(Olot, Garrotxa, 31 agost 1852 – 2 febrer 1914)
Farmacèutic. Nét de Francesc Xavier de Bolòs i Germà, i germà de Joaquim.
Fou un dels deixebles d’Antoni Cebrià Costa i Cuxart, i formà part de la Societat Botànica Barcelonesa i de la Institució Catalana d’Història Natural.
(Barcelona, 3 octubre 1852 – 21 desembre 1927)
Arqueòleg. Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio, i germà de Francesc. En ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 entrà a formar part dels serveis artístics municipals i es féu càrrec de la secretaria de la secció arqueològica.
El 1903 passà a ser director del Museu Municipal, càrrec que ja ocupava interinament des de feia sis anys. Fou soci activíssim del Centre Excursionista de Catalunya.
Formà una col·lecció notable, de caràcter particular, d’instruments d’il·luminació, partint de troballes del segle XIII. Publicà diversos escrits.
(Barcelona, 22 juliol 1852 – Madrid, 15 novembre 1928)
Geògraf i advocat. A Madrid exercí el dret i fou catedràtic.
Col·laborà a diverses publicacions professionals i fou membre de corporacions doctes.
El 1905 fou vocal de la comissió que establí els límits entre l’Equador i el Perú.
Publicà diverses obres de geografia i història.
(Barcelona, 28 agost 1852 – 2 abril 1924)
Metge. A vint anys fou un dels fundadors d’“El Laboratori”, que al cap de sis anys es fusionà amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. El 1879 fundà el servei d’oftalmologia de l’hospital de Sant Pau, que va dirigir fins al 1910.
Catedràtic d’oftalmologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, publicà nombrosos treballs sobre histologia normal i patològica, i concretament sobre histopatologia ocular.
(Manresa, Bages, 8 maig 1852 – Barcelona, 19 gener 1938)
Hebraista. Estudià filosofia i lletres a Barcelona.
Fou catedràtic de llengua hebrea a la universitat de Sevilla (1895-1904) i a la de Barcelona (1904-22).
És autor, entre d’altres, d’un estudi sobre el rabí Yede’ya Hapenini, que presentà en el seu ingrés, l’any 1916, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Vic, Osona, 9 maig 1852 – Madrid, 1934)
Enginyer militar i escriptor. Prengué part en la tercera guerra carlina i fou ascendit a capità. Amb el grau de coronel (1877), fou nomenat professor d’història militar a Guadalajara.
És autor de l’obra Estudios de arte e historia militar (1881-84), que consta de tres parts (Política de guerra, Política militar i Creación y organización de los ejércitos), i que constitueix un important estudi teòric i pràctic sobre la guerra.
Altres obres: Minas militares (1886), Historia de la guerra de 1914 (1922) i Expedición de catalanes y aragoneses a Oriente a principios del siglo XIV (1929).
(Cardedeu, Vallès Oriental, 24 setembre 1790 – Barcelona, 22 novembre 1852)
Químic i farmacèutic. Descendent d’una família d’apotecaris de Cardedeu.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i autor de diverses monografies científiques.
La família de Balvey llegà a Cardedeu l’arxiu, la biblioteca i una col·lecció de pots procedents de la farmàcia, amb que s’ha constituït el Museu Municipal Balvey.
(Barcelona, segle XVIII – Roma, Itàlia, vers 1852)
Eclesiàstic. Fou bandejat de Tarragona pel marquès de Campoverde, al nomenament del qual s’oposava, i confinat a Mallorca, on publicà un Manifiesto que presenta el juicio y censura de la nación española (1811) que suscità escrits polèmics.
Governador de la mitra de Barcelona (1820), hagué d’exiliar-se durant el trienni liberal, i tornà amb l’exèrcit francès el 1823. Tingué una participació assenyalada en la repressió dels constitucionals.
Auditor de la Rota (1834), fou prelat domèstic de Gregori XVI. Evolucionà posteriorment cap al carlisme.
Deixà una important correspondència especialment sobre la vida religiosa i política de Barcelona el 1812-14.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1852 – 30 gener 1934)
(o de Badia) Poetessa. De família benestant, escriví poesia de caire molt tradicional: Lais (1879), Ramell de semprevives (1891), Redempció (1913) i Rosari antic (1926), entre altres reculls.
Fou una activa propagandista de la participació de la dona en el moviment catalanista.
(Barcelona, 8 juny 1769 – 15 setembre 1843)
(o Ametller) Metge i cirurgià. Fill de Joan Ameller i Mestre. Exercí a l’hospital de Barcelona i prengué part en la campanya del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95).
Fou catedràtic de clínica a Salamanca i, els últims anys de la seva vida, director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Llegí el discurs inaugural de l’any 1839, Ventajas de los simultáneos conocimientos médicos y quirúrgicos que deben concurrir en el profesor de la ciencia de curar, i fou autor de nombroses memòries i de diversos llibres de text.
Fou germà seu Joan Ameller i Ros (Barcelona, segle XVIII – 1852) Farmacèutic. Publicà alguns estudis de farmàcia i de química.
Dades dels Països Catalans 