Arxiu d'etiquetes: 1881

Vermell i Busquets, Lluís

1 Resposta

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 10 novembre 1814 – Porto, Portugal, 5 maig 1881)

“el Pelegrí”  Pintor, miniaturista i escultor. Deixeble de Claudi Lorenzale a Llotja. Estudià també a Roma (1835), Nàpols (1839) i Florència. De nou a Catalunya el 1842, recorregué, fugint de la Jamància (1843), una bona part del país fent retrats en miniatura (Granollers, Terrassa, Sabadell i, després, Tarragona, Vic, Torelló, Girona, Banyoles, Figueres, etc), gènere en què fou el professional més destacat a la Catalunya del seu temps.

El 1855 s’instal·là a Sabadell, i després a Madrid, París i Portugal -on el 1871 fou publicada (a Braga) una Descripçäo do Sanctuario e Romeria de Nossa Senhora do Porto Alegre, fragment d’un ampli text seu referent als seus viatges-; tornà a Barcelona vers el 1865.

Home meticulós i detallista, datava i documentava els esbossos dels seus retrats. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona. Com a escultor treballà en materials molt diversos i es dedicà a la imatgeria religiosa i al retrat, sovint també en miniatura.

Rubiés i Monjonell, Anna

1 Resposta

(el Port de la Selva, Alt Empordà, 31 maig 1881 – Barcelona, 24 març 1963)

Mestra. Germana de Mercè Rubiés.

Inicià la seva activitat educadora en escoles nacionals de diversos pobles de Catalunya fins al 1931, que fou nomenada directora del grup Ramon Llull del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona.

Introduí als Països Catalans el mètode Decroly, que havia conegut en els seus nombrosos viatges a Europa. Membre del Consell de Cultura de la Generalitat, col·laborà en les escoles d’estiu i altres manifestacions del moviment de renovació pedagògica.

Les obres La aplicación de los centros de interés en la escuela primaria (1929) i Experiències didàctiques (1933), són un recull de la seva activitat pedagògica.

Junceda, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 13 febrer 1881 – Blanes, Selva, 10 setembre 1948)

(Joan Garcia-Junceda i Supervia)  Dibuixant il·lustrador i caricaturista. Seguí, en les seves historietes, un estil dinàmic, dins la línia de Caran d’Ache, i en certa manera d’Apel·les Mestres.

Col·laborà en revistes humorístiques catalanes (“Cu-Cut!”, “La Tralla”, etc) i en diverses revistes i setmanaris de tot Espanya. Il·lustrà Don Quijote, El llibre de les bèsties, Contes russos, Canigó i, sobretot, les novel·les de J.M. Folch i Torres.

Els seus dibuixos sobre temes de la vida barcelonina constitueixen una important font iconogràfica de l’ambient local dels primer decennis del segle XX; en aquest vessant destaca la seva col·laboració en revistes com “En Patufet” i “Virolet”.

Usà diversos pseudònims (Titella, Jafet, Papassa, etc).

Girbal i Jaume, Eduard

3 Respostes

(Girona, 1881 – Barcelona, 28 gener 1947)

Escriptor. Fill d’Enric Claudi Girbal i Nadal, i germà de Ferran. Col·laborà a la premsa de la Renaixença i a el “Cu-cut!”, del qual fou director.

Guanyà vuit premis secundaris als Jocs Florals de Barcelona de 1907. Dos anys després hi obtingué l’Englantina amb La fi dels almogàvers. En 1911 i 1912, respectivament, assolí la mateixa distinció amb Elegia perduda i Espanya endins.

En poesia publicà Els VII pecats capitals i la Jaumada, Balada de joglars, Tot l’any (1902), La corda viva (1908), Primer llibre de les dones (1909), etc. En teatre es destaquen L’alegria de la casa (1900) i El castell d’iràs i no en tornaràs (1913); en novel·la, La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), i La cuaranya (1924). Té valor de testimoni de l’epoca Figures de la Renaixença (1934).

També és autor del volum de Les cigales d’or i altres rondalles, de caràcter narratiu, al qual correspon en part un volum posterior de Rondalles escèniques, sota la forma d’adaptació teatral. Altres obres són les proses narratives Oratjol de la terra (1920), la novel·la L’estrella amb cua, l’assaig De la sinceritat i la insinceritat poètiques, les proses L’Agulló, en “Pol” i el “Nandu”, que fou el seu llibre més difós.

