(Calaceit, Matarranya, 2 agost 1882 – Madrid, 2 agost 1947)
Arqueòleg. Autodidacte, fou un dels excavadors més actius de la seva època.
Estudià les pintures rupestres de Calapatà (1903), barranc dels Gascons de Cretes (1907-08) i Valltorta (1917), i excavà els santuaris ibèrics de Despeñaperros i el poblet i la necròpolis d’Azaila (Aragó).
Escriví El arte rupestre en España (1915) i Cerámica de Azaila (1944).
(València, 1838 – 1882)
Advocat i polític. Fou regidor de l’ajuntament de València a l’època de la Restauració i secretari general de la Societat d’Amics del País de València.
(Girona, 1844 – 1882)
Arquitecte. És autor de diversos projectes de capelles, altars i d’altres.
Entre les seves obres destaca el projecte de restauració de l’església de Santa Maria de Besalú.
També fou pintor i bon miniaturista sobre vorí.
(Barcelona, 1881 – segle XX)
Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:
Mateu Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939) Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.
Àngel Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1882 – setembre 1937) Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.
Wenceslau Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX) Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.
Lluís Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1894 – 1965) Escultor.
(Ceuta, 1823 – Saragossa, Aragó, 1882)
Militar carlí. Durant la tercera guerra carlina succeí Lizárraga en el comandament de les forces carlines del Centre (Maestrat). Cap a la fi de la guerra obtingué un èxit incomplert a Llucena, però fou derrotat pel general Esteban a Montlleó.
Després travessà l’Ebre (juliol 1875), però, en ésser rebutjat per les forces governamentals, es dirigí cap a l’alt Segre. A despit dels esforços de Francesc Savalls, Joan Castells i el mateix Dorregaray, les forces del general Martínez de Campos, ocuparen la Seu d’Urgell.
Després se n’anà cap a Navarra.
(Catalunya, 1882)
Lema del Centre Català. Fou pronunciat per primera vegada per Valentí Almirall en l’acte fundacional del Centre Català, al teatre Romea de Barcelona.
(Torà, Solsonès, 1882 – Catalunya, segle XX)
Eclesiàstic i escriptor. Es féu conèixer amb una Ramell de flors toraneses, recull de proses de costums. Col·laborà a diverses revistes.
Fou notable la seva activitat dins el camp dels estudis folklòrics, especialment pel que fa a la replega de cançons i de balls.
(Barcelona, 1 setembre 1882 – 7 abril 1944)
Crític musical. Germà d’Antoni. Professor de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Escriví Una teoría elemental de la música. És autor de la música de Mundo, demonio y carne (1902) i de l’opereta El desterrado.
Fou director artístic de la companyia Gramophon.
(París, França, 1882 – Barcelona, 1966)
Pintor. Establert des de molt jove a Barcelona, on exposà regularment des del 1918.
Fou director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1940-42) i de la d’Arts i Oficis Artístics (1940-46). El 1949 exposà, amb èxit, a Buenos Aires.
Conreà un tipus de marina fogosa i solitària que, malgrat el seu convencionalisme, el féu força conegut popularment.
(Barcelona, 1 setembre 1882 – 11 juliol 1966)
Mezzo-soprano. Estudià cant, solfeig i piano a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb Lluís Millet i Joaquim Canals, i perfeccionà la seva tècnica amb E. Labán.
Debutà al Liceu el 1915. Inicià posteriorment una carrera de projecció internacional, amb actuacions a nombrosos països europeus i americans.
El 1934 finalitzà la seva activitat com a cantant i, fins al 1963 es dedicà a l’ensenyament a la càtedra de cant del Conservatori del Gran Teatre del Liceu.
Dades dels Països Catalans 