Arxiu d'etiquetes: 1897

Alsina i Rius, Pau

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 desembre 1830 – 1897)

Dirigent obrer i polític. Afiliat al partit republicà, intervingué en la revolució de 1868 i fou elegit candidat a diputat a Corts per seixanta-una societats obreres de Catalunya, les quals ensems declararen la seva adhesió al republicanisme federal.

Aconseguí l’acta de diputat i presentà a les Corts (abril 1869) una petició, signada per cent vint mil obrers, en què era demanada protecció per a la indústria. Però l’ala revolucionària del moviment obrer va manifestar, per mitjà d’Anselmo Lorenzo, una ferma disconformitat amb l’actuació d’Alsina.

Fou novament elegit diputat i senador en els anys de la primera República.

Alonso i Moll, Pilar

Deixa un comentari

(Maó, Menorca, 15 febrer 1897 – Madrid, 27 maig 1980)

Cançonetista. Es traslladà a Barcelona on, per la seva sensibilitat, esdevingué aviat una figura de la cançó catalana i aconseguí èxits populars com els de La Porta Ferrissa, La Font del Gat, Els tres tombs, etc.

Casada i retirada de l’escena el 1925, va anar a viure a Menorca.

Trueta i Raspall, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 27 octubre 1897 – 20 gener 1977)

Cirurgià. Nascut en el si d’una família de metges, va acabar la carrera de medicina l’any 1921 i començà a treballar a l’Hospital de la Santa Creu. El més cèlebre dels seus descobriments consisteix en un sistema totalment innovador de tractament de les ferides.

Va residir a Anglaterra durant una trentena d’anys, durant els quals va exercir com a catedràtic de Cirurgia Ortopèdica a la Universitat d’Oxford. Va tornar a Catalunya l’any 1967.

Per la seva activitat en el camp de la medicina va ser àmpliament reconegut amb una gran quantitat de guardons i de doctorats honoris causa.

És autor d’uns quants llibres, entre els quals es destaca l’assaig L’esperit de Catalunya, repetidament reeditat.

Subias i Galter, Joan

1 Resposta

(Figueres, Alt Empordà, 17 juliol 1897 – Barcelona, 22 març 1984)

Historiador i crític d’art. El 1922 entrà al servei de Monuments i Museus. Fou membre corresponent de l’Academia de San Fernando de Madrid i de la de Sant Jordi de Barcelona, i professor de l’Escola Superior de Belles Arts i de l’Escola de Llotja de Barcelona.

Entre els llibres que publicà sobresurten Les taules pintades a Castelló d’Empúries (1922), El arte popular en España (1948), Un siglo olvidado de pintura catalana (1951), Historia de la pintura hispánica. El monasterio de Sant Pere de Roda (1958), Las rutas del románico (1965), El arte del siglo de oro, etc.

Fou el pare del metge Antoni Subias i Fages.

Millàs i Vallicrosa, Josep Maria

1 Resposta

(Santa Coloma de Farners, Selva, 29 novembre 1897 – Barcelona, 26 setembre 1970)

Orientalista. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1920), amb la tesi comparatista Influencia de la poesía popular hispanomusulmana en la poesía italiana. Aplegà al Marroc els materials publicats a Textos màgics del nord d’Àfrica (1923). Catedràtic d’hebreu a la universitat de Madrid (1925-31) i a la de Barcelona (1932).

Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Academia de la Historia. Obtingué el premi March de Lletres el 1959. És autor d’una important tasca investigadora sobre la història de la ciència àrab i la seva relació amb la ciència europea medieval.

Entre els seus treballs destaquen Els textos d’historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia (1922), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1924), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), Historiadors aràbics referents a la conquesta catalana (1932; publicat el 1987), La poesía sagrada hebraicoespañola (1940), Las tradicciones orientales en los manuscritos de la catedral de Toledo (1942), Estudios sobre Azarquiel (1943-50), Selomó ibn Gabirol como poeta y filósofo (1945), Yêhudá ha-Leví como poeta y apologista (1947), El “Liber predicationis contra judeos” de R. Llull (1957), Tablas astronómicas del Rey Pedro el Cerimonioso (1962), Aproximaciones al Oriente Medio (1962) i Literatura hebraicoespañola (1967).

Traduí al català el Pantateuc (1928-29), en col·laboració amb Carles Cardó, i els llibres dels profetes Isaies (1935), Jeremies i Baruc (1946).

Mercadé i Fàbrega, Benet

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 març 1821 – Barcelona, 10 desembre 1897)

Pintor. Deixeble de Carlos Luis de Rivera, va rebre la formació de l’escola natzarena.

El 1858 es traslladà a París, on conegué l’obra de David i confirmà aquell esperit clàssic característic de la seva pintura (La translació del cos de sant Francesc). Cronològicament, és un dels primers pintors catalans dits d’història.

Cap al 1870 tornà a Barcelona i pintà, quasi exclusivament, quadres de temes religiosos, històrics i retrats, modalitat que conreà amb encert (La senyora Anita).

La majoria de les seves obres són concebudes com a grans composicions murals classicistes, en les quals domina una paleta de grisos i blancs que accentuen el dibuix.

