(Barcelona, 20 gener 1401 – 1853)

Primer banc públic d’Europa de canvis i dipòsits. Fundat per la necessitat que sentien els barcelonins de garantir els seus capitals contra l’augment il·limitat dels emprèstits sol·licitats pel municipi de Barcelona o pel rei, i la inestabilitat de les banques privades. La paraula banc no s’utilitzà fins al segle XVI.

Posada en mans de l’oligarquia urbana, la seva preocupació per l’estabilitat afavorí l’existència de banquers privats. Les despeses extraordinàries realitzades pel municipi durant el segle XV van perjudicar el desenvolupament de la Taula, forçada a crear una caixa destinada a amortitzar el deute consolidat municipal, des del 1440 molt superior a l’autoritzat pel reglament.

Durant la guerra contra Joan II (1462-72) va haver de fer, per primera vegada (1468), suspensió de pagaments. Llavors va reorganitzar-se administrativament i creà els càrrecs de credencer, amb la missió de pesar moneda, i el de caixer. Van limitar-se les operacions que es podien realitzar en bancs privats i esdevingué agent fiscal de la Generalitat.

L’any 1609 fou creat el Banc de la ciutat de Barcelona, afiliat a la Taula, que, com a banca privada, admetia moneda depreciada, amb beneficis que servien per sostenir la taula. L’any 1655 va iniciar-se la comptabilitat entre la Taula i el Banc de la ciutat, que no impedí (anys 1663 i 1680) els més grans desfalcs de la història de la Taula.

De l’any 1703 són les darreres reformes dels estatuts, i es recopilaren tots els privilegis obtinguts des de la seva fundació.

Entronitzats els Borbons i desaparegut el règim monetari català, la Taula va reduir-se a una banca de caràcter privat, i el 1714 Patiño dictà les regles per les quals s’havia de regir. El comte de Montemar, l’any 1723, en realitzà la darrera reestructuració, que durà fins a la liquidació total de la Taula, l’any 1853.