(Manresa, Bages, 4 juliol 1810 – Barcelona, 6 desembre 1886)
Òptic. Propietari d’un establiment d’òptica i d’aparells científics a Barcelona.
El 1878 importà els primers telèfons dels Països Catalans i els instal·là a l’Escola Industrial de Barcelona; el mateix any ja fabricà aparells propis.
(Barcelona, segle XIX – 1886)
Advocat i polític. Fou professor d’idiomes al Conservatori del Liceu. És autor d’una obra didàctica per aprendre l’alemany.
Publicà crítiques musicals, especialment al “Diario de Barcelona”.
Fou diputat provincial.
(Solsona, Solsonès, 13 desembre 1886 – 21 agost 1951)
Pintor. Obtingué diversos premis.
De formació autodidacta, fou tanmateix influït per una temporada de treball al costat de Joaquim Mir, el 1931.
(Manresa, Bages, 1839 – Barcelona, 23 desembre 1886)
Novel·lista i publicista. De jove fundà i dirigí “El Manresano”, periòdic conservador.
Conreà la novel·la històrica: El crit de l’ànima (1869), on criticà la Revolució de Setembre, i Les òrfenes de mare (1873); i la narració: La guerra (1877).
Col·laborà a diversos periòdics i publicà treballs jurídics.
(Sants, Barcelona, 10 gener 1886 – Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 22 gener 1937)
Arquitecte i escriptor. Titulat a Barcelona el 1917, fou un seguidor de l’estil gaudinià.
Construí, entre d’altres, la casa familiar a Sant Feliu de Guíxols (coneguda com la casa dels Dimonis) i, a Barcelona, la casa Sayrach a la Diagonal i la casa veïna del carrer Enric Granados. Influït per les teories wagnerianes, concebia la creació artística com un tot.
Planificà la seva producció literària com un cicle de Set drames de la llum, dels quals escriví només Abelard i Eloïsa (1919) i Reigzel, l’íntim amic (1920).
Fou el pare de Miquel Àngel i Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers.
(la Granadella, Garrigues, 7 abril 1886 – Barcelona, 15 novembre 1980)
(o Vilarrubí) Compositor, guitarrista i musicòleg. Deixeble de Francesc Tàrrega, dugué a terme una gran carrera de concertista internacional.
Fou un dels millors intèrprets mundials de guitarra; també revalorà la viola de mà, i realitzà nombroses transcripcions del repertori d’aquest instrument, del qual fou professor al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i de guitarra al Conservatori Nacional de Lisboa i a l’Academia Musicale Chigiana de Siena.
Fou autor, entre altres obres, de Tres estudis per a guitarra (1946), Impromptu, Exercices en forme d’études, Pequeña romanza, etc.
Com a musicòleg, edità diversos treballs: Bibliothèque de musiqe ancienne et moderne pour guitare (1926), Escuela razonada de la guitarra, en cinc volums (1932-33), Los seis libros del Delphin… de L. de Narváez (1945), Tres libros de música en cifra para vihuela, de A. de Mudarra (1949), Colección de obras para guitarra sola o para dos guitarras (1950) i Silva de sirenas de E. Valderrábano (1957).
(Barcelona, 12 febrer 1872 – 3 abril 1954)
Actriu. Filla de Josep Agustí Morera i Font (Vinaròs, Baix Maestrat, 1826 – Barcelona, 1886), que fou actor i director teatral.
Debutà als sis anys i al llarg de la seva carrera va treballar en les millors companyies del teatre català i es va especialitzar en papers característics.
Va interpretar obres d’Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Josep Maria de Sagarra, entre altres. Dels seus èxits es destaca La reina vella de Guimerà.
Foren germanes seves:
(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 13 gener 1827 – Fuencarral, Madrid, 3 juliol 1886)
Religiosa fundadora de les terciàries franciscanes de la Mare de Déu del Diví Pastor, dites vulgarment de la Divina Pastora.
El 1850 entrà, a Ripoll, a l’institut tot just fundat de terciàries caputxines de la Divina Pastora, del qual fou la primera superiora; però l’abandonà, el 1872, per fundar el seu.
Passà la resta de la seva vida a Madrid i a Fuencarral, estenent el seu institut.
El 1949 fou iniciat, a Madrid, el procés diocesà per a la seva beatificació, que el 1963 passà a Roma.
(Quiñonería, Sòria, 16 desembre 1886 – Alella, Maresme, 11 abril 1956)
Sacerdot escolapi i iniciador del bàsquet a Catalunya.
Destinat a Cuba, tingué oportunitat de conèixer aquest esport i fins i tot el seu creador.
En tornar a Catalunya, l’introduí primer al col·legi de Sant Antoni de Barcelona (1922) i després el de Santa Anna de Mataró (1929), com a mitjà pedagògic de formació dels alumnes.
Dades dels Països Catalans 