(França, segle XIX – segle XX)
Dinastia de músics originària de Figueres (Alt Empordà).
Els membres més destacats foren Francís Casadesús (París, 1870 – Suresmes, França, 1954), compositor; i el seu nebot, Robert Casadesús (París, 1899 – 1972), pianista i compositor.
(València, 1870 – Barcelona, 1919)
Escultor i pintor. Fou pensionat a Roma. Té obres remarcables al Museu de València, entre les quals el retrat de Vicent Domènec (1901).
Establert a Barcelona, fou professor de l’Escola de Llotja.
Treballà sobretot com a medallista durant els seus darrers anys.
(Barcelona, 27 maig 1870 – Ginebra, Suïssa, 15 setembre 1942)
Enginyer. Fill de Pere Bosch i Labrús, del qual fou seguidor del seu ideari.
Presidí diversos organismes econòmics, entre ells el Foment del Treball Nacional (1929-36).
El 1928 publicà la narració poemàtica titulada Los almogávares.
(Reus, Baix Camp, 1870 – Barcelona, 1953)
Escultor. Col·laborà amb Gaudí a l’ornamentació de la Sagrada Família. Són remarcables les seves figures d’àngels músics a la façana del Naixement.
Visqué a París, on treballà a l’obrador de Rodin, i posteriorment s’establí als EUA.
(Barcelona, 4 maig 1870 – 16 febrer 1899)
Compositor i pianista. Deixeble d’Anselm Barba, d’Isaac Albéniz, de Joan Baptista Pujol i de Felip Pedrell.
Escriví peces per a piano (Masurques (1885), Serenade, Idilio, Barcarola, Canto árabe) i per a cant i piano (Sospir d’amor, Perdutta, Golondrinas, Donna adorata).
(Barcelona, 10 febrer 1870 – 2 abril 1929)
Dibuixant, ex-librista i pintor. Format a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, de la qual, després, fou professor de dibuix.
Féu pintura decorativa, entre altres llocs a l’Institut Pere Mata, a Reus, i al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat a Barcelona.
Però sobretot fou conegut per la seva tasca en les arts del llibre, especialment en el camp de l’ex-libris; fou director de la “Revista Ibérica de Ex-libris”. També projectà teixits, ceràmica, joies, etc.
Com a pintor féu notables marines i composicions de tipus popular.
(Reus, Baix Camp, 24 abril 1870 – Barcelona, 30 novembre 1952)
Arquitecte i polític. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i va ésser deixeble d’Antoni Gaudí, amb qui col·laborà i de qui adoptà certs traçats funiculars d’estabilitat.
Són obres seves la casa El Frare Blanc de l’avinguda del Tibidabo, la casa Golferichs de la Gran Via, a Barcelona, i el pont neogòtic que uneix els edificis del Palau de la Generalitat per sobre el carrer del Bisbe.
Militant de la Lliga Regionalista, col·laborà amb Prat de la Riba a la Mancomunitat i fou regidor per Barcelona. Presidi el Cercle Artístic de Sant Lluc en dues etapes: 1904-06 i 1912-14.
(València, 3 agost 1870 – Barcelona, 5 novembre 1937)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, de Ignasi Pinazo i, a Madrid, de Joaquim Sorolla. La seva producció és mou dins l’estil realista propi de l’època. Conreà amb preferència el paisatge marítim i el quadre de gènere (Mosqueters jugant a escacs, Vella en oració, La barca, Família de pescadors, etc).
Conreà, amb èxit, el cartellisme, gènere del qual es volgué apartar per seguir la pintura pura.
Es retirà a Cullera el 1906 fins al 1913, any que esdevingué professor numerari a l’Escola de Llotja de Barcelona, on, entre altres deixebles, tingué Antoni Clavé, que l’ha descrit com un mestre obert i positiu.
Membre de la Societat Artística i Literària de Catalunya el 1914, exposà a Barcelona i el 1923 a Madrid. La seva obra principal és el mural de La Mare de Déu de Montserrat voltada dels sants i reis que l’han visitada (1927), que presideix la Sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.
(Reus, Baix Camp, 1870 – 1925)
Eclesiàstic. Es doctorà en teologia al seminari de València (1895).
Fou professor dels instituts de Lleida i de Reus.
Destacà com a orador sagrat. Publicà diversos llibres de caràcter religiós.
(Barcelona, 1870 – 2 agost 1940)
Escriptor i periodista. Fill de Josep Marinel·lo i Bosch, i germà de Baldomer. Fou un dels fundadors i director del “Diario Gráfico”; també dirigí “La Tribuna”.
Col·laborà a revistes com “La Campana de Gràcia”, “Arts i Bells Oficis”, “En Patufet”, “Foc Nou”, “Fulles d’Art”, etc.
Conreà la poesia (Ànima), la novel·la (La família Trampolí) i el teatre, sobretot infantil (Don Pancho, La pinteta d’or). És també autor d’alguns escrits didàctics.
