Arxiu d'etiquetes: 1886

Milà i Camps, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 7 juny 1886 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 25 maig 1955)

Polític i financer. Representant dels monàrquics conservadors i dels sectors oligàrquics, fou diputat i, més tard, president de la diputació de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Fins al 1925 dirigí la junta liquidadora de la Mancomunitat de Catalunya. Membre de la junta que organitzà l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Alfons XIII de Borbó li concedí el títol de comte del Montseny. El 1939 fou nomenat novament, però per poc temps, president de la diputació barcelonina.

Homs i Oller, Eladi

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 27 febrer 1886 – Rubí, Vallès Occidental, 18 març 1973)

Pedagog. El 1906 fou pensionat als EUA per a estudiar les darreres experiències pedagògiques.

De nou a Barcelona, dirigí la “Revista de Educación”, on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora, i la primera escola d’estiu i fou secretari del Consell d’Investigació Pedagògica; fou un actiu divulgador del mètode de la doctora Montessori.

Durant la II República fou secretari del “Butlletí dels Mestres”. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “La Mainada” (1921-23) i “València” (1913-14).

La seva obra, nacionalista i espiritualitzant, es troba dispersa en publicacions i revistes. Fou un dels primers introductors a l’estat de l’esport del bàsquet.

Güell, palau

9 Respostes

(Barcelona, 1886 – 1891)

Residència urbana d’Eusebi Güell i Bacigalupi al carrer Nou, avui seu del Museu del Teatre. És obra d’Antoni Gaudí i representa la culminació de la seva època mudèjar.

Hi destaquen les reixes de ferro de l’entrada, l’escala de servei, la rampa helicoïdal per als cavalls, les xemeneies de ventilació i aireig, la volta del gran saló i els arcs parabòlics de la galeria de la façana amb capitells i columnes originalíssims.

Gaudí participà a la decoració d’interiors amb un tocador per a la senyora Güell i una chaisse-longue.

Galí i Coll, Alexandre

19 Respostes

(Camprodon, Ripollès, 11 abril 1886 – Barcelona, 29 maig 1969)

Pedagog i historiador. Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret i de Pompeu Fabra. Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909. Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. L’any 1910 fundà a Terrassa l’Escola Vallparadís, on aplicà alguns dels postulats de l’Escola Nova.

Prat de la Riba l’incorporà al Consell d’Investigació Pedagògica, del qual fou secretari des del 1916, en convertir-se en Consell de Pedagogia. Dirigí les Escoles d’Estiu en els períodes 1915-23 i 1930-36. El 1924 fundà, conjuntament amb els pares i professors de l’Escola Montessori, de la diputació, l’Escola Blanquerna, les experiències de la qual publicà a Mesura objectiva del treball escolar (1928), on ja feia referència a Piaget.

Publicà, també, algunes obres sobre didàctica i llenguatge: Lliçons de llenguatge (1931) i La hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics (1964); cal assenyalar, a més, Activitat i llibertat en l’educació, curset que impartí a l’Escola d’Estiu del 1930. Creà el “Butlletí dels Mestres”, que durant molts anys es repartí gratuïtament a tots els mestres catalans. Pel juliol de 1936 es retirà momentàniament de la vida activa.

El 1943 tornà de l’exili i començà a treballar sobre la història de les nostres institucions, i escriví Institucions de cultura i moviment científic, artístic i literari de Catalunya de 1900 a 1936, obra monumental que representa una font de primera mà per estudiar el nostre passat escolar recent, i que fou publicada el 1979.

Folch i Torres, Joaquim

22 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1886 – Badalona, Barcelonès, 7 novembre 1963)

Museòleg, historiador i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Ignasi. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, institucions de les quals més tard fou professor.

Del 1910 al 1920 es féu càrrec de la pàgina artística de “La Veu de Catalunya”. Col·laborà també a l'”Annuari de l’Institut d’Estudis Catalans“, a “Vell i Nou”, a “D’Ací i d’Allà”, a la “Gaseta de les Arts”, a la “Revista de Catalunya”, al “Butlletí dels Museus” i a “La Vanguardia”.

Fou conservador (1918) i director general (1920-26 i 1930-39) del Departament d’Art Medieval dels museus de Barcelona. Des d’aquest càrrec portà a terme una important tasca de reorganització i modernització dels museus de la ciutat. Gràcies a la seva gestió es van poder reunir al Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) una bona part de les pintures murals romàniques catalanes i salvar-les de llur lamentable mal estat. Fou també assessor artístic de Francesc Cambó.

Home erudit, publicà un resum de la Història general de l’art (1922) i dirigí l’obra, realitzada en col·laboració, L’art català (1955-58, 2 volums). Escriví també nombroses publicacions sobre els frontals romànics pintats a Catalunya, ceràmica de Paterna, etc, i les monografies del pintors Martí i Alsina (1912) i Marià Fortuny (1962).

Entre els càrrecs que ocupà figura el de membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1959).

Aragay i Daví, Amadeu

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 6 desembre 1886 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 13 febrer 1966)

Publicista i polític. Afiliat inicialment al radicalisme, evolucionà posteriorment cap al catalanisme republicà.

Fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i, com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat a les Corts Constituents el 1931. Secretari general de la Unió de Rabassaires, defensà la llei de Contractes de Conreu. El maig de 1936, acusat de corrupció, fou expulsat de la Unió de Rabassaires.

És autor d’El problema agrari català (1933), a més d’altres obres literàries: El ocaso de las almas, drama estrenat a Sabadell; l’opereta El pirata i l’inefable drama en tres actes Terra nostra (el rabassaire), estrenat a Sabadell (1925). També col·laborà a la premsa política i agrària (“La Humanitat”, “Terra lliure”).