(Barcelona, 22 octubre 1890 – 6 abril 1984)
Polític i advocat. Format a la Lliga Regionalista, fou un dels fundadors d’Acció Catalana. Ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya i simpatitzà després amb la CEDA.
El 1935 fou conseller de governació i durant la guerra civil passà a la zona del govern de Burgos.
(Barcelona, 6 agost 1890 – 1 febrer 1975)
Pintor i dibuixant. Estudià a l’Escola de Llotja i a l’Acadèmia Francesc d’A. Galí i, posteriorment (1909), completà la formació a París. De nou a Barcelona (1910), fou després membre fundador de “Les Arts i els Artistes” (1916); tornà a París del 1917 al 1927.
La seva obra es caracteritza per un intimisme cromàtic que no és mai estrident, raó per la qual té incidències amb el decorativisme. Conreà, sobretot, el tema de figures, interiors, flors i natures mortes.
És autor de quatre plafons per a la cúpula de la Sala de Passos Perduts del Palau Nacional de Barcelona, ciutat en la qual exposà repetidament, com també a Madrid, París i en altres indrets.
El 1934 fou distingit amb el premi Isidre Nonell.
(Girona, 26 maig 1890 – Antony, França, 2 febrer 1973)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts barcelonina. Era deixeble d’Eusebi Arnau.
Exposà a Girona i a Barcelona, i el 1910 se n’anà a París, on fou ajudant de Mallol i de Renoir, del qual fou l’autor material de moltes de les seves escultures. Després tornà a exposar diverses vegades a Barcelona i a Girona.
La seva obra, d’una gran amplitud de composició, es mou dins una línia més aviat classicista.
(Canet de Mar, Maresme, 27 febrer 1813 – Lima, Perú, 3 setembre 1890)
Religiós franciscà. Professà a Girona l’any 1832. Amb motiu de l’exclaustració (1835), es traslladà a Itàlia.
El 1845 anà al Perú, i, a més d’altres càrrecs, fou comissari general de l’orde franciscà a l’Amèrica del Sud.
Publicà diverses obres d’apologètica, de to integrista, i en defensa de la Immaculada i de la infal·libilitat papal. Assistí al concili Vaticà I.
(Barcelona, 12 març 1890 – 9 agost 1966)
Músic i pedagog. Es dedicà al clavecí sota la direcció de Wanda Landowska i féu concerts en diferents països europeus.
Fou professor de clavecí del Conservatori Municipal de Barcelona des del 1945, i de piano des del 1947.
(Tossa de Mar, Selva, 1822 – l’Havana, Cuba, 1890)
Escriptor. Residí un quant temps a Buenos Aires, on publicà Escenas de la revolución hispanoamericana (1860).
El 1864 passà a Cuba i treballà al diari “La Prensa” de l’Havana, del qual fou més tard director i propietari. Fundà també el diari “La Constancia”.
Publicà Estudios sobre la América (1864-66), Situación de España y de sus posesiones de ultramar… (1871), Los autonomistas de Cuba… (1879) i Historia de la revolución y guerra de Cuba (1887-89) (que deixà incompleta), obra en què proposava solucions per evitar la independència de les colònies.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 30 octubre 1842 – Barcelona, 31 desembre 1890)
Taquígraf i eclesiàstic. Va doctorar-se en dret i en filosofia i lletres. Es considerava deixeble del filòsof Llorens i Barba.
Escriví i edità diverses obres de filosofia i religió. Però l’obra que li donà nom fou la invenció d’un nou mètode taquigràfic, conegut gràcies a l’edició, l’any 1864, de La taquigrafía sistemática.
Aquest mètode fou, el 1873, consagrat com a mètode oficial a l’Institut de Barcelona.
(Barcelona, 20 maig 1855 – 20 desembre 1890)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Rossend Nobas.
Autor de peces de col·leccionisme i de treballs de terra cuita. Entre les seves obres de caràcter monumental cal citar Lluís de Santàngel, l’al·legoria d’Aragó (en el monument a Colom de Barcelona) i altres escultures a la cascada del Parc de la Ciutadella, també a Barcelona.
(el Vendrell, Baix Penedès, 8 abril 1847 – Reus, Baix Camp, 3 gener 1890)
Escriptor. Era perit agrònom, llicenciat en filosofia i lletres i en dret civil i canònic. Es dedicà a l’ensenyament.
Publicà assaig en castellà i poesia en català, a més d’algunes obres per al teatre. Els seus poemes foren reunits en el volum titulat Poesies sèries, festives, humorístiques i satíriques (1889).
Dades dels Països Catalans 