Mascaró i Fornés, Joan

Deixa un comentari

(Santa Margalida, Mallorca, 8 desembre 1897 – Coberton, Anglaterra, 19 març 1987)

Orientalista. Especialitzat en llengua i en cultura sànscrites. Després de graduar-se a Cambridge en literatura anglesa i llengües orientals, fou lector a Oxford, on s’encarregà d’un curs sobre místics espanyols. Ocupà el vicerectorat del Parameshava College al Jaffna, de Ceilan.

A Barcelona, fou professor d’anglès a l’Institut Escola i de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de la versió catalana d’una part del Bhagavad-Gita, que fou editada i representada el 1935. L’any 1939 anà a Cambridge.

Ha publicat Làmpares de foc (1958) i estudis i versions a l’anglès d’obres sànscrites i del pal (els Upanishads, el Bhamapada i el Bhagavad-Gita, especialment).

Lluhí i Vallescà, Joan

5 Respostes

(Barcelona, 12 octubre 1897 – Mèxic DF, Mèxic, 21 agost 1944)

Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. En els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera participà en diverses conspiracions i intents revolucionaris. Fou un dels fundadors i director del periòdic “L’Opinió”, que orientà un important sector del republicanisme nacionalista català. Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1931 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat a les corts constituents de la República espanyola. Participà assenyaladament en la campanya de defensa de l’Estatut de Núria, del qual havia estat un dels redactors. L’any 1933 el president Francesc Macià li conferí el càrrec de primer conseller en el govern de la Generalitat amb la facultat delegada de representar-lo al Parlament, però el destituí al cap de poc. Exclòs d’ERC aquell mateix any, amb el grup de “L’Opinió” creà el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, més conegut com Els Lluhins.

Mort Macià, l’any 1934 ocupà la Conselleria de Justícia dins el govern de Lluís Companys. Intervingué en la campanya de defensa de la llei de Contractes de Conreu i en els fets del 6 d’octubre de 1934. Per això fou detingut, processat i condemnat a cadena perpètua. El triomf electoral front-populista del començament del 1936 el tragué, però, de la presó i el retornà a la seva antiga conselleria dins la Generalitat. No obstant això, poc dies després fou cridat a ocupar el ministeri de treball en el govern de la República encapçalat per Casares Quiroga.

En produir-se l’aixecament del 18 de juliol de 1936 passà a presidir el govern Martínez Barrio (19 juliol), Lluhí continuà ocupant la mateixa cartera, a la qual foren agregats una sèrie de serveis complementaris, com el de sanitat.

En finalitzar la gestió ministerial (1937) fou nomenat cònsol de la República a Tolosa, on residí fins després d’acabar-se la guerra civil. Posteriorment es traslladà a Mèxic, on morí.

Letamendi i de Manjarrés, Josep de

5 Respostes

(Barcelona, 11 març 1828 – Madrid, 6 juliol 1897)

Metge i escriptor. Dotat d’un talent natural i d’una capacitat de treball extraordinària, conreà, a més de la seva especialitat mèdica, la pintura, la música (fou un dels descobridors de Wagner a Espanya) i la poesia.

Com a metge és autor d’un Curso de patología general i d’un Curso de clínica y canon perpetua de ciencia médica, llibres en els quals exposa la concepció de la medicina basada en l’estudi de l’individu considerat com un tot psicosomàtic i no com el simple cos on es manifesta una malaltia independentment de la persona malalta. Aquesta concepció, molt combatuda en molts aspectes fonamentals durant la seva època, ha estat adoptada, també, per la medicina actual.

Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de Barcelona (1857) i, després (1878), de patologia general a la de Madrid. Presidí o fou membre de moltes associacions i institucions mèdiques i polemitzà amb altres especialistes de l’època com ara Ramon Turró.

Publicà moltes altres obres, entre les quals, l’estudi psicofísic La mujer.

Gràcia -Barcelona-

116 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antiga vila i actual barri de la ciutat, situat al nord de l’Eixample, entre les Corts de Sarrià, Sant Gervasi, Horta i Sant Martí de Provençals. Es formà vora la cruïlla del camí de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (avui passeig de Gràcia i carrer Gran de Gràcia) amb el camí de Montcada i Reixac al Llobregat, que correspon a la travessera de Gràcia, i el nom li ve donat del convent de Santa Maria de Gràcia, o dels Josepets, de frares carmelites.

Al començament del segle XIX comptava amb unes 200 cases i passava del miler d’habitants; hi havia cases de pisos de lloguer en carrers estrets entre el carrer Gran i el que després fou anomenat Torrent de l’Olla, diverses masies i algunes torres d’estiueig.

Després d’una efímera independència durant el Trienni Liberal, en què fou constituït municipi, tornà a dependre de Barcelona. El 1830 li fou concedit el títol de vila i a mitjan segle obtingué l’autonomia i es formà el municipi de Gràcia.

El seu creixement urbà fou notable i centres destacats foren la plaça del Diamant, de Sant Joan, del Rellotge amb la casa de la vila, del Sol i de la Llibertat, que comptà amb el primer mercat. S’hi establiren fàbriques tèxtils i de rajoles. Entre el 1860 i el 1870 es feren importants obres d’urbanització: s’inaugurà l’estació del ferrocarril a Sarrià el 1863, i el 1872 s’uní a Barcelona per un tramvia.

El 1897, quan comptava amb més de 60.000 h, fou agregat a Barcelona.