(Alcoi, Alcoià, 29 abril 1852 – Barcelona, setembre 1919)
Músic. Estudià piano amb Joan Baptista Pujol a Barcelona i amb Liszt a Stuttgart.
Catedràtic de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona, escriví òperes i obres simfòniques, sardanes i música de saló per a piano.
(Barcelona, 17 juny 1852 – 28 juliol 1918)
Erudit. Fill d’un pintor decorador, exercí d’escenògraf almenys fins al 1883.
Afeccionat a la història, s’especialitzà en l’estudi erudit i curiós de monuments i personatges catalans.
Fou bibliotecari del Centre Excursionista de Catalunya i col·laborà en publicacions culturals com “La Ilustració Catalana”, “Revista de Catalunya” i “La Veu de Catalunya”.
Publicà nombrosos treballs, entre els quals Record de l’exposició de documents gràfics de coses desaparegudes de Barcelona al segle XIX (1901), Des del terrat de l’església del Pi (1913) i Datos para la historia del esgrafiado en Barcelona (1913).
(Madrid, 22 abril 1758 – 24 setembre 1852)
Militar i polític. Fou educat a Barcelona i a Madrid. Participà en la reconquesta de Menorca contra els anglesos (1782).
El 1793 lluità, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la República Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795.
A la tornada de Ferran VII de Borbó fou nomenat capità general de Catalunya (1815-20). Al moment del Congrés de Viena, a l’agost de 1815, ocupà el Vallespir amb l’intenció de forçar la reincorporació del Rosselló a la corona d’Espanya.
Fomentà a Barcelona les representacions d’òpera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauració universitària; procurà de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d’amplis sectors de la població; establí una forta censura prèvia al “Diario de Barcelona” i reprimí l’intent d’insurrecció del general Lacy (1817), l’afusellament del qual el féu molt impopular.
El 1820 fou obligat a dimitir després d’aclamar la constitució.
(Vic, Osona, 22 novembre 1785 – 11 març 1852)
Bisbe de Vic (1848-52). Ordenat sacerdot (1809), fou canonge de la catedral (1815), secretari del capítol i exercí de vicari capitular (1837-48), malgrat la pressió del govern per donar l’administració a Gregorio Sanz de Villavieja.
Defensà el patrimoni eclesiàstic davant la desamortització.
Fou nomenat bisbe per influència del seu amic Jaume Balmes. Tingué una relació personal amb Antoni Maria Claret.
(la Riba, Alt Camp, 29 setembre 1810 – el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 3 desembre 1852)
Eclesiàstic. Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet. En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors.
Refugiat a la Riba, intentà la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, però, tot i que després d’un viatge a Roma fou nomenat prior de Poblet (1847), la restauració monàstica no fou possible.
Col·laborà amb Antoni Maria Claret, quan aquest fundà l’orde dels claretians (1849), predicant per diverses poblacions catalanes.
Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut.
(Amposta, Montsià, 1852 – Barcelona, 1911)
Actor còmic.
Antoni Tutau el contractà per a papers còmics (1882), substituí Lleó Fontova al Teatre Romea de Barcelona (1890) com a cap de companyia.
Actuà a l’Argentina (1908), i, de retorn, passà al Teatre Principal de Barcelona el 1911.
Escriví A sants i a minyons (1886) i A mig camí (1886), entre d’altres obres.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 14 agost 1797 – 11 juny 1852)
Comerciant i escriptor. Fill de Llorenç de Cabanyes i Fuster i germà de Joaquim i de Manuel. Després de viure a Holanda (1817-20) i de viatjar per Europa, formà una important biblioteca romàntica en llengua original i una col·lecció de pintura catalana i europea.
Féu traduccions de Boileau, Goethe, Walter Scott, etc, inèdites.
Escriví poesies (en català i en castellà) i Noticias cronológicas, genealógicas, biográficas e histórico-económicas de la casa de Cabanyes en Villanueva y Geltrú (inèdita) i Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca (1970).
Fou el pare de Llorenç de Cabanyes i d’Olzinelles.
(Barcelona, 1852 – 1920)
Escriptor i pintor.
Escriví poesies, algunes d’elles premiades, les comèdies Massa poc i Cabòries i el sainet A casa l’alcalde. Fou, durant bastants anys, president del Foment de les Arts Decoratives.
Excel·lí com a pintor decorador i amb l’execució de daurats fins i d’imitacions de motius decoratius antics. Obtingué premis valuosos en moltes ocasions, a Barcelona, Madrid, París i Viena.
(Tortosa, Baix Ebre, 1 gener 1776 – Oviedo, Astúries, 12 març 1852)
Compositor i organista. Estudià composició a Barcelona. Fou mestre de capella a Barcelona, a Lleó (1806-23) i a Oviedo (1834-52).
Compongué misereres, misses, lamentacions, salms i el poema simfònic El juicio universal (1854).
(Barcelona, 7 juliol 1852 – 14 setembre 1913)
Metge. Fou professor i catedràtic d’obstetrícia (1879) a la Facultat de Medicina, rector (1905-13) de la Universitat de Barcelona, i un dels primers presidents del Col·legi de Metges.
Ocupà càrrecs de conseller en importants companyies de ferrocarrils i d’obres públiques, i adoptà sempre una actitud reaccionària davant les reformes de l’exercici de la medicina.
El 1901 li fou concedit el títol de baró de Bonet, que ha passat per enllaç als Amigó.
Fou germà seu, Miquel Bonet i Amigó (Barcelona, 1855 – 17 abril 1914) Químic. L’any 1875 guanyà una càtedra de química a la Universitat de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 