador de “La Renaixença” contribuí a difondre l’interès pel muntanyisme.