Arxiu d'etiquetes: 1875

Hurtado i Miró, Amadeu

8 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 gener 1875 – Barcelona, 11 febrer 1950)

Advocat i polític. Milità en el catalanisme, participà en el moviment de Solidaritat Catalana i fou elegit diputat a corts per Terrassa; fou un dels líders de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1907-10) i col·laborador destacat d’“El Poble Català” i “La Publicidad”.

Com a jurista rellevant fou elegit degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1922-24).

Proclamada la República, fou nomenat conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya (1931) i intervingué en l’elaboració del projecte de l’Estatut. Fou novament diputat el 1931 i nomenat delegat a la Societat de Nacions. Més tard, s’afilià a Acció Catalana Republicana.

L’any 1934 intervingué en la defensa de la llei de contractes de conreu davant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

El 1939 s’exilià a França i residí a Perpinyà.

En els anys 1956-57 li foren publicats a Mèxic els dos primers volums de les seves memòries: Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps. El tercer i darrer volum fou editat a Barcelona (1968).

Garreta i Arboix, Juli

3 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 març 1875 – 2 desembre 1925)

Músic i compositor. Rellotger de professió. De formació autodidacta i forta arrel popular.

El 1912, encoratjat per Pau Casals, compongué música orquestral i peces per a diversos instruments, entre les quals destaquen Impressions simfòniques (1907), Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Sonata en do menor (1922), Sonata per a violoncel i piano (1923), estrenada per Pau Casals, Les Illes Medes (1925).

Escriví unes 80 sardanes, les quals dotà d’una forma apta a l’execució concertant, i contribuí a la renovació de la dansa; entre les quals excel·leixen Pastoral i Juny.

Fou una figura remarcable del renaixement musical català contemporani.

Cubí i Soler, Marià

5 Respostes

(Malgrat de Mar, Maresme, 15 desembre 1801 – Barcelona, 5 desembre 1875)

Científic i lingüista. Arran de la invasió napoleònica emigrà a Maó i després als EUA (1821), on es dedicà a l’estudi i ensenyament del castellà. Passà després a Cuba i Mèxic, països en els quals fundà escoles i publicà textos lingüístics. De tornada a Barcelona, el 1828 inicià els estudis de frenologia i es dedicà a la divulgació de la nova ciència i a l’estudi del magnetisme animal, antecedent de l’hipnotisme, a través de cursos i llibres.

El 1844 sostingué una polèmica amb Balmes i Quadrado sobre l’ortodòxia religiosa de la frenologia. L’any 1847 fou encausat pel tribunal eclesiàstic de Santiago de Compostel·la. Seguint les bases doctrinals de l’anatomista alemany Gall, fundador de la frenologia, Cubí afirmava que aquesta doctrina establia sobre bases científiques experimentals l’estudi del comportament del home.

Interessat també per l’economia, preconitzà la industrialització, defensà el proteccionisme i la pràctica d’un cert maltusianisme. En l’aspecte social adoptà una actitud eclèctica, ja que, si bé criticà el socialisme naixent, no s’oposà del tot a les idees de Fourier, Cabet i Proudhon.

Proposà una ortografia del castellà i promogué la publicació de poemes gallecs, precursors del renaixement d’aquest idioma. Entre les seves obres cal esmentar Sistema completo de frenología (1843) i La frenología y sus glorias (1853).

Conangla i Fontanilles, Josep

2 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, 15 setembre 1875 – l’Havana, Cuba, 15 maig 1965)

Polític, assagista i poeta. Milità en el moviment catalanista i el 1905 es traslladà a Cuba on, nacionalitzat cubà, visqué fins a la mort. Fundà “La Nova Catalunya” (1908) a l’Havana, on fou dirigent d’institucions catalanistes i col·laborà amb Macià en el viatge d’aquest per Amèrica (1928).

Intervingué en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català (30 setembre 1928- 2 octubre 1928) i impulsà la redacció del text independentista de la Constitució de la República Catalana. Fou delegat de la Generalitat a Cuba (1932).

Escrigué obres de poesia: Elegia de la guerra (1904), Eternal (1921), Montblanquines (1921) i El meu pare (1921), i assaigs de política: Cuba i Pi i Margall (1947), Martí y Cataluña (1954) i Els altres sentits (1957), que versa sobre el Cant espiritual de Joan Maragall.

Casademont i Busquets, Cassià

1 Resposta

(Banyoles, Pla de l’Estany, 3 febrer 1875 – Barcelona, 12 febrer 1963)

Professor de viola i compositor. Deixeble de Matthieu Crickboom i d’Enric Morera. A 25 anys dirigí, a Sabadell, l’orquestra de balls i concerts Els Fatxendes i diversos cors, i fundà l’Orquestra Clàssica. A Barcelona es féu càrrec de la direcció de diversos orfeons i de l’agrupació coral Catalunya Nova gairebé ininterrompudament des del 1908 fins al 1936.

De la seva extensa producció destaquen les òperes La dona d’aigua (1911) i La mare (1926); altres obres escèniques són El monjo de la selva, Anacreont i Una vegada era un rei, d’Apel·les Mestres, i Flors de cingle, d’Ignasi Iglésias. Deixà escrites 377 composicions.

Brossa i Roger, Jaume

2 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 14 abril 1875 – Barcelona, 1919)

Escriptor modernista i periodista. Va ser una figura destacada del moviment anarquista de fi de segle i gran propagador de les idees estètiques del modernisme, en el si del qual representà la tendència més esquerrana i europeista. Individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters de la literatura política al darrer decenni del segle XIX.

Va escriure nombrosos articles i manifestos, com també un parell de drames a imitació d’Ibsen: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902), i durant un temps va ser l’ànima de la revista “L’Avenç”.

El 1897 es va haver d’exiliar a París i si bé va tornar sovint a Barcelona, ja no va recuperar la seva influència en la vida cultural del país, malgrat els escàndols provocats per les conferències que donà a l’Ateneu Barcelonès.

Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’“El Diluvio” i col·laborà a la premsa aliadofòlia.

Bertran i Musitu, Josep

5 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1875 – Barcelona, 11 març 1957)

Advocat i polític. Fill de Felip Bertran i d’Amat, es llicencià en dret (1898) a Barcelona. S’incorporà al Centre Escolar Catalanista i exercí com a advocat d’empreses importants.

Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, secundà les activitats de Francesc Cambó i esdevingué un dels seus col·laboradors més fidels. Fou diputat a les corts des del 1901 fins al 1923. Fou un dels promotors de la Solidaritat Catalana i, pel març de 1922, ministre de Gràcia i Justícia en el govern de Sánchez Guerra, càrrec del qual dimití al cap de tres setmanes.

A l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera es retirà temporalment de la política i d’una manera definitiva durant la Segona República. El 1936 emigrà a França, on muntà un servei d’espionatge per informar a les forces del general Franco. Acabada la guerra civil, tornà a Barcelona, on presidí algunes empreses importants de la vida econòmica catalana.

És autor d’El derecho especial del valle de Aran (1892), La suspensión de pagos del Banco de Barcelona (sd) i Experiencias de los Servicios de Información del Nordeste de España (SINFE) durante la guerra (1940).