Gargallo i Catalán, Pau

14 Respostes

(Maella, Matarranya, 5 gener 1881 – Reus, Baix Camp, 28 desembre 1934)

Escultor. Germà de Francesc. Freqüentà els ambients modernistes de Barcelona i la taverna Els Quatre Gats i participà en l’ambient literari i artístic del moment.

A partir de 1903 entrà en contacte a París amb l’avantguarda artística europea. D’aquesta època són els seus treballs al Teatre Principal de Terrassa i, a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau, al Palau de la Música Catalana i al Teatre del Bosc.

Impressionat per les propostes i les realitzacions del cubisme, la seva obra començà a reflectir una tensió entre un cert classicisme i una reestructuració de volums, mentre experimentava amb noves tècniques.

De les seves obres es destaquen especialment Noia de Casp (1919), El virtuós (1920), Bou basc (1930), Ballarina espanyola (1931), Marc Chagall (1932), El profeta (1933), etc.

Corachan i Garcia, Manuel

4 Respostes

(Xiva de Bunyol, Foia de Bunyol, 2 novembre 1881 – Barcelona, 1 febrer 1942)

Cirurgià. Cursà estudis de medicina a Barcelona i s’hi llicencià el 1905. Cirurgià de l’Hospital de la Santa Creu, el 1921 fundà una clínica quirúrgica a Sarrià (Clínica Corachan), fou membre de la Acadèmia de Medicina de Barcelona i presidí (1932-34) l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. El 1935 organitzà un servei quirúrgic modèlic a l’Hospital de Sant Pau.

Fou conseller de Sanitat de la Generalitat i s’exilià el 1936. Retornà a Catalunya el 1941.

Col·laborador de diverses revistes, publicà La cirurgia en els processos abdominals aguts (1926), Cirugía gástrica (1934) i, amb Francesc Domènech i Alsina, Clínica y terapéutica quirúrgicas de urgencia (1937). Dirigí el Diccionari de medicina (1936), que serví per fixar la terminologia mèdica en català.

Enllaç web: Clínica Corachan

Banc de Sabadell

12 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 1881 – )

Entitat bancària. Constituïda per membres del gremi de fabricants i d’altres corporacions patronals de Sabadell, amb un capital inicial de 10 milions de pessetes. La seva activitat anà estretament lligada al desenvolupament de la indústria tèxtil llanera; tant, que entre els anys 1882 i 1906 es dedicà a la compra i venda de llana; relacionada amb aquesta activitat funcionà una sucursal a Buenos Aires (1891-94).

Defensà activament els interessos llaners prop del govern, especialment per mitjà del seu vocal director i proteccionista destacat, Joan Sellarès i Pla. El seu creixement s’inicià en aprofitar els avantatges de la nova ordenació bancària de 1962, i s’estengué per la comarca, primer, i per Catalunya després.

La seva activitat és estrictament comercial i ha esdevingut un dels bancs més rendibles de l’estat i el primer banc català per la importància dels seus dipòsits. Aquests, el 1984, eren de 253.124 milions de pessetes. El capital és totalment autòcton.

Enllaç web:  Banc de Sabadell

Artís i Balaguer, Avel·lí

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 27 juliol 1881 – Mèxic, 30 desembre 1954)

Comediògraf, editor i periodista. Germà de Josep. Aprengué l’ofici d’impressor, que mai no deixà d’exercir; a començament de segle tingué relació amb la Tipografia de L’Avenç.

Va escriure nombroses comèdies en la línia de la millor tradició del teatre costumista, entre les quals destaca Quan l’amor ha encès la flama (1909), L’eterna qüestió (1909), Mai se fa tard si el cor és jove (1910), Vilacalmosa (1910), Matí de festa (1910), A cor distret, sagetes noves (1911), La sagrada família (1912), que ell considerava la seva millor obra, i Seny i amor, amo i senyor (1925), el seu èxit més esclatant, El camí desconegut (1927), Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), El testament de l’Abadal (1929) i Les ales del temps (1934).

Va editar també nombrosos llibres de teatre i algunes publicacions periòdiques. Edità la col·lecció literària “Les Ales Esteses”.

A Mèxic funda la Companyia Internacional d’Edicions, la qual emprengué la publicació de “La Nostra Revista”, i edità divuit volums de la “Col·lecció Catalònia”.

Fou el pare d’Avel·lí Artís i Gener.