Eren fills de l’escenògraf Francesc Lucini.
Eusebi Lucini i Biderman (Barcelona, 1814 – Madrid, 1881) Pintor. El 1835 inicià un sojorn de dos anys a Itàlia. Fou escenògraf molt actiu. Treballà sobretot a València i a Madrid.
Josep Lucini i Biderman (Barcelona, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Escenògraf. Col·laborà amb el seu pare, i amb ell anà a València i a Madrid.
(Nova York, EUA, novembre 1874 – maig 1881)
Revista mensual il·lustrada, en llengua catalana, d’una gran qualitat de presentació i contingut, la millor de les que llavors sortien en aquesta llengua. Editada per l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs.
Subtitulada Revista catalana de novas i gresca, en sortiren 73 números.
Hi col·laboraren una bona part dels escriptors i els artistes catalans de l’època, i publicà làmines amb reproduccions de quadres cèlebres de pintors catalans.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1881 – Mèxic, 1946)
Dirigent anarcosindicalista. Sabater d’ofici. Fou redactor del periòdic sabadellenc “Reivindicación”, fundat el 1915 per Eusebi Carbó.
El 1920, perseguit per la policia, s’estigué uns quants mesos a París. El 1921 anà a Rússia, i en tornar a Barcelona es manifestà contrari al règim soviètic.
El 1939 s’expatrià a França, i després a Mèxic.
(Almenara Alta, Urgell, 11 novembre 1881 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1947)
Polític. De formació autodidàctica. Residí a França, on treballà en una casa de lampisteria.
S’afilià al partit socialista francès i, després, a la Unió Socialista de Catalunya.
Fou tinent d’alcalde del primer ajuntament republicà de Barcelona (1931) i conseller de foment i sanitat (1931-32) de la Generalitat de Catalunya.
(Manresa, Bages, segle XIX – Barcelona, 1881)
Economista. Era fundador de l’Institut Industrial i membre destacat de la Junta de Fàbriques.
Fou un dels impulsors de l’Exposició de Barcelona de 1850 i de l’Exposició General Catalana de 1871.
Destacà com un dels homes més actius de les tendències proteccionistes.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 13 novembre 1881 – Barcelona, 5 juny 1972)
Físic i matemàtic. Fou professor de l’Escola d’Electricitat de la Universitat Industrial (1917) i catedràtic de la Universitat de Barcelona (1930-51). Col·laborà amb Eduard Fontserè en el Servei Meteorològic de Catalunya i a la secció sísmica de l’Observatori Fabra.
Inventà el pluviòmetre d’intensitats del seu nom, usat arreu del món, i un anemòmetre d’aspiració (1913). És autor d’unes 30 publicacions.
Fou membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1926-31).
(Cornudella de Montsant, Priorat, 1881 – Igualada, Anoia, 1963)
Escriptor. S’establí a Igualada.
Estrenà i publicà un gran nombre d’obres teatrals com La cançó trista (1912), La serp de foc, drama líric amb música d’A. Porredon (1926), Lluita de cors (1927), Marcel (1932), El sacrifici (1933), etc.
(Mataró, Maresme, 6 setembre 1881 – Barcelona, 15 maig 1936)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1905.
Arribà al càrrec d’arquitecte en cap de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; en aquesta ciutat construí els grups escolars Baixeres, Milà i Fontanals, Pere Vila i Ramon Llull, creats per fer tangible el pla cultural del municipi.
En col·laboració amb Jaume Torres, dirigí la construcció de l’edifici central de Correus de Barcelona, projectat el 1914 i no executat fins al 1927, i, amb Adolf Florensa, el del Foment del Treball Nacional, també a Barcelona.
També restaurà edificis antics, especialment la Casa de l’Ardiaca, i amplià la Maternitat (1924).
Alguns dels seus edificis exhibeixen un predomini de la línia historicista, però d’altres, com els grups escolars, són representatius de la plenitud de l’estil neocentista.
Redacta, amb J. Puig i Cadafalch i amb A. de Falguera, L’arquitectura romànica de Catalunya (1909-19).
(Barcelona, 1881 – 1971)
Enginyer. Fill de Joan Gelpí i Jofre.
Publicà Pluviometría y aforos (1933) i Lecciones de termicodinámica (1953) i fou professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
(Montblanc, Conca de Barberà, 1881 – Lleida, 1922)
Eclesiàstic i publicista. Doctor en teologia i remarcable predicador.
Fou canonge magistral de Tortosa (1907) i canonge arxiver de Lleida (1908), on desplegà la seva activitat com a ordenador de l’arxiu i desvetllà, amb conferències i articles, l’interès per l’abandonada Seu Vella a partir de l’any 1913.
Dades dels Països Catalans 