(Palma de Mallorca, 8 setembre 1882 – 11 abril 1973)
Compositor i guitarrista. Actuà com a solista en moltes ocasions. La seva tasca pedagògica fou important.
És autor de nombroses obres per a guitarra.
(Palma de Mallorca, 1882 – )
“Sa Nostra” Entitat financera. L’any 1897 obrí la primera sucursal. Hi destaquen els comptes d’estalvi i els dipòsits a termini, superiors a la mitjana del total de caixes. Pel que fa a l’actiu, cal esmentar la forta inversió creditícia.
L’any 2008 disposava d’una xarxa d’unes 230 oficines, la majoria a les Illes Balears i amb presència també al País Valencià, Catalunya, Madrid, les Canàries i Castella la Manxa, i la plantilla era d’uns 1.500 treballadors. En el balanç d’aquest any, els recursos propis eren de d’11.000 milions d’euros i els beneficis després d’impostos consolidats superaven els 68 milions d’euros. L’any 2007 rebé la Medalla d’Or de les Illes Balears.
Al juliol de 2010 signà un acord amb altres entitats i amb seu a Madrid.
(Calaceit, Matarranya, 2 agost 1882 – Madrid, 2 agost 1947)
Arqueòleg. Autodidacte, fou un dels excavadors més actius de la seva època.
Estudià les pintures rupestres de Calapatà (1903), barranc dels Gascons de Cretes (1907-08) i Valltorta (1917), i excavà els santuaris ibèrics de Despeñaperros i el poblet i la necròpolis d’Azaila (Aragó).
Escriví El arte rupestre en España (1915) i Cerámica de Azaila (1944).
(València, 1838 – 1882)
Advocat i polític. Fou regidor de l’ajuntament de València a l’època de la Restauració i secretari general de la Societat d’Amics del País de València.
(Girona, 1844 – 1882)
Arquitecte. És autor de diversos projectes de capelles, altars i d’altres.
Entre les seves obres destaca el projecte de restauració de l’església de Santa Maria de Besalú.
També fou pintor i bon miniaturista sobre vorí.
(Barcelona, 1881 – segle XX)
Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:
Mateu Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939) Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.
Àngel Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1882 – setembre 1937) Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.
Wenceslau Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX) Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.
Lluís Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1894 – 1965) Escultor.
(Ceuta, 1823 – Saragossa, Aragó, 1882)
Militar carlí. Durant la tercera guerra carlina succeí Lizárraga en el comandament de les forces carlines del Centre (Maestrat). Cap a la fi de la guerra obtingué un èxit incomplert a Llucena, però fou derrotat pel general Esteban a Montlleó.
Després travessà l’Ebre (juliol 1875), però, en ésser rebutjat per les forces governamentals, es dirigí cap a l’alt Segre. A despit dels esforços de Francesc Savalls, Joan Castells i el mateix Dorregaray, les forces del general Martínez de Campos, ocuparen la Seu d’Urgell.
Després se n’anà cap a Navarra.
(Catalunya, 1882)
Lema del Centre Català. Fou pronunciat per primera vegada per Valentí Almirall en l’acte fundacional del Centre Català, al teatre Romea de Barcelona.
(Torà, Solsonès, 1882 – Catalunya, segle XX)
Eclesiàstic i escriptor. Es féu conèixer amb una Ramell de flors toraneses, recull de proses de costums. Col·laborà a diverses revistes.
Fou notable la seva activitat dins el camp dels estudis folklòrics, especialment pel que fa a la replega de cançons i de balls.
(Fresnillo, Mèxic, 4 octubre 1882 – Xochimilco, Mèxic, 26 març 1960)
Pintor. Després de formar-se a Mèxic, anà a Barcelona (1904), on fou deixeble de Francesc d’A. Galí, que estimulà la seva personalitat.
Ajudat econòmicament pel seu condeixeble, Lluís Plandiura, pintà paisatges de Barcelona, el Montseny, Montserrat, la Garriga, Poblet, etc, i alguns retrats. El 1906 exposà a la Sala Parés.
Viatjà, pensionat, per Espanya i Itàlia, i el 1912 retornà a Mèxic.
Influït a Catalunya per l’estil de Ramon Casas, fou a Mèxic el primer èpic de la revolució (Baile de la Revolución, 1916; El ahorcado, 1917).
Dades dels Països Catalans 